La reconquesta fallida d’Espanya

Finals d’estiu i principis de tardor del 1944. Els militants comunistes espanyols tenen un paper molt destacat en l’alliberament de França, fins a divuit departaments francesos són alliberats amb la participació cabdal de guerrillers comunistes. Un munt de ciutats de l’hexàgon, entre elles Tolosa de Llenguadoc, Bordeus o París, són rescatades per republicans. En aquest clima d’eufòria, si havien pogut vèncer els nazis, ¿per què no intentar derrocar també el règim de Franco? Els càlculs deles forces antifranquistes a l’exili encapçalades pel PCE i el PSUC van promoure la temptativa armada més ambiciosa contra la dictadura l’octubre del 1944 en l’anomenada Operació Reconquesta d’Espanya, un intent fracassat que va mobilitzar entre 8.000 i 10.000 maquis als Pirineus.

Es tractava de despistar el règim amb incursions per diferents valls mentre les unitats guerrilleres establertes al sud de França ocupaven la Vall d’Aran, on havia d’instal·lar-se el govern de la República i des d’allà fer caure el règim. Amb la col·laboració de la població aranesa, es volia forçar la intervenció de les potències aliades en el context de la imminent derrota del feixisme a Europa. “Tot això va ser un fracàs, la població espanyola no estava per donar suport a una invasió armada, i menys la Vall d’Aran, que és un territori molt particular. La població no es va aixecar contra el franquisme perquè prou feina tenia a sobreviure. La postguerra havia estat molt dura, sobretot al Pallars Sobirà”, explica l’historiador i cap de Continguts i Projectes del Memorial Democràtic Josep Calvet. Junt amb Ignasi Ros han comissariat l’exposició Octubre 1944. Els maquis a l’Aran i al Pallars, amb la col·laboració de l’Amical d’Antics Guerrillers. La mostra, inaugurada en el marc del festival Dansàneu, es pot visitar fins al dia 31 a La Matussière d’Alós, al municipi de l’Alt Àneu, i posteriorment viatjarà a la Vall d’Aran per la commemoració, a l’octubre, dels 80 anys d’aquells fets.

Alguns llibres, pocs, d’història, d’Eduard Pons Prades, Daniel Arasa o Ferran Sánchez Agustí, aborden l’acció guerrillera més emblemàtica que ha quedat en la memòria col·lectiva com l’intent armat més potent contra el règim, “però de difusió al gran públic no se n’ha fet gaire i el que hi ha publicat és molt antic, dels anys vuitanta i noranta”, observa Calvet. En aquest sentit, l’exposició fa una aportació innovadora: les entrevistes a diversos soldats de lleva de l’exèrcit espanyol que va poder fer Ignasi Ros fa una quinzena d’anys i que no havien vist mai la llum. Es tracta de testimonis, avui ja desapareguts, dels qui van combatre contra els maquis, que reflecteixen què i com ho van viure. “No eren gens polititzats, eren allà perquè estaven fent el servei militar i els van enviar a la Vall d’Aran a reprimir els maquis. Fins ara no s’havia tractat aquest punt de vista”, destaca el comissari. “No estem entrevistant un tinent de l’exèrcit franquista sinó un soldat ras amb les seves idees; és una visió molt diferent de l’habitual i facilita una contextualització més acurada”, recalca Calvet.

La mostra és l’avantsala de la commemoració que tindrà lloc a l’octubre a l’Aran, que inclourà unes jornades científiques sobre els fets, amb la projecció d’algunes de les entrevistes i ponències d’historiadors que posteriorment s’editaran. Aquest primer tastet es va avançar al Dansàneu, un festival que dona valor a la riquesa patrimonial i natural dels Pirineus i que enguany se centrava en la memòria democràtica i col·lectiva del territori. Justament, al cementiri d’Alós es van enterrar maquis que van participar en l’operació del 1944. A més, quaranta anys després, el 16 de setembre del 1984, va tenir lloc en aquest cementiri el primer homenatge als guerrillers antifranquistes realitzat a Catalunya, que va reunir unes 250 persones, entre elles maquis protagonistes de l’operació, que van homenatjar els caiguts a les valls d’Àneu. Hi va ser present el militar, polític i guerriller antifranquista Vicente López Tovar, que va venir de Tolosa de Llenguadoc.

Amb motiu d’aquell acte, en què es va col·locar una làpida a la tomba dels maquis morts al poble durant els combats, s’ha inaugurat ara al cementiri una senyalització de la Xarxa d’Espais de Memòria del Memorial Democràtic que fa referència als fets ocorreguts a Alós l’octubre del 1944. A la làpida, que deia “Los antiguos guerrilleros FFI a sus camaradas muertos en combate por la libertad. Octubre 1944”, hi figuraven tres noms: Manuel Nieto, Manuel Guerrero i Jose Isus.

Els Pirineus van tenir un paper molt destacat durant l’exili i per l’arribada de refugiats de la Segona Guerra Mundial. L’operació dels maquis va ser molt més complexa que la simple entrada a la Vall d’Aran, perquè hi va haver brigades que van baixar coordinadament per Navarra, Osca, el Pallars Sobirà, la Cerdanya... L’entrada des de França per Les va ser relativament fàcil fins que es va complicar camí de Viella, a es Bòrdes. També a Salardú. Els maquis no van poder ocupar la capital aranesa. “El govern espanyol era molt conscient que en un moment o altre es produiria aquesta temptativa i hi va concentrar molts efectius —continua Calvet—. L’única via d’accés en aquell moment a la vall, que era el port de la Bonaigua, no va poder ser conquerida. Van veure que era suïcida continuar cap al sud i van ordenar la retirada cap a França.” Tampoc no hi va haver suport internacional. I Franco va morir al llit.