Portugal
A cop de clavell
Fa 50 anys, la dictadura més antiga d’Europa es va esfondrar amb la confraternització de soldats i civils
La premsa d’aquí va viure el procés portuguès amb expectació i una preocupació creixent
La revolta es va convertir també en un referent per a l’oposició al règim franquista
El 25 d'abril del 1974, un teletip de l’agència Efe feia saltar totes les alarmes: “Aquesta matinada s’ha registrat a Lisboa una revolta militar d’extensió i característiques fins ara desconegudes [...]. A les quatre de la matinada, Rádio Club Português va començar a transmetre cada 15 minuts un comunicat d’una organització anomenada Moviment de les Forces Armades, que recomana que no s’hi oposi resistència per tal d’evitar un vessament de sang.” Els esdeveniments, tal com es van donar a conèixer, s’havien precipitat poc després de les 12 de la nit, quan des de Rádio Club Português el locutor havia recitat la primera estrofa de la cançó Grândola, vola morena, prohibida durant la dictadura. Era el senyal pactat. A partir d’aleshores, les unitats implicades van ocupar les emissores de ràdio i televisió, el quarter general de la regió militar de Lisboa, l’aeroport i la base militar de la capital. Els soldats, mentrestant, esperaven ordres al carrer. Un dels quals es va creuar amb una dona que duia un ram de clavells a les mans. El soldat va col·locar una flor a la punta del seu fusell i d’altres companys seus van imitar-lo, un gest que es va convertir, des d’aquell moment, en un símbol i una primera mostra de la confraternització entre militars i civils. Acabava de començar la Revolució dels Clavells.
La premsa espanyola va seguir amb interès allò que succeïa a Portugal. En alguns casos, amb preocupació pel risc de contagi; en d’altres, amb esperança per la possibilitat que el règim franquista caigués o, com a mínim, accelerés les reformes. Aquell mateix dia, els diaris titulaven a portada “Cop d’estat a Portugal”. Les informacions que apareixien a l’interior eren escadusseres, en bona part nodrides de les agències de notícies, amb referències al paper de l’exèrcit en el cop, a la localització del dictador Marcelo Caetano i la situació confusa que es vivia a la capital. A poc a poc, va aparèixer informació sobre el cap del moviment, el general António de Spínola, en què es lloava la seva trajectòria i es destacava la participació en la guerra del 1936 al 1939. Alguns mesos abans, Spínola havia publicat un llibre en què defensava que no hi havia solució militar per a la cruenta guerra que es mantenia amb la colònia angolesa i que el govern legítim era aquell que es basava en el sufragi. Algunes publicacions, com ara Pueblo, van començar a mostrar, ben aviat, que el cas portuguès era “una lliçó” i en responsabilitzaven Marcelo Caetano, el primer ministre de l’Estado Novo, per la seva resistència a modernitzar el règim.
L’expectació inicial
En un primer moment, bona part de la premsa espanyola va traslladar una imatge positiva d’aquella revolució, malgrat les similituds de la dictadura portuguesa amb l’espanyola i el risc d’un contagi. L’Estado Novo s’havia esfondrat amb una rapidesa sorprenent, sense gairebé resistència de les forces fidels a l’antic règim ni violència. “Els clavells havien vençut els fusells”, tal com proclamava un periodista.
Però, amb el pas dels mesos, aquesta percepció va canviar i es va transformar en preocupació, sobretot per la influència dels comunistes en el procés que s’estava vivint a Portugal. En una de les seves habituals portades, el diari ABC publicava la imatge d’un clavell que es marcia a terra. Quan António de Spínola va dimitir de la presidència i va fugir a Espanya després del fallit cop del 28 de setembre, van arribar a comparar-lo amb el general Dámaso Berenguer, el successor de Miguel Primo de Rivera, que segons el rotatiu conservador hauria obert “la capsa de Pandora de la Guerra Civil”, i van advertir: “Portugal és un exemple per a nosaltres. Però un exemple a evitar, és a dir, una advertència, si fem espai en el nostre futur al Partit Comunista.” La Vanguardia Española, per la seva banda, també s’afegia a aquest temor del comunisme i centrava les seves esperances en el dic de contenció del socialisme: “Portugal ha confirmat la regla europea que un partit socialista fort i moderat és una de les millors defenses contra el comunisme.” No tothom compartia aquesta visió apocalíptica. Des dels mitjans més crítics amb el règim, com ara Triunfo, es percebia la caiguda de Spínola com un símptoma de la consolidació del procés de canvi, sobretot perquè havia de permetre “un poder més homogeni entre les forces armades”.
