“El problema no ha estat l’estratègia els últims tres anys, sinó qui la liderava”

En el moment en què el Par­la­ment de Cata­lu­nya rebutja un pres­su­post clara­ment expan­siu, hem d’evi­tar el blo­queig polític i pres­su­pos­tari. Per una qüestió democràtica, no hi havia cap altra sor­tida que la con­vo­catòria elec­to­ral. El 12-M, si hi ha una majo­ria prou clara que em per­meti con­ti­nuar sent pre­si­dent, i hi ha una for­mació ràpida de govern, fins i tot podrem por­tar el pres­su­post del 2024 de nou al Par­la­ment.

Si no és pròpia­ment el pro­jecte de pres­su­post, sí un seguit de mesu­res per inten­tar com­pen­sar els efec­tes de la seva pèrdua.​En tot cas, el més impor­tant és que hi hagi una majo­ria clara a favor del que han de ser els tres grans objec­tius de la pro­pera legis­la­tura: un referèndum acor­dat i reco­ne­gut, un finançament sin­gu­lar i el reforç de l’estat del benes­tar i la llen­gua cata­lana. I aquests tres àmbits només els pot lide­rar ERC.

Espero que la CUP, en la pro­pera legis­la­tura, no repe­teixi el que des del meu punt de vista són males deci­si­ons, com són a la pri­mera difi­cul­tat, a la pri­mera con­tra­dicció, aban­do­nar. Quan tens un pro­jecte trans­for­ma­dor com el nos­tre, d’esquerra, repu­blicà i inde­pen­den­tista, en una soci­e­tat en què hi ha posi­ci­ons molt plu­rals, has de saber que hauràs d’assu­mir alguna con­tra­dicció. El que no pots és a la pri­mera petita con­tra­dicció deci­dir aban­do­nar el vai­xell. És neces­sari que el con­junt de l’inde­pen­den­tisme s’arre­man­gui i vul­gui par­ti­ci­par en la presa de deci­si­ons.

Nosal­tres som el par­tit cen­tral de la política cata­lana, perquè resu­mim el que són les grans aspi­ra­ci­ons del con­junt de la ciu­ta­da­nia amb visió naci­o­nal i justícia social, i per tant som els que unim aquesta volun­tat de sobi­ra­nia i de progrés, d’inde­pendència i d’igual­tat d’opor­tu­ni­tats. I això ens fa ser molt com­pe­ti­tius, ens diri­gim a un con­junt molt ampli de ciu­ta­dans de Cata­lu­nya, i per tant aquests dies volem cen­trar la cam­pa­nya a par­tir de l’obra feta, que és una obra impor­tant: tenim l’atur més baix els dar­rers 15 anys, tenim uns ser­veis públics de l’estat del benes­tar que ja han rever­tit les reta­lla­des, tenim una aposta per la llen­gua cata­lana abso­lu­ta­ment des­crip­ti­ble pel salt enda­vant que hem fet en aquests dar­rers dos anys, i sobre­tot hem traçat un camí que avui tot­hom segueix. Vam traçar el camí de l’amnis­tia i de la nego­ci­ació per resol­dre el con­flicte polític i avui aquells que nega­ven l’amnis­tia, el PSC, i aquells que nega­ven la nego­ci­ació per resol­dre el con­flicte, Junts, estan en aquest camí. Per tant, hem exer­cit el lide­ratge i això ens dona la capa­ci­tat d’inter­pel·lar un con­junt molt ampli de ciu­ta­dans.

Assu­mir les res­pon­sa­bi­li­tats per ser­vir la ciu­ta­da­nia de Cata­lu­nya mai és un pro­blema. Per què fem política? Per obte­nir un resul­tat elec­to­ral o per millo­rar la vida de la gent? Per inten­tar esgar­ra­par qua­tre vots i fer grans cam­pa­nyes o per fer obra de govern? Nosal­tres tre­ba­llem per fer una gran obra de govern al ser­vei de la ciu­ta­da­nia. I avui, la ciu­ta­da­nia de Cata­lu­nya té més met­ges i infer­me­res que no tenia fa tres anys, més mes­tres i pro­fes­sors que no tenia fa tres anys, menys atur que fa tres anys i no hi ha pre­sos polítics com hi havia fa tres anys. Per tant, si aquest és el resul­tat del govern repu­blicà, davant un èxit com aquest, volem acon­se­guir un gran resul­tat elec­to­ral, però per mi el pri­o­ri­tari és ser­vir la gent.

