“Junts no és l’opció amb més afinitat per governar”

Positivament, estic content que el fruit de la seva reflexió fos aquest perquè està desenvolupant unes polítiques positives des del punt de vista econòmic, del progrés social i també amb relació a Catalunya. Aquest procés de reflexió personal ha contribuït a obrir una reflexió col·lectiva més àmplia. Ha posat en un lloc molt preeminent de la conversa pública una reflexió al voltant de la política, de què significa fer-ne, de quins límits té. I ha obert una reacció en contra de la política entesa com a ocupació del poder sense límits, costi el que costi, amb el mètode que sigui, enfront d’una política entesa com un servei públic que té uns procediments i unes institucions que s’han de respectar i uns límits que no convé traspassar. No hem d’esperar fruits immediats d’aquesta reflexió, però és bo que s’hagi situat el tema al centre de la conversa pública.

Jo no hi estaria gaire d’acord. Ell d’una forma molt inèdita va comunicar a la ciutadania que necessitava parar i pensar, això no ha afectat en res el funcionament de les institucions, i té dret a fer-ho. Aquesta actitud mereix un respecte i em sorprèn que algunes formacions polítiques d’aquí i d’allà no l’hagin tingut davant d’una persona que diu: “Necessito parar uns dies i pensar.” Ha estat una decisió estrictament personal, una reflexió que no ha obeït a cap càlcul ni a cap estratègia política.

Són una mostra de suport, de reconeixement a la seva feina, d’escalf cap a una persona que està passant un moment no senzill de reflexió. És un som aquí des de la teva formació política, però també des d’altres àmbits: jurídics, acadèmics, professionals, de la cultura... El que m’interessa no és la imatge de l’escalf d’un company, sinó la reflexió que s’ha obert i com s’ha tornat a posar a un lloc molt destacat de la conversa pública què és la política i quins límits té el seu exercici. Soc un convençut de la noblesa de la política i m’he preguntat moltes vegades com aconseguirem que persones amb talent, que en el seu àmbit professional han arribat a nivells d’excel·lència, tinguin un incentiu per dedicar uns anys de la seva vida a la política. Com ho podem aconseguir si veiem que aquí s’hi val tot? No és una qüestió que afecti només el nostre país, Catalunya i Espanya, tampoc és una qüestió estrictament nova, sí que és nou que ara hi ha uns mitjans o uns entorns tecnològics que fan que això es multipliqui de forma exponencial.

Ha de ser fruit de la conversa que tinguem entre tots. I, naturalment, s’han de fer aportacions des del nostre espai polític, però per a mi el més rellevant no és una llei o una mesura concreta, sinó que siguem tots conscients de què significa fer política i de quins límits té. I que els principals actors polítics a l’espai institucional que sigui, sigui un municipi, Catalunya o Espanya, els tinguin clars. Jo he procurat no jugar mai a destruir l’adversari, ni he utilitzat mai cap crítica personal contra ningú, he intentat mantenir-me sempre en un estricte respecte a les institucions, als procediments. Això no està renyit amb el fet de fer crítiques contundents o importants a l’acció de govern, però sense traspassar la línia del respecte a les institucions, a l’adversari, als procediments.

Jo tinc un enorme respecte per la separació de poders i per tots els poders. Del que parlo és de la forma de fer política i crec que amb ell, quan es troba en la situació en què es troba, hi ha una gota que fa vessar el got, fa aquesta reflexió i la comenta, benvinguda sigui.

