Política

La llavor de la dignitat

L’11 d’abril de 1993, fa 31 anys, un grup feixista va assassinar Guillem Agulló, de Burjassot (Horta Nord)

El seu record es manté ben viu als Països Catalans, malgrat els intents de Vox i el PP d’esborrar-lo

La memòria ciutadana ha anat molt per davant de la institucional, sobretot al País Valencià
El govern català ha assumit la concessió dels premis en memòria de Guillem Agulló

L’11 d’abril de 1993, la ganivetada d’un neonazi va posar fi a la vida de Guillem Agulló. Només tenia 18 anys i estava de vacances amb els seus amics a Montanejos, una població de l’Alt Millars (al País Valencià) coneguda per les seves aigües termals i els seus racons paradisíacs. Era antifeixista, antiracista, militant de Maulets i tenia tota una vida davant seu. L’assassí, anomenat Pedro Cuevas, liderava un tètric Komando Marchalenes IV Reich, conegut per la seva extrema violència contra militants polítics d’esquerres, independentistes, immigrants i homosexuals. Aquella matinada va topar amb en Guillem a la plaça Major del poble. L’excusa per agredir-lo va ser un pegàs al braç amb la inscripció “Nazis no”. En Guillem no va tenir ni tan sols temps de reaccionar. Després d’una brutal pallissa que el va deixar estabornit, Cuevas li va clavar amb tota la ràbia i els ulls plens d’odi una navalla que li va travessar el cor.

Tothom –fins i tot els assassins– van tenir molt clar el motiu de l’assassinat. Tothom, menys la justícia espanyola. El tribunal encarregat de jutjar els responsables va interpretar que s’havia tractat d’una baralla juvenil, sense connotacions polítiques, tot i el relat dels testimonis, que van sentir com l’assassí i els seus amics cantaven el Cara al sol i cridaven “Arriba España” després de cometre l’assassinat. El tribunal tampoc va tenir en compte les amenaces prèvies que havia rebut en Guillem. Cuevas va ser condemnat a 14 anys de presó, dels quals només en va complir quatre. La resta de participants en la brutal pallissa ni tan sols van passar per la presó.

El 2005, l’autor confés de l’assassinat va ser novament detingut; en aquest cas pel fet de pertànyer a una organització neonazi anomenada Frente Antisistema. La Guàrdia Civil va trobar-los un llançagranades, escopetes de canons retallats, pistoles, punys americans i un munt de banderes esvàstiques. Tot i això, l’Audiència de València va absoldre els divuit acusats en declarar la “nul·litat” de les intervencions telefòniques. Ambdós casos, l’assassinat d’en Guillem i la detenció del Frente Antisistema, van posar de manifest la impunitat amb què actuava l’extrema dreta al País Valencià.

Han passat trenta un anys d’aquell crim, però la memòria de Guillem Agulló continua ben present en l’imaginari col·lectiu dels Països Catalans i de tots aquells que lluiten contra l’avenç de l’extrema dreta. Aquell crim infame va activar tota una generació. En Guillem es va convertir en un símbol de la lluita antifeixista, en un referent de la tolerància. I, en cap moment, la societat civil ha deixat de recordar-lo, amb actes d’homenatge, a través de cançons, de llibres o de documentals. Durant tot aquest temps, el seu pare, Guillem, la seva mare, Carme, i les germanes, Betlem i Carmina, no han deixat de mantenir viva la llavor d’en Guillem, que s’ha acabat convertint en la de la lluita antifeixista. I això, malgrat les pintades, les trucades telefòniques amenaçadores (especialment en cada aniversari de l’assassinat); i, fins i tot, d’una pancarta exhibida pocs dies després de l’assassinat en un partit de futbol del València, en què es podia llegir: “Guillem, jódete”. El setge no ha fet sinó perpetuar el dolor de la família. Tal com explica el pare, Guillem Agulló Lázaro, “amb cada pintada ens el mataven una altra volta”.

Memòria institucional

La memòria ciutadana ha anat molt per davant de la institucional, sobretot al País Valencià. Durant els anys de domini del Partit Popular, la seva figura va ser ignorada i fins menyspreada. Amb el govern de la Generalitat en mans del Botànic, va produir-se un acte de reparació. En una sessió d’abril del 2016, quan havien passat 23 anys d’aquell crim feixista, tots els grups parlamentaris, des del Partit Popular fins a Podem, van signar una declaració institucional en què es reconeixia la seva condició de víctima del feixisme i es creaven uns premis anuals amb el seu nom que s’entregarien a les persones i les institucions que lluiten contra els delictes d’odi. El gest va representar un punt d’inflexió important que tothom, començant per la família, va saber valorar.