Aquells que les fan són els que can­vien cons­tant­ment d’opinió i han pas­sat de cri­ti­car tot el que jo feia a inten­tar ara donar-me lliçons de com s’ha de fer. Són els que deien que nego­ciar era ren­dir-se, i avui acon­se­guei­xen com a gran obra una taula de diàleg amb el PSOE. Són els que deien que el govern de la Gene­ra­li­tat s’havia de pre­ser­var, i qui n’ha obert les por­tes al con­junt de la ciu­ta­da­nia i ha acon­se­guit que ens obrin les por­tes de totes les ins­ti­tu­ci­ons euro­pees ha estat el meu govern, no d’altres. Els fets ho posen sobre la taula. CiU i Junts sem­pre han inten­tat patri­mo­ni­a­lit­zar la Gene­ra­li­tat de Cata­lu­nya, però no és ni d’un pre­si­dent ni d’un par­tit, és del poble.

El nos­tre repte és en totes. Fa 25 anys que milito política­ment en l’inde­pen­den­tisme i sem­pre m’han dit que havíem de triar. Havíem de triar entre defen­sar el país o defen­sar l’estat del benes­tar. Entre Cata­lu­nya o la justícia social. És el dis­curs que ara ens tor­na­ran a fer. I faig la mateixa res­posta des de fa 25 anys: per mi el país és la seva gent. Jo no soc un can­di­dat del PSC, per a qui la llen­gua cata­lana no és impor­tant i per tant en pres­cin­dei­xen en els actes, en les inter­ven­ci­ons públi­ques. I, per tant, si en pres­cin­dei­xen en cam­pa­nya elec­to­ral en pres­cin­di­ran en el govern. Però tam­poc soc una dreta cata­lana que con­si­dera que l’estat del benes­tar no és impor­tant i que va man­te­nir unes reta­lla­des que jo he rever­tit, que el govern de Cata­lu­nya, el govern repu­blicà, hem rever­tit. Per mi tots els àmbits són impor­tants, perquè tots els ciu­ta­dans de Cata­lu­nya són impor­tants. El país és la seva gent, són els vuit mili­ons d’habi­tants.

ERC gua­nyarà aques­tes elec­ci­ons; de la mateixa manera que ens havien dit que tan­tes coses eren impos­si­bles, ho farem pos­si­ble. I espero aple­gar una àmplia majo­ria. Per mi, el més impor­tant és què farem. No les elec­ci­ons, sinó què farem en la nova legis­la­tura. Hem de fer tres coses en aquest país. Hem d’acon­se­guir un referèndum acor­dat, hem d’acon­se­guir el finançament sin­gu­lar per posar fi al dèficit fis­cal i hem de reforçar l’estat del benes­tar i la llen­gua cata­lana. Aquest és l’encàrrec que vull assu­mir per als pro­pers qua­tre anys. Fa tres anys vaig assu­mir un encàrrec, que era posar fi a la repressió, recons­truir l’eco­no­mia cata­lana després de la covid i enfor­tir l’estat del benes­tar després d’anys de reta­lla­des. Ho vaig dir al Par­la­ment en el pri­mer debat d’inves­ti­dura. I avui hem acon­se­guit l’amnis­tia, hem posat fi a les reta­lla­des i tenim l’atur més baix dels últims 15 anys.

És que amb el PSC estem molt lluny. Jo li estic par­lant de pro­jec­tes, i avui tenim el PSC menys cata­la­nista de la seva història. Amb aquest PSC d’avui, que aban­dona la llen­gua cata­lana, que és el PSC més submís a La Mon­cloa, un PSC que no plan­tarà cara pel país, a quins acords podem arri­bar? Per tant, el PSC s’hau­ria de girar com un mitjó perquè en aquests àmbits poguéssim arri­bar a acords.

Si podem tenir una àmplia majo­ria pel referèndum d’auto­de­ter­mi­nació d’aquest país, qui negarà acords? Si aquells que ara no el defen­sen el pas­sen a defen­sar en el futur, jo els donaré la ben­vin­guda. De la mateixa manera que vaig donar la ben­vin­guda a CiU a l’inde­pen­den­tisme quan va deci­dir defen­sar la inde­pendència de Cata­lu­nya. Però jo insis­teixo, el PSC de Sal­va­dor Illa és el menys cata­la­nista de la història, pot­ser en part perquè aquells que dins el PSC defen­sa­ven el cata­la­nisme, tan frus­trats que s’han sen­tit, han aca­bat avançant a ERC: Joan Ignasi Elena, Ernest Mara­gall, Quim Nadal...

