La clau és Barcelona
Les eleccions d'ERC del juny van tancar en fals un panorama intern que, malgrat els intents d'alguns de posar-hi sordina, amenaça de reobrir-se durant els pròxims mesos. Tots els sectors sense excepció són conscients que només s'endurà el gat a l'aigua qui aconsegueixi recompondre amb èxit els bocins que el 7-J van provocar en un partit avesat des de fa anys a unes tensions internes susceptibles d'accentuar-se amb qualsevol amenaça externa. El finançament o la sentència del Tribunal Constitucional sobre l'Estatut en són només uns exemples. La probable fusió dels sectors crítics redibuixa el pastís, que en els pròxims dos mesos s'ha de repartir per la via dels congressos regionals.
En aquest panorama, la porció clau és Barcelona, no solament pel que té de simbòlica la capital catalana, ni tan sols pel nombre de militants. La batalla és Barcelona perquè per a algun sector pot ser sinònim de supervivència i, per a d'altres, l'assalt definitiu. I també perquè, encara que ara no s'elegeixi el pròxim cap de llista d'ERC per a les municipals, implica la lluita per l'alcaldia de la capital catalana. És a dir, d'aquest congrés en pot dependre la reelecció o no de Jordi Portabella com a cap de llista a les municipals del 2011.
La tria del president de la federació, que està prevista per a mitjans d'octubre, es regeix pels mateixos mecanismes que la del líder del partit. És a dir, els més de 1.500 militants que hi ha censats estan cridats a les urnes per escollir candidat. Fa quatre anys, en el congrés del 2004, dues candidatures van pugnar per la presidència de la federació. Aquesta setmana és determinant perquè s'acabin de perfilar les candidatures i a hores d'ara n'hi ha dues de segures, però encara no es pot descartar que n'hi hagi tres.
I qui aspira a ser el pròxim president de la federació? Ara està en mans d'Oriol Amorós, home de confiança del president del grup municipal i fins ara cap de llista dels republicans a les eleccions barcelonines, Jordi Portabella.
Tots contra Amorós?
Amorós, que és també el secretari d'Immigració del govern, aspira a tornar a dirigir una porció del pastís que es reivindica autònoma de la direcció nacional, que té un funcionament propi, però que està influenciada com cap altra per la dinàmica del partit a tot el país. És per això que els dirigents que actualment la controlen atribueixen al rumb nacional dels independentistes la davallada electoral de les municipals del 2007, mentre que l'aparell del partit -controlat per l'actual president, Joan Puigcercós- s'agafa justament a l'autonomia de la federació i al candidat a l'hora de passar comptes. L'animadversió personal marca les relacions entre la direcció del partit, de l'entorn de Puigcercós, i els qui controlen la federació.
Al juliol Amorós i Portabella -i Rafel Niubò, home de confiança d'Amorós- van obrir converses amb el sector de Carretero per intentar arribar a un acord i presentar una candidatura conjunta. Però no hi va haver pacte i Reagrupament va decidir presentar-ne una pel seu compte, liderada per Rut Carandell. Trencades les negociacions amb l'entorn de Portabella, el sector de Carretero i el de Puigcercós mantenen converses aquests dies. No es descarta que el president del partit opti per no presentar candidatura a la capital catalana, un fet que es podria interpretar com un suport implícit a la candidata de Carretero, un "gripau" que s'haurien d'empassar els de Puigcercós, segons admeten ells mateixos. I és que alguns dirigents pròxims al líder d'ERC s'estimen més configurar una llista pròpia amb el secretari d'imatge i comunicació, Ignasi Llorente, al capdavant, que no pas fer campanya per Carandell, molt crítica amb l'aparell.
La decisió de Puigcercós pot ser determinant. Encara que els resultats no són extrapolables, si agafem com a referència les eleccions internes del juny, els vots de Puigcercós (262), Carandell (210) i Uriel Bertran (193) sumen més que els de Niubò (363).