No ho sé i no és el que m’ha preocupat més. Quan vaig conèixer la carta del president Sánchez, el primer que em va preocupar va ser ell i el seu entorn familiar, perquè tinc una relació d’amistat amb ell. El segon és l’efecte de fons, que és aquesta reflexió col·lectiva. És molt difícil mesurar quins efectes ha tingut, n’hi ha un d’obvi i és que ha centrat l’atenció de molts ciutadans d’Espanya i també de Catalunya sobre aquest procés perquè és un gest molt inèdit. Més enllà d’això, no sé quins efectes pot tenir ni si en pot tenir. El que em preocupa de les eleccions del 12 de maig és explicar bé el nostre plantejament polític, animar la gent a participar-hi i, a partir d’aquí, articular un govern si em correspon fer-ho a mi, que espero que sigui així, estable i fort. El meu missatge és conegut: fa 10 anys que les coses no han anat bé a Catalunya, cal una nova etapa. Aquests 10 anys han governat dos partits, ERC i Junts; hem tingut quatre presidents: el senyor Mas, el senyor Puigdemont, el senyor Torra i el senyor Aragonès, i estem a la cua en educació, no estem preparats per a la sequera, no hem pres decisions en infraestructures, no hem fet res en habitatge, en energies renovables som on érem... el país no ha avançat. Aquesta nova etapa que s’ha d’obrir, i que m’ofereixo a liderar, es defineix en dos verbs: unir i servir. Posar l’accent en allò que uneix els catalans, que és la millora dels serveis públics. És la prioritat que tinc per al govern de Catalunya per als propers quatre anys.

No sé gaire bé a què es refereixen quan diuen això. Alguns d’aquests dirigents polítics van fer declaracions al principi dient que no volien parlar amb mi, que volien parlar amb Pedro Sánchez directament… Jo faig un plantejament per a Catalunya, per al conjunt de la ciutadania, explico quin balanç faig d’aquests 10 anys perduts i les propostes per revertir la situació.

No tindré relació ni obriré cap conversa amb els partits que practiquen discursos d’odi, que a Catalunya són Vox i la Sílvia Orriols. I, sobre els pactes, vull respectar la ciutadania de Catalunya, que és la que decidirà mitjançant l’exercici del seu dret a vot a qui atorga la confiança per governar Catalunya. A partir del dia 13, en funció d’això, ja ho veurem. El dia 12 de maig podem tenir dues sorpreses: la primera, que és la que m’agradaria, és que hi hagi un suport molt transversal a un govern fort i transversal, que és el que aspiro a representar. Podríem trobar-nos que el suport que hi hagués a aquesta opció, que jo represento, fos molt superior al que la gent espera. L’altra sorpresa que podem tenir és la irrupció al Parlament de la ultradreta catalana de la Sílvia Orriols, que arrossegui l’independentisme cap a una deriva molt perillosa, que muti l’independentisme cap a un discurs d’intransigència. Això és el que està en joc. És molt millor el camí d’un govern transversal, amb força, un govern per sobre de partits que tingui com a prioritat millorar els serveis públics, resoldre la sequera, l’habitatge, les renovables, l’educació, la sanitat… aquest és el plantejament que faig.

He pactat dos pressupostos perquè van trencar un pacte amb Junts i la CUP. I m’ha semblat que s’havia de posar al davant l’interès del país abans que l’interès estricte de la meva formació política. En uns moments complicats no es podia deixar els ciutadans de Catalunya sense uns bons pressupostos que comportaven posar més recursos públics al servei de polítiques concretes que vam poder acordar amb ERC i amb els comuns el 2023, i amb ERC el 2024. És l’exercici de la política entesa com un servei públic, útil, que busca resoldre problemes, que no té cap problema a arribar a acords. També hi hem arribat amb Junts en altres espais d’àmbit municipal o al Parlament amb moltes propostes de resolució o lleis concretes. Quan s’arriba a acords és quan s’avança. Aquesta política entesa com no moure’s de la trinxera ideològica partidista és un error, així no avancem. També hem arribat a acords amb altres formacions polítiques i estem disposats a seguir-ho fent.

No és l’opció amb més afinitat per governar, sí per arribar a acords en altres àmbits. He mencionat les dues sorpreses que podem tenir i una és que tinguem el suport per a un govern transversal molt potent.

Jo em mouré amb tres criteris per ser investit i formar govern: estabilitat, socialdemocràcia i serveis públics com a primera prioritat. Veig molt difícil, ho descarto, comptar amb els vots del PP veient, a més, l’estil de fer política que tenen.

Crec que no es produirà. Penso que és negatiu per a Catalunya i, fins a cert punt, una certa manca de respecte als ciutadans; un cop han enraonat expressant la seva opinió en forma de vot, la tasca dels dirigents polítics és articular un esquema de govern que sigui estable, sòlid i que respongui a aquesta voluntat expressada a les urnes, i és al que jo em dedicaré a partir del 13 de maig.