Per a nosal­tres la Gene­ra­li­tat és una ins­ti­tució molt impor­tant i sobre­tot hem d’evi­tar que hi hagi pac­tes com els que vostè ha men­ci­o­nat, que evi­dent­ment con­di­ci­o­nen tota la legis­la­tura. I vull recor­dar que ERC no forma part del govern de Bar­ce­lona.

Hi ha espe­cu­lat el PSC.

Serà una decisió que en tot cas haurà de pren­dre Esquerra de Bar­ce­lona.

Aques­tes elec­ci­ons no són entre inde­pen­den­tis­tes, són perquè el con­junt de la ciu­ta­da­nia es pro­nunciï i jo espero que ho faci amb un suport mas­siu a ERC. Aques­tes parau­les exem­pli­fi­quen d’una manera molt clara el que ha estat la pràctica política de Junts, que lamento molt, aquesta legis­la­tura, que era no ser­vir Cata­lu­nya, no tre­ba­llar per millo­rar el país, sinó inten­tar que­dar al davant d’ERC. No ha pas­sat en les gene­rals, no va pas­sar en les últi­mes elec­ci­ons al Par­la­ment... Escolti’m, no es tracta de des­fer un empat entre inde­pen­den­tis­tes, sinó de gua­nyar la lli­ber­tat de Cata­lu­nya.

És irre­lle­vant el que jo pugui creure o no creure. Desitjo que totes les exi­li­a­des i exi­li­ats puguin tor­nar a Cata­lu­nya com abans millor. Car­les Puig­de­mont, evi­dent­ment, però també Ruben Wagens­berg, Marta Rovira, Lluís Puig, Toni Comín... Que tots puguin tor­nar. Per mi, que tor­nin com més aviat millor, evi­dent­ment, amb tota la lli­ber­tat. Per això hem tre­ba­llat des de fa molt de temps.

Els Mos­sos garan­tei­xen la segu­re­tat de tots els ciu­ta­dans de Cata­lu­nya i, evi­dent­ment, dels que han estat pre­si­dents de la Gene­ra­li­tat, també com cor­res­pon, com es fa en tots els expre­si­dents de la Gene­ra­li­tat.

Sí, perquè és la millor via. Què és l’acord de clare­dat? És el referèndum acor­dat. Sim­ple­ment és, expli­cat d’una altra manera, una forma d’acord entre aquells que pen­sen dife­rent. Lla­vors, algun inde­pen­den­tista està en con­tra d’un referèndum d’auto­de­ter­mi­nació reco­ne­gut per l’Estat i la comu­ni­tat inter­na­ci­o­nal? Oi que no? Doncs hi ha una pro­posta que jo poso sobre la taula, i en tot cas, si algú em diu que no és la bona, que em posi una alter­na­tiva. He estat tres anys espe­rant-ne a totes les pro­pos­tes i des de la resta de l’inde­pen­den­tisme mol­tes vega­des hi ha hagut crítica, però cap alter­na­tiva. Fixa’t que, quan han tin­gut l’opor­tu­ni­tat, Junts ha aban­do­nat la retòrica de la con­fron­tació intel·ligent, que era només retòrica, i ha pas­sat a prac­ti­car la nego­ci­ació d’ERC. Què ha acon­se­guit en aquests mesos de prac­ti­car la nego­ci­ació com feia ERC? Una taula de diàleg entre Junts i el PSOE, molt bé, per­fecte, si volen els podrem expli­car també la nos­tra experiència. I entre el con­junt de for­ces inde­pen­den­tis­tes i sobi­ra­nis­tes hem acon­se­guit una amnis­tia. Per tant, el camí que nosal­tres hem traçat és al que ara s’està sumant tot­hom. Ho nega­ran, però a la pràctica som aquí. Vaig posar sobre la taula la neces­si­tat d’un finançament sin­gu­lar i avui Junts torna a dir que sí, que allò que era un des­as­tre ara també ho passa a defen­sar. Veiem com tot allò que estic defen­sant avui i al qual els altres diuen que no, tar­den sis mesos a defen­sar-ho. Cap pro­blema: d’aquí a sis mesos defen­sa­ran tot el que avui em cri­ti­quen.

