“La negociació amb el govern espanyol situa el conflicte polític català en l’àmbit internacional”

Estem compromesos a aprofitar l’oportunitat. I, per tant, hi aboquem i hi abocarem tots els recursos i tota la nostra capacitat d’influència per fer més sòlida aquesta proposta. Evidentment, qui més pot fer –i ha de fer– és l’Estat espanyol. I li exigim que ho faci. Cal que s’aprovi per unanimitat de tots els estats i, per això, des de la Generalitat, el que fem és aportar arguments, esvair dubtes i generar empatia i confiança en la nostra proposta. Estem treballant amb l’actual presidència belga, però ja hem fet algunes aproximacions amb la futura, que serà Hongria.

No sé si el PSOE ha estat poc insistent o és més complicat que això. És evident que s’estan fent passos però creiem que se’n podrien haver fet més i de més qualitat. En algun Consell els mateixos estats es van queixar que la informació els havia arribat a última hora i malament. Ja el darrer memoràndum estava millor, més preparat, però segurament el podrien haver presentat unes quantes setmanes abans. No ens posarem, però, a veure el got mig buit. El que intentarem serà maximitzar els esforços i generar confiança perquè hi hagi aquesta predisposició política. Després, els dubtes tècnics o jurídics es podran resoldre fàcilment.

No ens en marquem. Sabem que el català està preparat. És una reivindicació històrica i compartida pels 10 milions de catalanoparlants. A més, és una llengua sòlida, que té tots els recursos acadèmics, terminològics, que té totes les escoles i les capacitats per formar traductors i intèrprets, que té tots els recursos tecnològics per fer traduccions automatitzades. Hem d’explicar-ho, demostrar-ho i donar evidències.

Que es presentés durant la presidència espanyola, en un context d’unes negociacions polítiques a l’Estat, va posar una pressió i unes expectatives. Però també vam anar identificant que el que cal és que hi hagi una solidesa en la proposta i que això requereix un temps i un context. I el primer que vam haver de rebatre és que la proposta no era fruit només d’una negociació política d’una investidura, sinó que ve de molt més enllà. Havíem de generar la confiança que aquesta proposta superava un context concret. I s’entén perfectament, perquè el Consell no pot prendre decisions d’ingerència tan directa en la política d’un estat. D’altra banda, també hi havia recel pel fet que ho proposés la mateixa presidència espanyola i ho volgués condicionar massa.

El que és perjudicial és que el Partit Popular instrumentalitzi les institucions europees per batalles polítiques internes. I saltant-se totes les línies vermelles i tota la lògica de les polítiques europees. Perquè tota aquesta croada és una instrumentalització de les institucions i la mateixa Comissió Europea els ha dit reiteradament que no hi té competències. Però, d’altra banda, des del govern de Catalunya hem estat els primers que també hem anat a les institucions europees a explicar el conflicte polític, a traslladar aquelles situacions que vulneren drets humans, com va ser, per exemple, el cas Pegasus. Per què? Perquè les institucions europees també són un espai que ens ha de permetre avançar en la garantia de drets i de llibertats.

Per a nosaltres continua sent una prioritat. L’objectiu era reforçar, estructurar i consolidar al màxim la xarxa de delegacions. Calia assegurar tota la musculació, tots els recursos. Però, al final, l’objectiu de l’acció exterior no és obrir delegacions sinó establir relacions de confiança que siguin útils per a la nostra ciutadania, per a les nostres contraparts i per guanyar respecte i credibilitat en la institució, per millorar la reputació del país. I hem treballat per ampliar aquesta xarxa arreu del món. És una prioritat i té tota la càrrega política.

Miri, els dies 21 i 22 d’abril viatjarem a Mèxic i, després, al Canadà. I en aquest darrer país aprofitarem per reunir-nos al Quebec amb representants polítics i amb l’Institut d’Estudis d’Autogovern d’allà per parlar i explicar l’informe sobre el referèndum que va presentar el president Aragonès i que recull les propostes de l’Institut d’Estudis d’Autogovern. La potencialitat de l’estratègia que hem de seguir és, a través de la negociació explícita als ulls internacionals entre els dos governs, el català i l’espanyol, explicar i insistir que hi ha un conflicte polític. I que és un conflicte polític d’arrels democràtiques. I això ens ha permès explicar la repressió judicial, els casos d’espionatge com Pegasus i d’altres, que està reconegut internacionalment com una vulneració de drets. I seguir explicant també l’aposta a través d’aquesta negociació política per una solució democràtica i que pugui recollir el sentit de totes les parts de la negociació. Però, sobretot, volem que al final acabi sent la ciutadania de Catalunya qui voti i decideixi quin ha de ser el seu futur polític. I això sí que s’entén en l’àmbit internacional.