Però en els darrers mesos s’ha produït un retorn al passat. L’extrema dreta, amb l’ajuda inestimable del Partit Popular, han assaltat les institucions del País Valencià i, entre d’altres ignomínies, ha eliminat els premis. El 28 de febrer passat, a través d’un escrit adreçat a la mesa de les Corts, el síndic de Vox, José María Llanos, va comunicar que “no és procedent donar continuïtat al premi” perquè “no és vinculant (...) perquè no ha estat acordat pels grups parlamentaris que avui ocupen els escons de la cambra”. En l’escrit es reconeix que l’acord del 2016 es va prendre “per unanimitat”, però que “no és res més que una declaració institucional que no pot comprometre la cambra autonòmica, ni els diferents grups que en posteriors anys i legislatures representin el poble valencià”. Els ultradretans, sense cap altre argument que la seva entrada a les institucions, encara han tingut marge per al sarcasme i han assegurat que aquesta retirada es feia “sense perjudici dels mèrits que van fer-lo mereixedor (...) per a donar nom a un premi atorgat per les Corts Valencianes, per la seva lluita contra la injustícia i per haver estat assassinat per un partit neonazi, contrari als més mínims drets fonamentals, com la llibertat de pensament, de paraula o d’acció”.

El trist “argumentari” de Vox ha anat acompanyat del silenci còmplice del Partit Popular. En una entrevista a TV3, el president de la Generalitat valenciana, Carlos Mazón, va admetre que Agulló havia estat víctima d’un atac feixista. Però, a l’hora de la veritat, els populars s’han doblegat als seus socis i han dit que els premis s’havien aprovat de forma “unilateral”. Tot i això, la declaració institucional que va fer-se el 2016 va rebre el suport dels 99 (o sigui, tots) diputats que en aquell moment hi havia a les Corts valencianes, entre els quals els populars. La decisió de la majoria del PP i Vox va coincidir amb l’agressió d’un grup d’ultradreta a un casal de Castelló de la Plana (Plana Alta).

La reacció dels antics integrants del Botànic, el PSPV i Compromís, no s’ha fet esperar. Aquest 24 d’abril, coincidint amb la commemoració de la batalla d’Almansa i amb el dia que s’havien de lliurar els premis, van exhibir unes fotografies d’en Guillem als jardins de les Corts Valencianes. El síndic de Compromís, Joan Baldoví, va recordar que aquell dia “s’hauria d’haver lliurat aquell premi contra el feixisme i els delictes d’odi; en definitiva, contra tota la crispació que està fent que aquesta societat sigui pitjor”. I va afegir: “És una autèntica vergonya que el Partit Popular s’haja doblegat a l’agenda política de Vox, s’haja agenollat i haja permès que un premi que s’havia donat amb total normalitat en aquestes Corts s’abandone.” Per la seva banda, l’expresident de les Corts Valencianes, Enric Morera, va emetre un comunicat contundent en què assegurava que considerava “impropi d’una institució com les Corts que s’haja de recórrer a una mentida per a justificar la seua eliminació”. Morera també va reclamar: “Independentment del nom que vulguen emprar, s’acomplisca amb l’esperit de la declaració institucional unànime subscrita pels 99 diputats i diputades tot atorgant en el mes d’abril un premi que continua vigent fins a la seua derogació formal que seria competència, al meu parer, del ple.”

La decisió del PP i Vox des de les institucions valencianes va trobar una resposta immediata de les catalanes. La portaveu del govern, Patrícia Plaja, va anunciar, pocs dies després, que assumirien la concessió dels premis Guillem Agulló fins que tornin a fer-ho des de València. Quan va fer-ho públic, Plaja va retreure que “a una majoria parlamentària, segons es desprèn de les seves accions, sembla que els molestin les reivindicacions antifeixistes” i va lamentar que “hagin decidit eliminar un premi que s’ha convertit en un símbol contra el racisme, la xenofòbia i els delictes motivats per l’odi”. El president de la Generalitat, Pere Aragonès, va trucar personalment a la família i, pocs dies després, s’hi va reunir la vicepresidenta, Laura Vilagrà. El traspàs del premi s’ha acordat amb la família.

