“S’ha normalitzat el que semblava impossible de veure i perdurarà”

El balanç no pot ser més que posi­tiu, i ho és per diver­sos motius. El més evi­dent és que, com bé diu, el que sem­blava impos­si­ble de veure no només ha estat pos­si­ble, sinó que s’ha nor­ma­lit­zat. Això sig­ni­fica que allò que es va viure com un gran canvi, avui ja és una rea­li­tat accep­tada pels grups i que per­du­rarà en el temps. També és un balanç posi­tiu perquè el Congrés d’avui s’assem­bla més a Espa­nya que el Congrés de les pas­sa­des legis­la­tu­res. Es deia que fer ser­vir el català, el gallec o el basc a l’hemi­ci­cle rom­pia Espa­nya, però és exac­ta­ment el con­trari: la cus. A qui no viu en un ter­ri­tori de rea­li­tat plu­ri­lingüe, li acosta la rea­li­tat de les comu­ni­tats amb llen­gua pròpia, i a qui tenim la sort de la riquesa lingüística, ens per­met defen­sar les nos­tres idees com les sen­tim i les pen­sam, en la nos­tra llen­gua. Estam, per tant, garan­tint també un dret lingüístic dels dipu­tats i de les dipu­ta­des. Tot això és cohe­si­o­na­dor es miri per on es miri i, en con­seqüència, bo per al con­junt de la soci­e­tat.

Ha estat un canvi impor­tant i, és clar, ha com­por­tat un procés d’adap­tació, però ja està més que assu­mit. Vam començar per l’ús de les llengües als plens, després vam pas­sar a les comis­si­ons, i el mes d’abril pas­sat vam posar a lici­tació els ser­veis de tra­ducció, inter­pre­tació, trans­cripció i sub­ti­tu­lació que han de garan­tir l’ús de les llengües ofi­ci­als a la cam­bra durant els pro­pers qua­tre anys. No ha estat en cap cas sen­zill, i jo estic enor­me­ment agraïda als tre­ba­lla­dors i tre­ba­lla­do­res que no només ho han fet pos­si­ble, sinó que ho han fet en un temps rècord. A poc a poc tota la maquinària que implica tenir un Congrés mul­ti­lingüe s’ha anat posant en marxa i amb la lici­tació es con­so­lida el procés de tot aquest any de feina. La rebuda, tant pel per­so­nal de la cam­bra com pels dipu­tats i dipu­ta­des, ha estat bona.

Crec que forma part de tot el procés de nor­ma­lit­zació que comentàvem. El que en un pri­mer moment podia sem­blar una molèstia o un esforç inne­ces­sari, avui es veu amb la nor­ma­li­tat que implica reconèixer el nos­tre patri­moni cul­tu­ral i lingüístic. A més, la modi­fi­cació del regla­ment per per­me­tre l’ús de les llengües coo­fi­ci­als va coin­ci­dir en el temps amb un procés per moder­nit­zar l’hemi­ci­cle: això va per­me­tre, com diu, que tant les pan­ta­lles que fan ser­vir els dipu­tats per votar com les que s’uti­lit­zen als late­rals de l’hemi­ci­cle incor­po­res­sin noves fun­ci­o­na­li­tats rela­ci­o­na­des amb el plu­ri­lingüisme. Fa un any només podies escol­tar el ple en cas­tellà, ara pots escol­tar-lo en qual­se­vol de les qua­tre llengües i deci­dir si vols tra­ducció simultània a través d’uns auri­cu­lars o subtítols a les pan­ta­lles.

Sí, i per a mi no hi ha major orgull. Sovint tenc l’opor­tu­ni­tat de coin­ci­dir amb grups de visi­tes que es fan al Congrés i atu­rar-me a xer­rar una estona amb ells sobre el nos­tre dia a dia, sobre els plens, sobre la situ­ació política. És habi­tual que les visi­tes que venen de ter­ri­to­ris amb llen­gua pròpia ho comen­tin com un fet posi­tiu, que els fa sen­tir el Congrés més seu, més pro­per. També m’ha pas­sat amb peri­o­dis­tes, amb fami­li­ars, amb amics... Em passa a mi mateixa, que pens i sent en català i valor enor­me­ment que a la casa de la nos­tra democràcia es puguin defen­sar idees en la meva llen­gua.