Jo vaig pro­po­sar a Cuixà aquest agost al pre­si­dent Puig­de­mont nego­ciar con­jun­ta­ment i ell ho va des­car­tar. Espero que en el futur canviï d’opinió. I a par­tir del 12-M, quan jo reva­lidi la pre­sidència de la Gene­ra­li­tat, tor­naré a pro­po­sar que el con­junt de l’inde­pen­den­tisme nego­ciem ple­gats a Madrid, perquè ens dona molta més força.

En un sol espai, podem adap­tar-ho. Per mi és impor­tant que la nego­ci­ació sigui entre governs, perquè repre­sen­ten els països. El PSOE no repre­senta Espa­nya. El govern espa­nyol, sí. Per això jo no vull que la nego­ci­ació amb l’Estat es limiti a una taula entre ERC i el PSOE, que és el que volia Pedro Sánchez. Fa qua­tre anys em deia: “No, no, taula de nego­ci­ació entre el PSOE i ERC.” I jo deia: “No, no, no: taula de nego­ci­ació entre el govern de Cata­lu­nya (ales­ho­res amb el pre­si­dent Quim Torra) i el govern espa­nyol.” Perquè quan pac­tes amb el PSOE arri­bes a un acord amb un par­tit; quan pac­tes amb un govern, és un acord entre països i és molt dife­rent.

En aquesta taula de governs, si hi ha for­ces par­la­mentàries que com­par­tei­xen l’estratègia del govern, repre­sen­tants de l’àmbit par­la­men­tari podrien par­ti­ci­par-hi. Estic obert que hi hagi una repre­sen­tació plu­ral, i en aquests ter­mes ho vaig tras­lla­dar. Se’m va dir que es des­car­tava, que es volia optar per una altra via, però al final aca­ba­rem aquí. Al final aca­ba­rem aquí. Fa un any se’m va dir que no i estic con­vençut que d’aquí a uns mesos se’m dirà que sí, com en tan­tes altres coses.

En la nego­ci­ació que s’està fent entre par­tits i que ser­veix de motor i d’acom­pa­nya­ment de la nego­ci­ació entre governs i s’està fent amb acom­pa­nya­ment inter­na­ci­o­nal, crec que hem de, sobre­tot, ser dis­crets perquè pugui arri­bar a bon port. Però jo he posat sobre la taula de Pedro Sánchez el dret a l’auto­de­ter­mi­nació. Cada vegada que ens hem reu­nit al Palau de la Gene­ra­li­tat, hem par­lat del dret a l’auto­de­ter­mi­nació. I és evi­dent que estem lluny, molt lluny, però la meva obli­gació és no renun­ciar-hi mai. I de fet no només no renun­ciar-hi, sinó avançar. I espero tenir molta més força en la pro­pera legis­la­tura perquè, quan torni a dir a Pedro Sánchez que la solució és un referèndum d’auto­de­ter­mi­nació i ell no pro­posi cap solució, pugui dir-li que dar­rere meu tinc una clara majo­ria de la soci­e­tat cata­lana.

Mai es pot dir que s’acaba una cosa, no? Però és evi­dent que quin sen­tit té que el PSC negociï amb el PSOE? Li poso un exem­ple. El traspàs de Roda­lies, per no par­lar direc­ta­ment del referèndum, el PSC ni el defensa ni el defen­sarà. Perquè en aquests moments hi ha un mili­tant del PSC que diri­geix Renfe. I les Roda­lies les diri­geix el PSC. Quin incen­tiu tenen a fer un traspàs a la Gene­ra­li­tat? El que sí que li dic és que si en un món de fan­ta­sia passés, que no pas­sarà, que Sal­va­dor Illa sigui pre­si­dent, el que se’n res­sen­ti­ria és la llen­gua cata­lana. Un pre­si­dent de Cata­lu­nya no pot aban­do­nar mai la llen­gua. Mai. I estem veient avui com Sal­va­dor Illa aban­dona la llen­gua en la cam­pa­nya elec­to­ral... Ima­gini’s si passés el que no ha de pas­sar i no pas­sarà, que és que arribés a ser pre­si­dent de la Gene­ra­li­tat.

Sí, hi veig marge, de la mateixa manera que quan vam posar sobre la taula el traspàs de Roda­lies deien que no. I ara l’hem acor­dat. De la mateixa manera, quan vam posar sobre la taula l’amnis­tia ells deien que no, i ara l’hem acor­dat. Per tant, totes les nego­ci­a­ci­ons amb el PSOE i amb el govern espa­nyol comen­cen amb un no, i després es trans­forma en un sí.

