Torna Rovira, la penúltima baula de l’exili

Marta Rovira ja és a Catalunya. Després de gairebé sis anys i mig a l’exili, la secretària general d’ERC travessava la frontera ahir poc abans de les 9 del matí acompanyada de la resta d’acusats del cas Tsunami Democràtic, que també han passat el darrer mig any a Ginebra després de saber igualment que se’ls investigava per terrorisme: el diputat d’ERC, Ruben Wagensberg; el vicepresident d’Òmnium Cultural, Oleguer Serra; l’activista i empresari Josep Campmajó i el periodista de La Directa Jesús Rodríguez. Amb el seu retorn, ja només queda per tornar l’última baula de l’exili de l’1-O, la peça de caça major, el president Carles Puigdemont, amb els exconsellers Lluís Puig i Toni Comín, que romanen sota amenaça de detenció malgrat la llei d’amnistia. Venen setmanes que poden ser mogudes, si Puigdemont compleix la promesa de ser al primer debat d’investidura que hi hagi...

En un dia molt tocat per la tramuntana, la comitiva de Rovira, que havia sortit en diversos cotxes la vigília a la tarda i ja havia fet nit a Ribesaltes, es presentava primer, minuts després de les set del matí, amb la pancarta de Freedom for Catalonia que ja havien dut els presos polítics en sortir de les presons, a la Porta dels Països Catalans de Salses, la frontera del segle XVII que és l’entrada avui a la Catalunya del Nord. No les tenien totes encara per qüestions de seguretat, tot i que allà ja els esperaven un centenar de persones que volien fer amb ells els primers passos en terra catalana, entre companys d’ERC com el conseller David Mascort, l’exconsellera Teresa Jordà o la diputada Laia Cañigueral, el secretari general de Junts, Jordi Turull, i el seu vicepresident, Josep Rius, el diputat cupaire Carles Riera, una nodrida delegació d’Òmnium encapçalada pel president, Xavier Antich, i diversos activistes. Tant emocionada com radiant, Rovira i la resta rebia allà un primer bany d’aplaudiments, fotos, somriures i abraçades, entre les quals molt significatives les que els van fusionar amb Puig, l’únic que ahir no els podia acompanyar cap al sud.

“Ens hem acomiadat fa un moment de Lluís Puig, que encara és a l’exili; hi ha persones a qui no s’ha aplicat la llei d’amnistia i per elles hem de seguir lluitant”, es conjurava Wagensberg una estona després, ja a l’altra banda de la frontera. Ho feia, en concret, sota una estelada gegant, als jardins de la rectoria de Cantallops, poble d’on és originari, i d’on al final de la Guerra Civil va partir cap a l’exili Antoni Rovira i Virgili. Ahir va ser també el simbòlic punt triat per a la primera gran benvinguda massiva als exiliats a Suïssa, als quals es van afegir tres acusats més del cas Tsunami que han quedat deslliurats aquesta setmana arran del seu arxivament: l’exdirigent d’ERC Xavier Vendrell, la també republicana Marta Molina i l’empresari Oriol Solé. I aquí, amb més de 300 persones esperant-los, les emocions ja es van acabar de desbordar. “Havia somiat moltes vegades en aquest moment però no ens l’han deixat ni preparar... ens ha agafat per sorpresa però estem molt feliços de ser a casa”, començava Rovira, en les primeres paraules en públic a Catalunya. “Hem guanyat! Això d’avui és una victòria absoluta, i ho hem de celebrar”, proclamava una de les artífexs de l’1-O, que continuava: “Fa massa dies que l’independentisme no celebra res, i això ha de ser un doll d’energia positiva per tornar-nos a aixecar.” La dirigent republicana, en aquest sentit, acabava amb una crida inequívoca a la unitat de l’independentisme, representat ahir per unes 300 persones, entre les quals multitud de dirigents, diputats i exdiputats republicans –molt significativa, i sincera, va ser l’abraçada amb Oriol Junqueras, amb qui va fer tàndem durant tretze anys, fins al juny, al capdavant del partit, malgrat que en els darrers temps s’han distanciat per obrir una profunda ferida interna– i consellers com Joan Ignasi Elena o Meritxell Serret, però també membres de Junts, la CUP, Òmnium i l’ANC, amb el president Lluís Llach al capdavant, a més del diputat dels comuns David Cid. També amigues de la republicana vingudes amb samarretes de “Free Rovira” que ja podran penjar definitivament a l’armari com un mal record. “Hem vingut aquí per acabar la feina que vam deixar a mitges, per recomençar, per unir tot el moviment independentista”, proclamava Rovira, que va voler interpel·lar, pensant en el conjunt del moviment però qui sap si també en l’interior d’ERC: “Quin dia ens vam oblidar que juntes som més fortes? Quin dia se’ns va acudir debatre de la manera que ho estem fent? Això s’ha d’acabar!” La republicana també es va queixar agrament dels intents del jutge Manuel García-Castellón d’imputar-los per terrorisme. “Em veieu cara de terrorista? No? Gràcies!”, va interrogar-se, per concloure amb contundència: “Mai aquest moviment farà servir la violència per defensar les seves idees. Mai. Som demòcrates defensant la llibertat del nostre país.” “Teníem una falsa acusació molt bèstia de terrorisme. És un sentiment inexplicable poder tornar avui a casa”, descrivia també Wagensberg.

Tots els exiliats van tenir paraules d’agraïment i elogi cap a les persones de Suïssa que els han ajudat durant la seva estada allà, com Rodríguez, que va instar, a més, a mantenir els llaços entre ells, i amb aquests, la “unitat antirepressiva”. “Vam marxar a l’exili per convertir-lo en una lluita, i ho hem fet. I la lluita seguirà”, destacava Serra, que es proposa continuar defensant “el dret a protesta i la llibertat dels Països Catalans”. “Això encara no és una victòria però han perdut ells, són tan burros i tan tontos que han perdut”, proclamava Campmajó, que llegia un poema de Martí i Pol sobre Girona per celebrar el retorn. “És estrany tornar de l’exili a un territori ocupat”, subratllava.

Els Segadors, crits d’independència i xocolata desfeta amb melindros gentilesa de l’Ajuntament cloïen la primera gran rebuda a la penúltima baula de l’exili de l’1-O, que després va continuar amb altres actes i que avui tancarà una benvinguda oficial de Rovira al seu Vic natal, on ja va tornar ahir al migdia. Els retorns que falten per desgràcia potser no podran ser tan festius...