De “crossa” a “traïdors”
Els republicans van investir Jordi Pujol el 1980 i el 1984, tot i que en aquesta darrera ocasió el seu vot no era imprescindible
El 2003, però, van apostar per un canvi de cicle, amb la qual cosa les relacions entre convergents i republicans es van deteriorar
-
Pujol i Ferrusola, amb Barrera all seu costat, saluden a la gent des del balcó del Parlament després de la investidura. -
La darrera investidura de Pujol va tenir un intent d’entesa entre ERC i CiU. -
Àngel Colom i Jordi Pujol, durant una sessió al Parlament. -
El debat d’investidura de Maragall, amb Mas Pujol Carod-Rovira..
El 28 de desembre del 2003, pocs dies després de signar el Pacte del Tinell, que va donar la presidència de la Generalitat a Pasqual Maragall i va trencar amb 23 anys de predomini convergent, el secretari general d’ERC, Josep-Lluís Carod-Rovira, es va defensar de les crítiques al seu partit per no haver optat per investir Artur Mas: “Entenc que hi havia gent instal·lada en un estadi segons el qual tot el que feia CiU era nacionalista i que ERC, per una llei no escrita, estava obligada a fer sempre el que convingués a CiU o posar-se subordinadament a les seves ordres.” Carod-Rovira també es queixava de l’actitud “permanent de menyspreu i desconsideració cap a ERC” per part dels convergents, i recordava que “fa quatre i vuit anys s’hauria pogut produir aquesta majoria nacionalista, però també quan CiU tenia 70 diputats. I no es va produir mai. CiU només ha trucat a la porta d’ERC quan no tenia més remei”. El secretari general d’ERC es referia a les investidures de Jordi Pujol el 1995 i el 1999, en la darrera de les quals CiU havia aconseguit els vots del Partit Popular i havia descartat un pacte amb ERC.
Durant anys, la imatge d’ERC estava molt més associada a exercir de “crossa” dels convergents que no pas a ser un veritable “adversari” polític. I la relació entre republicans i convergents es podia qualificar molt més de col·laboració indestructible o de subordinació sistemàtica que no pas de competició entre dues formacions que, tot i compartir alguns aspectes de l’eix nacional, també tenien diferències substancials, tant en clau de cultures polítiques com d’ubicació en l’eix esquerra-dreta.
Les relacions entre CiU i ERC, o entre Junts i ERC, s’han caracteritzat per la competència per un mateix electorat, fins i tot en els moments en què la distància ideològica entre les dues formacions ha estat més pronunciada, i, al capdavall, això ha derivat en enfrontaments constants, també durant els parèntesis en què han estat capaces d’arribar a acords electorals (el 2015, amb Junts pel Sí) o a pactes de govern (el 2012, amb el Pacte per la Llibertat; el 2018, amb la investidura de Quim Torra, i el 2021, amb la de Pere Aragonès).
Per entendre les relacions entre ERC i CiU ens hem de remuntar al 1980, amb les primeres eleccions al Parlament, quan es van fixar les bases del sistema de partits que regiria durant els primers vint anys d’autonomisme, caracteritzat per un predomini de CiU a la Generalitat i comarques i una hegemonia del PSC a l’àrea metropolitana, l’anomenada sociovergència o “la Catalunya dual”. La resta de formacions, entre les quals hi havia ERC, van tenir durant anys un paper molt secundari.
L’aposta per la unitat
En aquelles primeres eleccions autonòmiques, CiU, encapçalada per Jordi Pujol, es va imposar per sorpresa amb un 27,68% dels vots i 43 escons, 10 més que el PSC, que va quedar segon. El PSUC, per la seva banda, en va aconseguir 25, mentre que Centristes de Catalunya-UDC en van obtenir 18 i els republicans van quedar en 14, però es van convertir en un dels àrbitres del partit.
En un primer moment, les negociacions per decidir el primer president de la Generalitat restaurada anaven orientades a formar un govern ampli. ERC rebutjava la possibilitat de “dividir el país en dos blocs” i propiciar un govern amb CiU i Centristes de Catalunya. Els republicans es declaraven “amarxistes” i es presentaven com la garantia que la Generalitat no basculés “ni cap a la dreta ni cap a l’hegemonia del marxisme dogmàtic”. Per la seva banda, Jordi Pujol apostava per “la constitució d’un govern d’inspiració nacionalista integrat per CiU, ERC i el PSC”. De fet, en aquell moment hi havia un especial interès a concretar un govern d’unitat que fixés les bases de l’autogovern i evités que la nova immigració se sentís exclosa del primer govern autonòmic. Els socialistes, però, van refusar compartir el govern amb Convergència. Alguns anys després, un dels protagonistes d’aquella decisió, Raimon Obiols, explicaria que “la majoria total del partit hi estava en contra”.