Malau­ra­da­ment, l’Estat espa­nyol és un estat amb una dinàmica política tan cen­tra­lista que totes les pro­pos­tes de millora de la relació entre Cata­lu­nya i Espa­nya sem­pre han sor­tit de Cata­lu­nya i sem­pre s’han acon­se­guit a canvi d’arri­bar a acords al Congrés. Per això volem la inde­pendència, perquè els nos­tres drets i lli­ber­tats, la qua­li­tat dels ser­veis públics, no han de depen­dre de la con­jun­tura con­creta de majo­ries i mino­ries al Congrés, hau­rien d’estar blin­dats si real­ment Espa­nya fos l’Estat més des­cen­tra­lit­zat del món que diuen que és. És una farsa, evi­dent­ment, perquè només podem defen­sar els drets quan ens neces­si­ten a Madrid.

El PSC quan tenia tot el poder l’any 2009, la pre­sidència de la Gene­ra­li­tat, l’alcal­dia de Bar­ce­lona, la Dipu­tació de Bar­ce­lona i el govern d’Espa­nya, i tenia tota la pos­si­bi­li­tat de posar aquesta pro­posta i acon­se­guir-la, no ho va acon­se­guir. Per tant, ara, per què seria dife­rent? I con­fon­dre el con­sorci tri­bu­tari amb final­ment qui es queda els recur­sos és con­fon­dre l’ins­tru­ment amb la fina­li­tat. I el nos­tre objec­tiu és que Cata­lu­nya tin­gui els recur­sos que paguem en forma d’impos­tos, que es posi fi al dèficit fis­cal. I aquest con­sorci podria exis­tir per­fec­ta­ment i se seguís man­te­nint el dèficit fis­cal que estem patint.

Quan nego­cies amb l’Estat espa­nyol, tot és molt difícil. I sem­pre et diuen que no. I comen­ces a obrir esclet­xes quan sumes àmplies majo­ries i amb la per­se­ve­rança i a apro­fi­tar les opor­tu­ni­tats. I aquesta és la nos­tra experiència i podem acre­di­tar aquesta experiència per con­ti­nuar avançant.

No, el català s’ha debi­li­tat perquè... qui va aban­do­nar la política lingüística d’aquest país? Qui, quan hi havia reta­lla­des, va pri­o­rit­zar reta­llar la pro­gra­mació infan­til a TV3, i això ho va fer Con­vergència i Unió.

El model d’immersió s’ha d’enfor­tir i s’ha de posar al dia, evi­dent­ment. Avui a l’escola no és només la llen­gua que fan ser­vir el mes­tre i els alum­nes a l’aula, sinó també la que es fa ser­vir en els mate­ri­als didàctics, la que es fa ser­vir als patis, als pas­sa­dis­sos... I, en un con­text en què avui els infants i joves reben cons­tant­ment molts inputs comu­ni­ca­tius, quants d’aquests són en català? Per tant és una feina que hem de fer molt més enllà. Li poso un exem­ple. Aquest setem­bre hi haurà, finançat pel Depar­ta­ment d’Edu­cació, mate­rial audi­o­vi­sual edu­ca­tiu en català mas­siu per a les esco­les. Els que tenim cana­lla petita hem hagut d’espe­rar aquest govern repu­blicà perquè tornés a haver-hi pro­gra­mació audi­o­vi­sual en català de qua­li­tat, que fes que la meva filla s’hi enganxés, ho volgués veure, i això ho com­par­tim mol­tes famílies. Ara hem de fer el mateix amb els mate­ri­als edu­ca­tius. Molts mes­tres, quan han de pro­jec­tar algun vídeo edu­ca­tiu a l’aula, no el tro­ben en català, i el tro­ben en cas­tellà. I també ha d’estar dis­po­ni­ble en català. Doncs hem finançat, a través del Depar­ta­ment d’Edu­cació, aquest mate­rial. És un exem­ple que s’ha de reforçar la immersió lingüística i posar-la al dia amb nous ins­tru­ments.

No ens hem de con­for­mar, ni hauríem d’accep­tar la idea que el 25% que ens impo­sen els jut­jats repre­senta que el 75% sigui en català, perquè seria obrir la porta que després sigui el 50% i després el català quedi abso­lu­ta­ment mino­rit­zat. Però, evi­dent­ment, la ins­pecció ha de reforçar, els equips direc­tius han de reforçar el seu paper en la immersió lingüística i també des del pro­fes­so­rat hem de donar-los totes les eines perquè puguin apli­car ple­na­ment la immersió lingüística al nos­tre país.

