ORIENT MITJÀ
Israel i l’Iran, dues aliances en acció
Teheran se serveix d’aliats a Gaza, el Líban, l’Iraq i el Iemen en les seves hostilitats amb l’estat jueu
L’atac israelià contra Esfahan convida a la desescalada quan la guerra regional semblava més a prop
Tant Netanyahu com els aiatol·làs utilitzen l’arxienemic com a boc expiatori dels problemes interns
Encara que pugui semblar contraintuïtiu, un atac del teu pitjor enemic pot ser una invitació a la desescalada. Això és, si més no, el que creuen alguns alts càrrecs iranians, que reconeixen a la premsa en condició d’anonimat que l’agressió que Israel va llançar divendres contra la ciutat iraniana d’Esfahan obre la porta a aturar l’increment de les hostilitats que amenacen la regió sencera.
Tot i que l’operació israeliana volia demostrar capacitat militar d’apuntar contra equipaments nuclears iranians, alguns dels quals es troben a Esfahan, els dirigents perses en van poder sortir airosos i els fets van deixar benparats tots dos governs davant de les seves audiències. Hossein Amir-Abdollahian, ministre d’Afers Estrangers iranià, fins i tot es va vantar amb condescendència d’haver aturat els drons israelians, que va definir com a “joguines d’infants”.
L’atac contra Esfahan arribava després del que molts observadors consideren un error de càlcul del govern de guerra israelià. Després d’anys d’apuntar contra interessos iranians a Síria sense obtenir-ne resposta, l’executiu de Benjamin Netanyahu creia que volatilitzar el consolat iranià l’1 d’abril a Damasc tampoc provocaria una resposta directa del règim persa. Però aquest cop va ser diferent.
Catorze dies després, les forces armades iranianes llançaven un atac anunciat i anticipat contra territori israelià. La coreografia aèria amb centenars de drons no pretenia provocar morts a Israel, sinó enviar un missatge. En paraules de Hossein Salami, comandant en cap de la Guàrdia Revolucionària Islàmica, l’agressió pretenia “canviar l’equació” del conflicte, és a dir, advertir Israel que, d’ara endavant, atacar actius iranians no sortiria de franc. Desubicat, i després d’haver fet carrera política anticipant la suposada amenaça iraniana, Netanyahu ha estat incapaç de fer cap declaració sobre la qüestió durant més d’una setmana.
La residència oficial del cònsol iranià a la capital siriana, ubicada a la carretera Mezzeh, semblava el lloc més segur a Damasc. Això és el que pensaven el general iranià Mohammad-Reza Zahedi i el seu cercle de confiança, responsables de les operacions de les forces iranianes a Síria i al Líban, després que successius bombardejos israelians durant els mesos anteriors matessin altres alts càrrecs perses a Síria. Quan el govern hebreu va decidir llançar diversos míssils contra l’edifici que van aniquilar en territori consular iranià els màxims responsables de la coordinació entre Teheran i Hezbol·là, els aiatol·làs que dirigeixen l’Iran van decidir que necessitaven dibuixar una línia vermella.
Funcionaris israelians declaren a The New York Times que l’agressió iraniana va coordinar 185 drons i gairebé 150 míssils que els sistemes de defensa aèria van poder aturar per damunt d’una societat paralitzada que tancava escoles.
Hezbol·là, el tentacle més potent
Però al cel israelià hi queda, sostinguda, una certa sensació de vulnerabilitat si Teheran i els seus aliats es coordinessin per llançar milers de míssils alhora i no només unes poques desenes de projectils anunciats amb 72 hores d’antelació. Hezbol·là, sense anar més lluny, és l’aliat més potent de l’Iran a la regió, està desplegat al voltant de la frontera entre el Líban i Israel i es creu que té un arsenal de 150.000 coets.
L’operació que la nació persa va llançar contra Israel visibilitza les aliances que s’enfronten a l’Orient Mitjà sota els lideratges dels Estats Units, íntim patrocinador d’Israel, i de l’Iran. El règim dels aiatol·làs té tentacles per la regió més enllà del partit milícia libanès. Part dels míssils que van viatjar cap al cel hebreu van sortir disparats des de l’Iraq, on Teheran té forces aliades, i des del Iemen, on la Guàrdia Revolucionària hi patrocina els houthis.
Experts en la tecnologia militar iraniana, com Fabian Hinz, creuen que el país del líder suprem Ali Khamenei hauria fet servir la setmana passada un tipus de míssil, el Paveh 351, amb capacitat per volar gairebé 2.000 quilòmetres –suficient per arribar a Israel des de l’Iran.
Hinz creu que l’Iran ha fet entrega de versions similars d’aquest míssil a les Forces de Mobilització Popular, amb presència a l’Iraq, i als houthis, al Iemen. Els aliats de Teheran envolten Israel pel nord, per l’est i pel sud. Fins i tot podria considerar-se que són a dins dels seus intestins, a través de Hamas.
La defensa que Israel va orquestrar per protegir-se de l’atac també desvela les seves cartes a la regió. Els EUA tenen bases militars en diversos països, com ara en territori iraquià, i se sap que algunes de les quals van interceptar projectils que feien camí cap a l’estat hebreu. Alhora, països àrabs amb una forta relació d’interessos amb Washington, com ara Jordània, podrien operar com a zona de seguretat en cas d’una guerra oberta –el propòsit pel qual aquest país va ser creat.
Israel es podria centrar ara en l’operació contra Rafah i aparcar les tensions amb Teheran. Però tots dos països estan liderats per governs que no destaquen per la moderació i que s’utilitzen mútuament per desviar l’atenció de problemes interns.
La desastrosa guerra de l’executiu israelià a Gaza, que cada cop més experts consideren un genocidi sense que Israel obtingui els seus objectius, podria dur l’executiu de Netanyahu a posar l’Iran de nou al centre de les mirades.