L’ofensiva de la ultradreta contra la memòria de Ferran Agulló també s’ha produït a l’Ajuntament de València. En aquest cas, el regidor de Parcs i Jardins de València i portaveu de Vox, Juanma Badenas, va anunciar fa poques setmanes que el consistori retiraria el nom de “passeig Guillem Agulló” als jardins de Vivers. Segons el dirigent de l’extrema dreta, l’homenatge havia estat “una imposició d’una part dels valencians” que era “la minoritària” després de les eleccions municipals del 28 de maig. La presència de Guillem Agulló en el nomenclàtor de València havia estat una reivindicació històrica i no es va aconseguir fins al 2018, vint-i-cinc anys després de l’assassinat. La placa es va convertir, ben aviat, en un objectiu dels atacs feixistes, que ara els perpetren des de les institucions. Al cap de vint-i-quatre hores va ser arrencada i els funcionaris municipals la van haver de tornar a col·locar. La proposta de l’extrema dreta Vox, però, va fracassar arran de l’aliança del PP amb el PSPV i Compromís.

Guillem
Tres anys després del crim, l’escriptor Jaume Fuster, va escriure un llibre sobre els fets, La mort de Guillem, que es va tornar a reeditar el 2013 amb una introducció de l’escriptora Núria Cadenes. Set anys després, ella mateixa va assumir l’encàrrec d’escriure una novel·la documental (Amsterdam, 2020) que reconstrueix els fets i ens trasllada a una València “on les hòsties volen com si fossin part del decorat”.
‘La mort de Guillem’
La tragèdia de Guillem Agulló també ha arribat a les pantalles a través d’una pel·lícula dirigida per Carlos Marqués-Marcet i coproduïda a tres mans per Lastor Media, SomBatabat i Suica Films. La producció, estrenada fa quatre anys, entrellaça la dimensió política amb la més íntima.

L’empremta musical

Fa anys, en una entrevista a la revista Enderrock, el membre fundador d’Obrint Pas, Xavi Sarrià, reconeixia que la seva generació havia estat marcada per l’assassinat de Guillem Agulló: “Uns fets que ens van tocar de molt de prop i van fer que ens adonàrem que ser independentista a València era una cosa molt seriosa, que no és que ens pogueren trencar la cara, que açò en certa manera ja ho tenies assumit, sinó que et podien arribar a matar. Aquesta mort ens haguera pogut acollonir, fer-nos marxar cap a casa, però en lloc d’açò vam fer un pas endavant, vam unir-nos més, vam madurar i vam assumir el repte. És obvi que aquell crim ens va marcar generacionalment. I és del que parlen les nostres cançons. És una forma de recuperar una certa autoestima, perquè explicar el que ha passat és important.”

La mort de Guillem Agulló ha deixat una intensa petjada en el món musical, amb un munt de cançons que s’hi refereixen. Una de les més icòniques és No tingues por, d’Obrint Pas, tot i que, paradoxalment, no va néixer com a homenatge al jove de Burjassot. El mateix Xavi Sarrià aclaria: “El tema no diu res de Guillem Agulló, però va créixer en el context del seu assassinat i la gent la va interpretar així.” Hi ha altres cançons que s’han convertit en veritables himnes contra la impunitat feixista i en homenatges a Guillem Agulló, com ara Et dono casa meva, de Cesk Freixas o Un 11 d’abril de 1993, d’Andreu Valor. Un altre dels temes a destacar és No s’apaguen les estreles, de Xavi Sarrià, interpretada juntament amb Pep Gimeno, en la banda sonora de la pel·lícula La mort de Guillem, dirigida per Carlos Marqués-Marcet. També cal recordar A Guillem, un text elaborat per la seva germana amb motiu dels 12 anys de l’assassinat i que forma part de l’àlbum En Moviment, d’Obrint Pas, juntament amb la cançó No tingues por. També hi ha temes de referència de Feliu Ventura, com ara No sé què sent o El darrer somriure. La llista és interminable, i també caldria incloure-hi temes com ara Company Guillem, d’Opció K-95; 11 d’abril, de Greska, o Guillem Agulló, de Cagant Melodies. El jove lluitador de Burjassot, doncs, és ben viu en la memòria musical dels Països Catalans.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.