Crec que és un exem­ple molt clar de com s’entén aquest país, no? A vega­des aquests lap­sus visu­a­lit­zen molt com pensa algú. Sal­va­dor Illa aban­dona la llen­gua cata­lana, l’aban­dona en la pràctica i crec que un pre­si­dent de la Gene­ra­li­tat també és exem­ple per a la ciu­ta­da­nia, amb tota la humi­li­tat per­so­nal, però la ins­ti­tució és exem­ple. I per tant, si podem pro­moure el català, el lide­ratge d’aquest país, que és el pre­si­dent de la Gene­ra­li­tat, depèn del català. I si algú no t’entén, ja faràs ser­vir l’anglès, faràs ser­vir el cas­tellà, i si saps algun altre idi­oma i et pots comu­ni­car ja ho faràs ser­vir com a pri­mer pas per després poder fer ser­vir el català. I, claríssi­ma­ment, si Sal­va­dor Illa arribés a ser pre­si­dent, la llen­gua cata­lana i la política lingüística d’aquest país esta­rien en perill, perquè no s’ho creu. I ho està demos­trant en cam­pa­nya.

La legis­la­tura no ha cai­gut pel Hard Rock. Ha cai­gut pel par­ti­disme i l’opor­tu­nisme dels comuns i de Junts en rebut­jar un pres­su­post expan­siu que tar­da­rem molts anys a poder acon­se­guir igual. Dit això, l’acord de govern que es va adop­tar i s’ha pen­jat al por­tal de la trans­parència i és acces­si­ble per a tot­hom el que fa és treure obli­ga­ci­ons a la Gene­ra­li­tat que tenia res­pecte al Hard Rock, no afe­gir-ne de noves. Per tant és un pro­ce­di­ment que con­ti­nua, però no perquè ho digui el govern, sinó perquè hi ha un pro­ce­di­ment urbanístic abso­lu­ta­ment pau­tat, que segueix la nor­ma­tiva en matèria urbanística i una decisió en l’àmbit dels pri­vats.

No és una qüestió de volun­tat, perquè no és el nos­tre pro­jecte. De fet, nosal­tres hem tre­ba­llat perquè el Camp de Tar­ra­gona tin­gui uns pro­jec­tes des del punt de vista d’inversió econòmica alter­na­tius i allu­nyats per anar cap a un altre model. Hem apos­tat per la rein­dus­tri­a­lit­zació al Camp de Tar­ra­gona. La inversió indus­trial més gran dels últims 20 anys a Cata­lu­nya, la de Lotte Energy Mate­ri­als, serà a Mont-roig del Camp, que superarà els mil mili­ons d’euros i crearà cen­te­nars de llocs de tre­ball. I l’ha acon­se­guit aquest govern. I això és a pocs quilòmetres del CRT. Per tant, nosal­tres hem dei­xat clar quin és el nos­tre model. A par­tir d’aquí, els par­tits que són entu­si­as­tes del Hard Rock, el PSC, Junts, el PP, Vox i Ciu­ta­dans, ara suma­ven 85 dipu­tats de 135 al Par­la­ment de Cata­lu­nya. Per tant, fins i tot des d’un punt de vista de les majo­ries polítiques, tenim molta feina a fer encara.

Han estat pro­fun­da­ment irres­pon­sa­bles. A par­tir d’aquí, nosal­tres, amb tot­hom qui vul­gui avançar cap a una Cata­lu­nya sobi­rana, lliure i justa, segui­rem este­nent la mà.

Pedro Sánchez cada dia que passa té més gent dece­buda, perquè al final a ningú li agrada que juguin amb els seus sen­ti­ments. I és veri­tat que, quan fa públic l’asset­ja­ment judi­cial con­tra la seva família, per molta gent que hem patit l’acti­tud de l’extrema dreta i hem patit com deter­mi­nats apa­rells de l’Estat han anat en con­tra nos­tra, això pot gene­rar un espai d’empa­tia. Però, veient el recor­re­gut que hi ha hagut i com ha aca­bat això, crec que molta gent se sent enga­nyada, també dels seus.

És evi­dent que està cal­cu­lat per inten­tar fer veure que no depèn al Congrés dels inde­pen­den­tis­tes. Però el reco­nei­xe­ment més clar que l’actu­ació de l’Estat con­tra l’inde­pen­den­tisme ha estat il·legítim és que s’ha hagut d’apro­var una llei d’amnis­tia i prèvia­ment es va dero­gar el delicte de sedició i es van alli­be­rar els pre­sos.