Amb preocupació, són discursos d’odi.

Les evidències són prou clares, un 15% d’energies renovables, a la cua en educació, manca de preparació per fer front a la sequera, cap decisió en matèria d’infraestructures, la inseguretat ha crescut… Què ha passat? Una de les propostes que he llançat és la creació d’un comissionat de l’autogovern que tindrà com a primera tasca fer una auditoria, que no té res a veure amb el paper dels servidors públics a Catalunya, que han fet una tasca bona, però per saber com hem arribat aquí, on som i què hem de fer per millorar-ho. Concebo els serveis públics amb una doble finalitat: la de generació de prosperitat a Catalunya, per tant, infraestructures, aigua i energia, carreteres, aeroport i reforma de l’administració; i que aquesta prosperitat no deixi ningú enrere, i cohesioni territorialment i socialment Catalunya, per tant, una educació d’excel·lència, una sanitat que s’ha de reformar, una seguretat que garanteixi que podem usar els equipaments i els espais públics amb totes les garanties, polítiques d’habitatge que comencin a inflexionar la tendència que tenim en l’accés a un dret fonamental com és l’habitatge... Des d’un punt de vista social, prendre mesures perquè ningú quedi enrere, revaloració per llei de l’índex de la renda de suficiència a Catalunya, treballar estretament amb el tercer sector, buscar contractes programa que donin estabilitat a la feina magnífica que fan les entitats i garantir que aquesta prosperitat que generem pugui ser distribuïda equitativament perquè ningú quedi enrere.

Hem plantejat aquest assumpte amb mesures concretes. Aquí s’ha parlat molt de finançament autonòmic i jo, a més de fer el meu plantejament respecte a això, he dit que ens hem de preguntar per què el volem. Vull un millor finançament prioritàriament per disminuir les desigualtats a Catalunya i per això he parlat d’un acord de finançament social i m’he compromès a donar un protagonisme especial en el procés de negociació als sindicats de classe i al tercer sector.

També en matèria de finançament, aquests darrers 10 anys, amb Esquerra i Junts, i quatre presidents: Mas, Puigdemont, Torra i Aragonès, han sigut 10 anys perduts. El que plantejo és complir l’Estatut, que és una llei orgànica, que ha passat el filtre del Tribunal Constitucional, i que planteja la creació d’un consorci tributari, paritari entre la hisenda espanyola i la hisenda catalana, i que permetria en un horitzó, fins i tot, recaptar tots els impostos a Catalunya. Plantejo posar fi a la competència fiscal deslleial que hi ha al conjunt d’Espanya i que, des d’un punt de vista de Catalunya, no és raonable ni acceptable que siguem els tercers en aportació de recursos i els catorzens en recepció, això s’ha de resoldre, em comprometo a encarrilar aquest tema en quatre anys.

En els organismes i les taules de negociació i parlant amb el govern d’Espanya.

S’ha d’arribar a un bon acord. I per fer-ho has de parlar. Evidentment que hi haurà espais de negociació de govern de Catalunya amb el d’Espanya, sempre ha sigut així, però també respectaré els fòrums multilaterals. Crec que és un error no anar i seure-hi, però efectivament hi ha d’haver una negociació també de govern a govern.

Veig que no ha fet res en 10 anys. I quan una persona ha governat en diferents posicions, amb responsabilitats directes d’àmbit econòmic, i en 10 anys no ha aconseguit res, se’m fa una mica estrany que a l’últim moment vingui amb aquest plantejament. La pregunta que em ve al cap és: i per què no ho ha fet en aquests 10 anys?

Ja m’he pronunciat a favor d’assumir competències en immigració. Aquesta és una política d’abast europeu, però en algunes qüestions estic d’acord que ho assumeixi la Generalitat. I hi ha altres àmbits que poden ser objecte de negociació, per exemple: l’aplicació de la llei de costes, el nomenament de secretaris interventors, de certs funcionaris d’habilitació estatal en alguns àmbits de l’administració... són coses que es poden parlar. També hi ha fins a 14 qüestions pendents que són de decisió pròpia, com ara la llei electoral i la llei de boscos. Vull treballar també en aquesta direcció.