Les converses es van enquistar durant dies i els republicans fins i tot es van oferir per propiciar un acostament entre convergents i socialistes, però aquesta possibilitat va quedar descartada i, al final, l’executiva dels republicans va decidir “no participar en un govern amb CiU solament, sense perjudici de fer possible eventualment l’elecció de Jordi Pujol com a president si el seu programa sembla acceptable”. Finalment, els republicans (i també Centristes de Catalunya) van donar suport a la investidura de Jordi Pujol. Heribert Barrera es va situar com a president del Parlament, però els republicans van decidir no entrar al govern i afavorir-ne l’estabilitat a canvi de “l’inici del procés de reforma de l’Estatut abans que acabi la legislatura, un compromís que, a l’hora de la veritat, es va ajornar sine die. D’aquesta manera, amb un govern monocolor sustentat per ERC, va començar a construir-se l’hegemonia pujolista sobre la política catalana, i, al mateix temps, es va iniciar “una ferotge campanya de socialistes i comunistes contra Esquerra acusant-la de formar part d’un corró conservador al Parlament”, tal com explicaria anys després Albert Alay, aleshores diputat al Parlament.
En les eleccions següents, el 1984, la percepció d’una ERC que es convertia en la “crossa” de CiU encara es va intensificar més. Els convergents, que s’havien erigit en els principals defensors en la polèmica de la Loapa i havien demostrat empenta i capacitat de mediació al govern, van aconseguir la primera majoria absoluta (un 46,8% dels vots i 72 escons) i no “necessitaven” el suport de cap altra formació. ERC, per la seva banda, va perdre la meitat dels vots i va quedar amb cinc diputats. Al final, en aquella segona investidura, marcada pel cas Banca Catalana, Jordi Pujol va aconseguir els onze vots de Coalició Popular i els quatre d’ERC (hi havia una absència). En el seu discurs, molt diferent del que havia fet el 1980, Barrera es va mostrar molt crític amb la política autonòmica de CiU, i va proclamar: “Menys resignació per la falta de traspassos i més recórrer al Tribunal Constitucional.” Tot i això, el líder d’ERC va justificar el vot favorable a la investidura de Pujol com “un acte patriòtic” i va sentenciar: “Som nacionalistes i, en la mesura que amb els nostres vots puguem ajudar a augmentar el prestigi del president de la Generalitat, ho farem; fer-ho és ajudar al prestigi de la institució, ja que novament hem presenciat un procés d’agressió.”
Tot i que els republicans havien registrat un retrocés considerable i el seu suport no era imprescindible, Jordi Pujol va optar per integrar-los i nomenar Joan Hortalà conseller d’Indústria i Energia, una estratègia que contribuiria, encara més, a reforçar el perfil subsidiari d’ERC. Això, afegit a les dissidències internes, va provocar un retrocés electoral preocupant dels republicans. En les eleccions espanyoles del 1986 va quedar amb el 2,7% dels vots i va perdre el diputat que tenia, mentre que en les municipals de l’any següent va obtenir els pitjors resultats de la seva història, amb un 2,4% dels vots. El 1988, ERC, aleshores liderada per Joan Hortalà, va votar contra la investidura de Jordi Pujol, i també va fer-ho el 1992, en aquest cas amb el lideratge d’Àngel Colom i amb un perfil nítidament independentista. Curiosament, tant Hortalà com Colom acabarien militant a CDC. El primer, després de fundar Esquerra Catalana; el segon, després de provar sort amb el Partit per la Independència.
ERC es fa independentista
Durant dècades, CiU va mantenir l’hegemonia política, mentre que ERC iniciava una llarga travessa pel desert, situada en terra de ningú entre el nacionalisme i el socialisme, entre convergents i socialistes. L’escenari començaria a canviar a partir dels anys noranta, quan els republicans, amb Àngel Colom, Josep-Lluís Carod-Rovira i Joan Puigcercós, van reconvertir el vell partit en una formació independentista. Tot i aquest nou perfil ideològic, que el separava nítidament del discurs autonomista dominant a CiU, els convergents no van deixar de veure els republicans amb una certa commiseració, i eren constants les crides, sobretot durant els períodes electorals, a “no dividir el vot nacionalista” i a reclamar que els electors optessin pel partit que tenia més possibilitats de guanyar, Convergència i Unió. Paradoxalment, des de l’altre costat de la trinxera, ICV i el PSC acusaven els republicans de dividir “el vot d’esquerres” i afavorir els convergents exercint “una oposició domesticada”.