Es for­marà govern més ràpid com més forta sigui ERC. Per tant, la victòria d’Esquerra ha de ser el més àmplia pos­si­ble. I això és la millor garan­tia de tot. Si amb 33 dipu­tats hem situat Cata­lu­nya amb l’atur més baix dels últims 15 anys, hem posat fi a les reta­lla­des, hem tor­nat a posar la llen­gua cata­lana al cen­tre, si amb 33 dipu­tats vam alli­be­rar els pre­sos polítics, hem apro­vat l’amnis­tia, tenim el traspàs de Roda­lies... amb uns quants més podrem fer tot el que ens pro­po­sem, també for­mar un govern de la forma més ràpida i més sòlida pos­si­ble.

L’extrema dreta, tin­gui la ban­dera que tin­gui, no tre­ba­lla per la inde­pendència de Cata­lu­nya. Cap extrema dreta. Perquè una Cata­lu­nya sense cohesió social no serà mai una Cata­lu­nya lliure, no ho podrà ser. En un país plu­ral i divers com el nos­tre neces­si­tem man­te­nir aquesta cohesió social per una qüestió de drets de la ciu­ta­da­nia. Des d’un punt de vista inde­pen­den­tista, optar per un reple­ga­ment iden­ti­tari és el millor camí cap a la der­rota. Per mi, l’extrema dreta que s’embol­ca­lla amb la senyera no és inde­pen­den­tista, no forma part de l’inde­pen­den­tisme.

Hem de tre­ba­llar perquè aques­tes elec­ci­ons tin­guin un resul­tat tan clar que faci pos­si­ble de nou la meva inves­ti­dura com a pre­si­dent i no hi hagi cap risc de repe­tició elec­to­ral.

Jo em veig com a pre­si­dent de la Gene­ra­li­tat en la pro­pera legis­la­tura.

Em veig com a pre­si­dent en la pro­pera legis­la­tura. És pel que bata­llaré, crec que estem en con­di­ci­ons de poder reva­li­dar la pre­sidència. Tenim uns dies al davant de cam­pa­nya per a aquesta opció cen­tral que és ERC, en què con­fia tantíssima gent i també altra gent diu: “Escolti, m’ho estic pen­sant.” Que vagin sobre segur, sobre els que hem fet avançar el país, hem posat fi a les reta­lla­des, hem alli­be­rat els pre­sos polítics, hem situat de nou la llen­gua cata­lana i els que pro­po­sem el camí on després tot­hom se suma amb una mica de retard. No cal aquest retard, no cal per­dre el temps perquè tenim pressa per acon­se­guir tot el que volem, que és una Cata­lu­nya lliure i justa.

Li torno a dir, tre­ba­llem per reva­li­dar la pre­sidència. A par­tir d’aquí, les per­so­nes que estan inha­bi­li­ta­des, com Oriol Jun­que­ras, que és un dels grans actius d’ERC, el pre­si­dent del nos­tre par­tit, espe­rem que aviat vegin res­tau­rats tots els drets i es puguin plan­te­jar l’esce­nari que desit­gin i que des del punt de vista de l’orga­nit­zació política puguem acom­pa­nyar.

Estic con­vençut que l’esce­nari serà al revés i hau­rem d’anar des d’ERC a bus­car els vots. Em remeto al que hem fet en el pas­sat: amb tots els pre­si­dents de Cata­lu­nya, quan han neces­si­tat suports per avançar, ERC hi era. Mai vam aban­do­nar. Crec que les altres for­ma­ci­ons polítiques no poden dir el mateix.

Nosal­tres estem molt con­vençuts que el millor camí és la nego­ci­ació i que el procés d’inde­pendència de Cata­lu­nya cul­mi­narà amb una nego­ci­ació, com han aca­bat totes les inde­pendències que s’han produït a Europa en els dar­rers anys. El debat sobre la uni­la­te­ra­li­tat no és una qüestió de voler-ho o no, la qüestió és de poder-ho fer o no. Com més força política i més majo­ria inde­pen­den­tista a les urnes, menys temps per acon­se­guir la inde­pendència i més força en qual­se­vol esce­nari de nego­ci­ació. Per tant, per mi és un debat una mica trampós en el sen­tit que no depèn de la teva volun­tat i prou, depèn de les con­di­ci­ons que hi hagi. I hem de gene­rar les con­di­ci­ons.