Som partidaris de portar a terme el primer acord que hi ha hagut en aquesta qüestió, que és una condonació d’un percentatge i, en funció de com vagi, seguir avançant en aquesta via.

S’ha de millorar l’execució dels pressupostos generals de l’Estat a Catalunya i és el que faré. Venim d’uns anys en què ningú s’ha ocupat d’aquest tema, ni allà ni aquí. En els darrers anys s’ha incrementat l’execució de pressupostos, hi ha un camí de millora. El problema que tenim en infraestructures és la indecisió. Perquè en el cas de l’aeroport de Barcelona no depèn del fet que no s’executi, simplement no es vol decidir; i en el de la B-40 portem 30 anys per decidir per on passa, i no s’executa.

Defensem que hi hagi un màxim respecte al medi ambiental, però Catalunya això sap fer-ho. Sap adaptar les infraestructures o construir-ne de noves necessàries per generar prosperitat i fer-ho amb estricte respecte al medi ambient. No cal remuntar-se gaire enrere, per anar al mateix espai geogràfic i veure com es va desviar la llera del riu Llobregat per ampliar el port de Barcelona, i es va fer amb respecte al medi ambient. És un error plantejar l’actualització de les infraestructures com a contraposat al respecte al medi ambient. Em comprometo a ampliar l’aeroport i a fer-ho amb els màxims estàndards de respecte mediambiental.

Aquest projecte va obtenir llicència i permisos d’altres governs. Nosaltres vam estar-hi d’acord, però no vam ser els que vam donar-los. Defenso una política seriosa, que respecti la tramitació administrativa i el principi de seguretat jurídica. I defenso, també, respectar les majories del Parlament i territorials. No estic d’acord amb la simplificació, de vegades un punt demagògica, d’un projecte que té com a finalitat bàsica desestacionalitzar el turisme al Camp de Tarragona. Per això té, des del meu punt de vista, un suport ampli de les institucions d’aquest territori.

Han estat governant Junts i Esquerra i ha estat sota els seus governs que l’ús social del català ha baixat. Aquesta és la primera constatació i la segona és que hi ha diverses vies d’actuació. La primera, una ubicació de les responsabilitats en matèria de llengua al si de Presidència, que és el que m’he compromès a fer, tal com ja passava en les presidències de Maragall i Montilla, per donar una acció més transversal al català. La segona, l’assoliment de grans consensos. M’ha sabut greu no poder fer un pacte pel català. Estàvem i estem disposats a subscriure’l i volem que sigui ampli, fins i tot m’agradaria que s’hi sumés el PP. La tercera, hi ha molt de camp en l’àmbit audiovisual. La llei audiovisual planteja un seguit de compromisos, quant a doblatge i a producció en català, que no s’han fet i aquí té un paper especial la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals. En aquest terreny ens mourem nosaltres.

El PSC ha sigut molt clar respecte a això. Hem sigut partícips i actors destacats, no únics, de l’acord per l’ús de les llengües oficials en l’ensenyament obligatori, que deixa clar que el català és el centre de gravetat a l’escola catalana. Em resulten curiosos aquests plantejaments que veuen que aprendre una tercera llengua posa en risc la defensa i la promoció del català, és tot el contrari. Els nois i noies de Catalunya, per descomptat, han de dominar i usar el català, han de conèixer i usar si volen el castellà i han de conèixer una tercera llengua. No veig com aprendre una nova llengua pot perjudicar el català.

Que ell ha governat 10 anys amb Junts i ha baixat l’ús social del català. Si jo soc president de la Generalitat revertiré aquesta tendència.

La que parlo habitualment, que és el català, perquè és la meva llengua materna.

Amb molt de respecte cap a l’àmbit de decisió, que correspon a dues entitats financeres, que al seu torn han de respectar un marc legal que dibuixa el perímetre en què es pot prendre aquest tipus de decisions. Al govern d’Espanya, li correspon vetllar pel compliment, com em consta que està fent. Les meves reflexions anirien en tres sentits. En primer lloc, em preocupa que es mantingui els llocs de treball. En segon lloc, que el servei que es dona, passi el que passi, no es vegi perjudicat. I en tercer lloc, que es mantingui un poder de decisió a Catalunya i des de Catalunya.