L’amnistia, treva o punt d’inflexió?

L’han definit repetidament com “un dia històric”, i realment ho és. Igual que va passar el 21 de febrer de 1936, quan les corts espanyoles van amnistiar tots els condemnats pels Fets d’Octubre del 1934 encapçalats pel president Lluís Companys, el Congrés dels Diputats ha aprovat aquest matí, quan faltaven quatre minuts per dos quarts de dotze i per una majoria de 177 a 172 -ha fallat, per un afer personal, la diputada de Podemos Marina Velarde-, la Llei orgànica d’amnistia per a la normalització institucional, política i social a Catalunya, que l’independentisme ha vingut reclamant des que fa cinc anys, arran d’un altre octubre, el del 2017, van començar a caure sentències i imputacions de la cúpula judicial espanyola contra els dirigents del procés sobiranista i tots els que els van defensar mobilitzant-se als carrers.

La imatge avui del diputat de Junts Josep Maria Cervera plorant al seu escó quan la portaveu, Míriam Nogueras, ha agraït la seva feina, la del company Josep Pagès i la de l’advocat Gonzalo Boye, per poder tirar endavant la llei -tres dels moltíssims actors que es poden sentir ben seva la “victòria” avui- és potser una de les que millor resumeix l’emoció, més enllà de la raó, que ha desencadenat un dia tan llargament esperat. I també la imatge de les abraçades després a fora entre els diputats d’ERC i Junts podria resumir la unitat recuperada pel moviment, com no podia ser d’altra manera. Com a mínim per un dia. “Avui no es perdona, avui es guanya una batalla del conflicte de fa segles entre les nacions catalana i espanyola”, ha descrit en el seu discurs Nogueras, que hi ha deixat les medalles de costat i, assenyalant el seu grup i el d’ERC, ha apuntat: “Tots hi tenim determinada responsabilitat”. “És un dia d’agraïment més enllà de les nostres sigles”, l’ha secundat el portaveu republicà, Gabriel Rufián, després de definir-lo com “el de la primera derrota del règim del 78”, i abans d’enumerar els noms dels presos polítics i exiliats que van fer possible l’1-O, entre els quals ha colat també el del seu antecessor Joan Tardà, que va ser “el primer” a parlar d’amnistia i fins i tot el del major Josep-Lluís Trapero que implícitament va permetre el referèndum, i que avui el PSC vol recuperar com a cap dels Mossos. Alguns dels protagonistes esmentats per Rufián avui ho han vist des de la tribuna del Congrés, com Oriol Junqueras, Carme Forcadell, Dolors Bassa o Jordi Turull -hi han desembarcat la plana major d’ERC i de Junts-; mentre altres ho han fet encara des d’un exili que veuen més a prop que mai de deixar finalment enrere, com Carles Puigdemont, Marta Rovira, Toni Comín o Lluís Puig.

“El que està passant avui aquí és el resultat de tot un independentisme unit, per una causa que transcendeix les nostres baralles diàries. I ho hem de reivindicar”, ha postil·lat Rufián, normalment un dels assots de Junts que avui en canvi ha estat especialment conciliador. “Ens toca reconstruir-nos i fer autocrítica, està en joc el nostre país”, havia analitzat també abans Nogueras, que ha defensat que aquesta llei “no és de pacificació, sinó de reparació de les injustícies comeses”. La recent i inapel·lable victòria del PSC en les eleccions catalanes, tanmateix, dona la raó als estrategues socialistes que, en paraules ahir i avui mateix del ministre Félix Bolaños, inflen el pit atribuint a l’amnistia la davallada de l’independentisme i la “normalització social, política i institucional” a Catalunya.

En tot cas, tant ERC com Junts, des del faristol d’un Congrés molt caldejat pels insults de Vox, han deixat clar que avui no s’acaba res, que la lluita continua i que la propera estació es diu referèndum d’autodeterminació, una causa a què ara caldrà veure si es presenten plegats, o bé continuen fent la guerra pel seu compte. Després que ERC no hagi parat de reivindicar que va iniciar i sostenir la lluita durant molt de temps en solitari per l’amnistia, i que Junts no hagi parat d’atribuir-se pràcticament en solitari el mèrit d’haver-la conquerit finalment, caldrà veure doncs si els paraules i gestos d’avui al voltant de l’amnistia són flor d’un dia, o ja romanen en els seus discursos com a fruit d’una obra col·lectiva de l’independentisme, per portar aquesta obra més enllà. I també caldrà veure, doncs, si això té cap efecte en les etapes que ha de cremar ara el moviment a fi de recomposar-se i repensar l’estratègia, en un Parlament -començant per la imminent elecció de la mesa- en què la seva caiguda electoral estrepitosa el 12-M no sols li ha fet perdre la majoria, sinó que l’ha feta guanyar als partits que van donar suport al 155. Paradoxal.

Encara hi ha un altre element a considerar ara: fa tan temps que se’n parla i que es donava per feta l’amnistia que la batalla guanyada avui ja pot semblar la definitiva, un mer tràmit en què el sobiranisme ha anat a recollir el trofeu i fer-se la foto. Però la contesa més dura, i això també ho saben tots, és la segona part que comença ara, l’aplicació real que correspon a uns jutges que ja han preparat guies de com burlar la llei i fa molts anys que han demostrat el seu escandalós biaix. “Ara tenen l’oportunitat de situar la justícia espanyola al carril dels estàndards europeus”, els ha apel·lat Nogueras. “Queda per votar el partit judicial espanyol, i tothom sap el que votarà”, ha advertit Rufián, que ha reclamat en aquesta nova lluita el suport de tots els demòcrates espanyols, perquè “el ’a por ellos’ en realitat era un ’a por todos’”.

Avui no s’acaba res, ni en termes d’amnistia ni molt menys en termes d’autodeterminació, però per primer cop s’ha guanyat una batalla política al cor de l’Estat. Un dia per a les enhorabones. A partir d’ara es veurà si, en clau interna del moviment, ha suposat una simple treva o obre una oportunitat real, l’enèsima, d’esdevenir el punt d’inflexió.