Bé que hi ha hagut el pronunciament del Consell d’Europa, que sí que ha estat molt clar, i el dels relators de les Nacions Unides, que també ho ha estat. El que demanem és determinar com avancem realment per assegurar aquest marc de resolució democràtica del conflicte. I que el conflicte no escali en vulneracions de drets humans. I per això s’ha utilitzat la força democràtica per assegurar un compromís de negociació del govern espanyol. I aquest context permet que també en l’àmbit internacional se’n pugui parlar obertament.

Europa ara diu que és un conflicte i que les dues parts estan negociant. Per tant, la qüestió és com Europa acompanya perquè s’avanci en solucions democràtiques. Insisteixo en la posició del Consell d’Europa, l’informe del qual marcava molt explícitament la seva posició.

A vegades cal saber llegir el que es diu, però també el que no es diu. Ningú ha desqualificat la negociació entre els dos governs, ni la reforma de Codi Penal ni la llei d’amnistia. Hi ha hagut una pressió del PP, de Ciutadans i de Vox, però cap desqualificació.

Tots els conflictes polítics tenen les seves complexitats i particularitats. I, per tant, són processos. El que sí que s’entén és que hi ha un procés de resolució i per aquesta via guanyem respecte i, per tant, avancem. Es tracta d’avançar.

Va ser una decisió des del primer moment molt meditada i molt segura, tot i que en les últimes setmanes es va precipitar tot. Estar en una situació en què no hi havia cap euroordre contra la meva persona, estar en una situació en què no se’m perseguia judicialment, feia que no tingués sentit seguir a Brussel·les. Jo no hi havia anat per ser delegada del govern. Hi estava bé, però el meu objectiu no era aquest, sinó fer d’altaveu de la repressió i posar en evidència la vulneració de drets i la injustícia que havia portat els meus companys a la presó. Per tant, al final l’única via era tornar i encarar-me, en aquest cas, al Tribunal Suprem, a Llarena, i iniciar llavors el procés aquí. Insisteixo, va tenir els seus punts de risc, però per a mi sempre va ser la decisió encertada. I el fet de poder-ho fer amb les garanties que em van donar els esdeveniments d’aquelles setmanes, de poder estar en un lloc de sortida en les eleccions i poder tenir aquesta acta de diputada. Per tant, per a mi era l’aposta coherent, lògica. No hi ha cap dubte.

Ara mateix no puc anar a llistes perquè tinc aquesta inhabilitació pendent de sentència ferma. Per tant, puc tenir el càrrec i puc ser consellera, però no soc elegible. I el meu futur no el decidiré jo sola, perquè formo part d’un projecte col·lectiu amb el partit d’Esquerra Republicana. Per tant, estaré sempre a disposició del que considerin i d’on pugui ser més útil.

En l’hem pres mol seriosament des del primer moment i el que hem fet ha estat reforçar tot el que és la política vers la catalunya exterior, vers la diàspora catalana, recollint totes les demandes que ens feien les comunitats catalanes. I un dels temes és el vot exterior. I aquí calia reforçar la informació i l’acompanyament. Evidentment, hi ha un abans i un després quan s’elimina el vot pregat, que dificultava moltíssim la participació. Tot i això, es pot millorar la informació, l’accessibilitat i el servei d’obertura que es dona a través dels consolats i les oficines on es pot votar. El tractament electrònic i digital. Els tempos.... El que fem és fer tota la influència perquè el govern de l’estat, que és qui té la competència, ho vagi introduint.

Persones diferents i de diversos àmbits han fet el pas d’assumir la responsabilitat de posar-se al lloc de servidor públic. Això és molt republicà. Perquè això vol dir que qualsevol ciutadà, si vol, ha de poder fer aquest pas. Però forma part del sentit de la democràcia. I, en aquest cas, en Tomàs Molina ho ha fet d’una manera molt pulcre. I és molt meritòri que una persona de la seva trajectòria vulgui fer aquest pas endavant. És una altra manera d’acostar la política a la ciutadania. I els serveis públics, continuaran sent serveis públics.