No, no, no s’equi­vo­qui. Quan Junts ha pogut prac­ti­car la nego­ci­ació ho ha fet. Per tant aque­lles resistències que hi ha hagut durant tres anys, que han frac­tu­rat l’inde­pen­den­tisme pel mig, així que Junts podia pac­tar a Madrid han des­a­pa­re­gut. Lla­vors, hem estat tres anys en un debat que ha frac­tu­rat l’inde­pen­den­tisme, que era fals? Aquesta és la meva pre­gunta. Si el que ha fet Junts en els últims sis mesos hagués pogut fer-ho fa qua­tre anys, hauríem tin­gut aquest debat, aquesta frac­tura? No. Lla­vors, el pro­blema quin era? L’estratègia o qui la lide­rava? Crec que és evi­dent que era qui la lide­rava, i Cata­lu­nya ha de mirar al futur lluny de lide­rat­ges per­so­nals i sobre­tot basar-nos en objec­tius col·lec­tius.

Dependrà de quin sigui el nivell dels embas­sa­ments i per tant la capa­ci­tat de resiliència que tin­guem per als pro­pers mesos. En el cas que hi fos, seria un esce­nari que ens hauríem de plan­te­jar. En aquests moments, en situ­ació d’emergència s’està dema­nant un esforç molt gran a la page­sia i en excep­ci­o­na­li­tat con­ti­nu­a­ria sent-hi, però de menys inten­si­tat, podria dis­po­sar de més aigua. Per tant, dependrà de l’evo­lució dels embas­sa­ments, però en paral·lel hem de seguir tre­ba­llant en totes les inver­si­ons que estan en marxa ja, l’ampli­ació de les des­sa­la­do­res, l’aigua rege­ne­rada… perquè per molt que puguem superar aquesta sequera, i espero que ho puguem fer molt aviat, en vin­dran en el futur i cadas­cuna l’hem d’afron­tar molt més ben pre­pa­rats que l’ante­rior.

El Pla Espe­cial de Sequera ho indica clara­ment. I, de fet, totes les actu­a­ci­ons que hem anat pre­nent esta­ven pre­vis­tes en el Pla Espe­cial de Sequera. Per tant, hi ha un camí pau­tat. Si fem un pas enrere en les res­tric­ci­ons, el sec­tor més bene­fi­ciat és el sec­tor pri­mari, perquè ara és el que està fent més esforços.

No, no, tot això s’ha de man­te­nir perquè fins i tot en el millor dels esce­na­ris afron­ta­rem igual­ment un estiu en què cada gota d’aigua comp­tarà.

En totes aques­tes mobi­lit­za­ci­ons, legítimes, hem aca­bat en un acord. En totes. I no hi ha cap govern que pugui dir això. Som el govern que en l’àmbit de la sani­tat hem arri­bat a un acord amb els tre­ba­lla­dors de l’Ins­ti­tut Català de la Salut, i l’últim era del 2006: han hagut de pas­sar 18 anys per arri­bar a un acord, que millora les con­di­ci­ons d’una manera molt clara. Evi­dent­ment, tenim molt de camí per recórrer. Va haver-hi alguns aspec­tes en què alguns sec­tors pro­fes­si­o­nals van dir: “No ens hi sen­tim prou reflec­tits”, i es van mobi­lit­zar. I hem aca­bat amb l’acord. En l’àmbit dels tre­ba­lla­dors docents, hem aca­bat amb un acord de reversió de totes les reta­lla­des apro­vat aquesta mateixa set­mana ja amb la cul­mi­nació total. Amb els page­sos hem arri­bat a un acord, tant amb la taula agrària com amb el tre­ball amb Revolta Pagesa. Amb l’àmbit dels tre­ba­lla­dors peni­ten­ci­a­ris hem arri­bat a un acord... És bo que la ciu­ta­da­nia es mobi­litzi i és bo que hi hagi un govern que sigui capaç d’arri­bar a acords quan les rei­vin­di­ca­ci­ons són legítimes. I nosal­tres hem arri­bat a acords amb tots els sec­tors. És la diferència entre un govern que fa pres­su­pos­tos tre­ba­llats amb els sin­di­cats per defen­sar l’estat del benes­tar o un govern de les reta­lla­des que quan feia pres­su­pos­tos tenia els sin­di­cats dema­nant que no s’apro­ves­sin. En el nos­tre cas, les orga­nit­za­ci­ons soci­als, sin­di­cals, cul­tu­rals... dema­na­ven que s’aprovés el pres­su­post. Per tant, con­vido tots aquests sec­tors a con­fiar el 12-M en qui els ha donat res­posta durant aquests anys.