Calma després de la tempesta

Només dos mesos i mig després de l’1-O, amb la mei­tat dels seus líders a la presó i la resta a l’exili, l’inde­pen­den­tisme va asso­lir el seu sos­tre en números abso­luts a les urnes, gai­rebé 2,1 mili­ons de vots –35.000 més que no pas sís hi havia hagut en el referèndum–, en les elec­ci­ons con­vo­ca­des el desem­bre del 2017 per Mari­ano Rajoy arran de l’apli­cació del 155 i la inter­venció de l’auto­go­vern. Amb un 80% de par­ti­ci­pació, de fet, van ser els comi­cis que més cata­lans han mobi­lit­zat, i l’inde­pen­den­tisme es va que­dar en el 47,5% del total, tot i que va man­te­nir la majo­ria al Par­la­ment amb 70 dipu­tats. Tot i bai­xar, tal com ha pas­sat històrica­ment, en les elec­ci­ons espa­nyo­les de l’abril del 2019 –en què no es va pre­sen­tar la CUP però sí un con­glo­me­rat lide­rat per Poble Lliure i Albano-Dante Fac­hin que va superar els 100.000 vots però no va acon­se­guir escó– el movi­ment va con­so­li­dar una posició de força, que igual­ment es va veure en les muni­ci­pals i també en les euro­pees de la mateixa pri­ma­vera, en què Car­les Puig­de­mont i Oriol Jun­que­ras, lla­vors encara en ple judici pel procés, van lide­rar les res­pec­ti­ves llis­tes de Junts i ERC, i sumats van vore­jar el 50% de sufra­gis. En la repe­tició de les esta­tals aquell novem­bre, amb un lleu­ger des­cens d’ERC i repunt de Junts, més el retorn de la CUP, l’inde­pen­den­tisme va remun­tar per sobre del 40% i va asso­lir 23 escons dels 38 que Cata­lu­nya envia al Congrés, una fita històrica.

L’esclat de la pandèmia el març del 2020, però, no només va bui­dar el car­rer sinó que va aca­bar sent un dels deto­nants de la des­mo­bi­lit­zació inde­pen­den­tista a les urnes. Para­do­xal­ment, això sí, a les elec­ci­ons al Par­la­ment del febrer del 2021, que es van cele­brar encara amb nota­bles res­tric­ci­ons, els grups sumats van per­dre més de 600.000 vots res­pecte al 2017, per bé que la cai­guda en picat de la par­ti­ci­pació encara va afec­tar més la resta de for­ces. La con­clusió va ser que, en xifres rela­ti­ves, la suma de les vuit can­di­da­tu­res de signe inde­pen­den­tista que s’hi van pre­sen­tar va superar per pri­mer cop el 50% –va sobre­pas­sar en con­cret el 51%– i es va enfi­lar fins als 74 dipu­tats, un altre rècord històric. Van ser les últi­mes elec­ci­ons en què va concórrer el PDe­CAT, que no va asso­lir repre­sen­tació tot i superar els 77.000 vots, i s’hi van pre­sen­tar també, amb uns resul­tats molt dis­crets, Primàries i la ultra­dre­tana Front Naci­o­nal. Però sobre­tot van ser les pri­me­res cata­la­nes en què ERC va superar Junts en la par­ti­cu­lar lluita per l’hege­mo­nia del movi­ment, fet que va aca­bar, gai­rebé a l’últim moment, amb la inves­ti­dura de Pere Ara­gonès gràcies a un pacte a tres ban­des amb la CUP que es va anar des­in­te­grant com un terròs al llarg de la legis­la­tura.

Pot­ser com a con­seqüència pre­ci­sa­ment de les bara­lles inter­nes, o de la repressió que ha patit el movi­ment, de la deses­ca­lada de la tensió política o de la des­mo­bi­lit­zació al car­rer, o com una suma d’aques­tes cir­cumstàncies que poden dur a un des­trem­pa­ment de l’elec­to­rat inde­pen­den­tista, la dava­llada elec­to­ral s’ha fet molt palesa en les dues últi­mes cites a les urnes, l’any pas­sat.

Les llis­tes asso­ci­a­des als par­tits inde­pen­den­tis­tes van per­dre més de 300.000 vots en les muni­ci­pals, la majo­ria per part d’ERC, ja que Junts va aguan­tar sobre­tot gràcies a l’efecte Trias a Bar­ce­lona. El nau­fragi del movi­ment i espe­ci­al­ment dels repu­bli­cans, però, ja va ser total en les espa­nyo­les del juliol, quan la con­cen­tració de suports en el PSC va dei­xar els par­tits favo­ra­bles a un estat català amb menys d’un milió de vots, tot just el 28% del total. Van caure, així, fins als 14 dipu­tats, repar­tits a parts iguals entre ERC i Junts, si bé para­do­xal­ment ara tenen més força que mai al Congrés, ja que tots dos són impres­cin­di­bles en la precària majo­ria que dona suport a Pedro Sánchez. La gran incògnita ara és veure si la cai­guda de l’inde­pen­den­tisme con­ti­nuarà el 12-M o l’acon­se­guirà esmor­teir, prou com a mínim per man­te­nir la majo­ria abso­luta al Par­la­ment.