Veneçuela en l’era d’Elon Musk

Nicolás Maduro va guanyar les eleccions. Si més no, això és el que diu ell i l’autoritat electoral veneçolana, que si fa o no fa són el mateix. Des de l’estranya nit del 28-J, en què el suposat “millor sistema electoral del planeta” va trigar sis hores a explicar el resultat, la pugna entre els que reconeixen aquesta victòria i els que la neguen no ha cessat. De fet, l’oposició ja s’autoproclamava guanyadora de les eleccions fins i tot mesos abans de fer-se les votacions, amb arengues mediàtiques que atribueixen a la seva líder, Maria Corina Machado, “imantació espiritual a l’estil de Joana d’Arc” (sic). Definitivament, com ara fa sis anys, a Veneçuela som al cap del carrer entre un oficialisme trampós i una oposició fanatitzada i esperonada per la ultradreta mundial.

Enmig, l’esquerra democràtica llatinoamericana és bandejada en el seu intent de posar-hi una mica de seny. La seva posició reclama que es publiquin les actes i s’esclareixi el procés de votació. Colòmbia, el Brasil i Mèxic no han reconegut el triomf de Maduro, però tampoc accepten una victòria opositora que, malgrat respondre a una certa lògica, no s’ha acreditat formalment. A Colòmbia aquesta posició ha costat tota mena de crítiques al president Gustavo Petro. No és nou: la dreta mediàtica fa dos anys que colpeja desvergonyida contra qualsevol cosa que faci el primer president d’esquerres del país. Com una perfecta corretja de transmissió de l’ideari del populisme ultraconservador, els mitjans fan la feina de desmuntar alternatives, posant tothom al mateix sac i atiant el fantasma del “tot és comunisme”.

El braç polític també treballa. Diverses iniciatives colombianes s’han orquestrat als EUA contra el govern veneçolà, amb l’expresident Iván Duque i l’exambaixador Francisco Santos liderant les conspiracions de dos cadàvers polítics erigits en estadistes d’opereta. Cal recordar que l’administració de Biden, malgrat reconèixer Edmundo González com a guanyador, ha estat força més cautelosa del que ho va ser Donald Trump el 2018. I això és així perquè la recent liberalització econòmica veneçolana, avui, assegura els interessos de les grans corporacions nord-americanes, que és l’únic que importa a la superpotència. El petroli i el gas veneçolà continuen sent cobejats com sempre ho han estat. De fet, són l’origen d’una crisi que arrenca el 2002, quan les elits econòmiques veneçolanes van fer el primer intent de cop d’estat per fer fora Hugo Chávez.

És del tot creïble que el govern de Veneçuela hagi perdut el favor dels ciutadans. La destrossa en l’economia de tants anys de sancions estrangeres ha afectat un poble que ja no pot més. Nicolás Maduro i la resta de jerarques, cooptats per la cobdícia, han malmès amb la corrupció l’esperit de l’anomenada “revolució bolivariana”. Amb els militars com a únic baluard, tot i les crides insurreccionals de Machado, el govern sembla resistir un cop més les escomeses que li arriben d’arreu. Les prebendes als uniformats, que participen individualment i col·lectiva dels rèdits de les empreses públiques, han modelat la seva fidelitat al madurisme. A l’altra banda, una combinació de fanàtics religiosos i d’admiradors del thatcherisme piloten una oposició que el fracàs podria tornar a desunir. Per ara, la pressió al carrer i des dels ministeris d’Afers Estrangers de països de la dreta llatinoamericana sembla la seva única proposta. El panorama és complex i cal determinació perquè les properes setmanes són decisives si es vol un canvi efectiu. Mentre es prepara una operació Guaidó 2.0, res fa pensar que porti enlloc la idea de repetir el fracàs del titella que van trobar el 2019 per fer de president interí de Nàrnia.

En un context de falsa polarització, la geopolítica força a prendre partit per la corrupció que parasita el Palau de Miraflores o pels escolanets amb aspiracions, mai abandonades, de servir la plutocràcia petroliera que malda, únicament, per privatitzar i repartir-se l’empresa estatal veneçolana PDVSA. Per acabar-ho d’adobar, Maduro i el déu suprem de les xarxes socials, Elon Musk, es desafiaven a un combat a cops de puny, mitjançant precisament la xarxa que el multimilionari va comprar fa un parell d’anys. Cal entendre la sortida de to de l’egòlatra sud-africà, perquè realment era difícil superar aquell “farem cops d’estat on vulguem”, escrit durant el cop a Bolívia el 2020, en una demostració de la utilitat real del vot en la democràcia liberal.