El “perill comunista”
La caiguda de la dictadura portuguesa, a la qual s’afegiria mesos després la grega, va arribar en un moment en què el règim franquista agonitzava. I els paral·lelismes amb el que passava a Portugal eren inevitables, tot i que alguns mitjans, com ara Pueblo, s’apressaven a remarcar que els dos casos no eren comparables: “Les semblances no són sinó apunts i les diferències, essencials.” En realitat, afirmacions com aquestes només eren un recurs per intentar immunitzar-se davant el perill de contagi. Però, més enllà d’això, la realitat és que el règim va seguir amb preocupació la caiguda d’una dictadura que li guanyava en longevitat. Una setmana abans de l’esclat de la revolta portuguesa, els ministres tenien coneixement, a través del mateix Caudillo, de “moviments militars contra el govern”, i el president del govern, Arias Navarro, va traslladar als diplomàtics dels Estats Units la seva “profunda preocupació” pel que passava, fins al punt de mostrar-se disposat a anar a la guerra amb Portugal si es començava a estendre el comunisme com a conseqüència de la formació d’un govern d’esquerres.
El règim franquista, però, mantenia el seu immobilisme. Algunes setmanes abans havia mort Luis Carrero Blanco i el Caudillo, que ben aviat entraria en una fase de decadència física irreversible, es mantenia com una estàtua incommovible mentre els seus ministres es debatien sobre la manera de sortir de l’atzucac que s’albirava davant la previsible mort del dictador. El règim mostrava tímides mostres d’obertura forcades des de l’exterior, però mantenia la seva essència sanguinària. El 2 de març, pocs dies abans de l’inici de la revolució portuguesa, havia assassinat Salvador Puig Antich i Georg Michael Welzel. No serien la darreres execucions del franquisme.
De fet, va ser arran de la condemna a mort de tres membres del FRAP i dos d’ETA que es va produir un canvi substancial en la percepció d’allò que estava passant a Portugal. Les protestes contra les condemnes a mort es van estendre arreu d’Europa, amb enfrontaments als carrers de París i llançament de còctels Molotov contra edificis espanyols a Roma. Però, significativament, el lloc on van assolir més virulència va ser a Lisboa. La nit del 27 de setembre del 1975 unes 3.000 persones van assaltar el Palau de Palhavã, la seu de l’ambaixada espanyola, i van cremar tot allò que trobaven. El diari Ya advertia que “Portugal va lliscant, sembla que fatalment, cap a una dictadura militar de caire socialitzant, o potser marxista”, mentre que l’ABC recorria a la metàfora i exclamava: “No es pot ballar al caire de l’abisme, ni tan sols amb clavells a la mà!” Com ens podem imaginar, aquell atac també va provocar una reacció furibunda de les autoritats espanyoles, que fins aleshores havien situat les relacions diplomàtiques amb el veí peninsular en quarantena, tot i el compromís portuguès de “respectar el sistema polític espanyol”.
Amb el pas dels mesos, l’interès de la premsa espanyola pel procés que s’havia encetat a Portugal aquell 25 d’abril del 1974 va decaure. El 27 de juny del 1976, quan es van celebrar les primeres eleccions presidencials que culminaven el procés de democratització portuguès, l’Estat espanyol encara es trobava en un moment d’incertesa. El règim es resistia a amnistiar els presos polítics i socials malgrat les mobilitzacions constants, tampoc legalitzava els partits ni obria les portes a una democratització com la que ja s’havia establert, a cop de clavell, al país veí.
Ve de la pàgina anterior
L’aparador