Quan van començar a trontollar les majories de CiU i es va començar a albirar la proximitat d’una alternança, la pressió a ERC va augmentar. A finals del 1996, quan es va consumar l’escissió dels membres que formarien el Partit per la Independència, el portaveu del grup parlamentari, Josep-Lluís Carod-Rovira, sentenciava: “ERC no és ni vol ser la crossa d’esquerres de CiU ni la crossa nacional dels socialistes.” Tres anys després, en les eleccions del 17 d’octubre del 1999, el PSC recollia els fruits dels danys col·laterals del Pacte del Majestic i, amb Pasqual Maragall, guanyava les eleccions en vots, però no en escons. Els convergents, a més a més, es van trobar en una disjuntiva diabòlica: tant el PP com ERC tenien la clau de la seva investidura, amb 12 diputats cadascun. El tàndem format per Jordi Pujol i Josep Antoni Duran i Lleida va escollir la dreta espanyola i va tenir una investidura plàcida en primera volta, però aquesta decisió acabaria passant factura quatre anys després. En aquell moment, el líder d’ERC, Josep-Lluís Carod-Rovira, va remarcar que Pujol ja tenia “lligat i relligat” el pacte amb el PP a canvi del suport de la coalició nacionalista als pressupostos generals de l’Estat i va dir que la formació republicana no tenia cap vocació de ser “crossa de ningú” i que no pensava subscriure cap pacte bilateral amb CiU, però va tornar a posar damunt la taula un pacte tripartit CiU-PSC-ERC a l’estil del que s’havia fet al País Basc. El dirigent republicà va defensar que aquest acord permetria superar “20 anys d’enfrontaments” en clau política i institucional.
Les tensions entre ERC i CiU es van incrementar a mesura que trontollava el predomini convergent i els republicans anaven consolidant el seu espai polític independentista. El 4 d’octubre del 2000, en el debat de política general, el líder d’ERC, Josep-Lluís Carod-Rovira, va proposar a Jordi Pujol un acord entre les dues formacions “per un projecte nou, però no per esmorteir l’efecte de renúncies o les conseqüències de pactes de poca volada”, un oferiment que el president de la Generalitat va rebutjar perquè el va considerar “buit de contingut”. Paradoxalment, un any després, durant el congrés extraordinari de CDC, va circular un manifest en què es reclamava als republicans que negociessin amb Artur Mas un pacte bilateral que garantís l’estabilitat a la Generalitat. Entre els signants, hi havia militants destacats, com Xavier Trias, Carles Campuzano, Vicenç Villatoro, Meritxell Borràs, Josep Lluís Cleries i Josep Rull. La direcció d’ERC va rebre la iniciativa amb notable malestar i la va qualificar d’intent de “fer pagar a ERC els plats trencats d’un pacte bilateral frustrat”.
Les apel·lacions al “vot útil del nacionalisme” es van fer especialment intenses durant la campanya electoral del 2003. Tot i que en el debat televisat el candidat de Convergència i Unió, Artur Mas, havia ofert al d’ERC la possibilitat de “fer coses junts”, els convergents es van mostrar implacables durant el míting central al pavelló de la Vall d’Hebron, en què van arribar a acusar els republicans de ser capaços de “trair els interessos del poble de Catalunya”.
L’aposta pel canvi
Les relacions entre ERC i CiU es van deteriorar de manera significativa a partir del 2003, quan es va consolidar el canvi de cicle polític. La mala maror es va començar a posar de manifest després de les eleccions municipals, amb tensions en moltes poblacions; es va agreujar durant la campanya de les eleccions al Parlament, quan es va passar directament a l’insult; va tenir un moment d’impasse després del pacte que va donar la presidència a Pasqual Maragall; va revifar quan es va donar a conèixer l’entrevista de Carod-Rovira amb ETA, i es va agreujar encara més a principis del 2004, arran de les eleccions espanyoles, quan ERC va aconseguir per primera vegada un grup parlamentari propi al Congrés i CiU va perdre la tradicional representativitat catalana a Madrid. Durant anys, les relacions entre les dues formacions van ser inexistents, deixant de banda alguna trobada puntual per intentar refer-les. Els convergents van acusar els republicans de “lliurar el govern de la Generalitat al PSOE”.
A partir d’aleshores, a més a més, la possibilitat d’un nou “tripartit” es va convertir en un espantall permanent dels convergents per tal de recuperar el vot convergent que havia anat cap als republicans. A poc a poc, els dos espais van tornar a coincidir, si bé en aquesta ocasió van competir en l’espai de l’independentisme. El 2012, després del clam massiu de la Diada, ERC va donar el seu aval a Artur Mas a través de l’anomenat Pacte per la Llibertat. Els republicans no van entrar al govern ni van aconseguir cap contrapartida al Parlament, però aquella legislatura va servir per cosir ferides i posar les bases de Junts pel Sí.