“L’independentisme institucional, tot, s’ha de renovar o canviar”

Des del punt de vista institucional, l’independentisme està desarborat. Però, al mateix temps, els motius per ser independentista estan més presents i són més forts que mai, perquè fites que abans semblaven que ja estaven una mica assolides, en aquests moments també estan en dubte. No només l’independentisme ha perdut les institucions, sinó que, a més, hi ha problemes i mancances obvis a les estructures més bàsiques, com són la sanitat, l’educació o l’educació... El problema és si la gent té ganes de ser-hi, perquè és veritat que l’independentisme està empipat, desanimat i decebut però, alhora, està més necessitat que mai de sortir al carrer per dir “som aquí”. De tota manera no es fa la Diada per comptar-nos. Ja ens vam comptar el 2017, i som dos milions, i una altra cosa és si aquests surten al carrer o no.

No, això no és així. El 2015 també es deia el mateix, i ho recordo perfectament, ja que jo era qui me n’anava de prèdica pels pobles quan era diputat de Junts pel Sí i la pregunta que em feien sempre era: “Com és que no hi ha els joves?” I després, quan tu dones opcions de veritat de poder canviar la societat, veus que els joves apareixen de cop.

Això segur, però no és només que estem enfadats, és que hem estat reprimits, perseguits i desarborats. No és un problema, només, que nosaltres mateixos ens hem fet mal amb la desunió de l’independentisme, sobretot en l’àmbit institucional, sinó que hi ha hagut un acte que tots els grans juristes diuen que és anticonstitucional, de pervertir absolutament la Constitució Espanyola, per reprimir el país. I l’han desestructurat i han convertit l’autonomia en una baula de, jo diria, quasi de submissió. A més veníem d’un moment en què semblava que teníem la lluna a tocar i, de cop i volta, la lluna s’allunya. Això també ha estat un bany de realisme, perquè la nostra era una experiència, diríem, bastant única al món i a Europa sobretot, com era la d’intentar la independència a través de la democràcia. I això, a l’Estat espanyol, no funciona. Però aquesta temptativa crec que valia molt la pena, perquè si tirava endavant Europa solucionava, encara que pels estats això fos un problema, una problemàtica secular com és la de pobles que eren reprimits i oprimits per a Europa, que per cert són molts.

Quan parlem de la via democràtica, hem de dir que una cosa és anar al lliri a la mà i l’altra anar-hi amb un cactus. I jo crec que hem d’anar amb el cactus. I això vol dir una confrontació seriosa, en què la gent ha de començar a assumir el concepte de desobediència pacífica i activa, confrontació, sortir al carrer... I això és molt dur i molt pesat. Però aquesta és la via.

No.

Hi ha moltes causes en tot això. La primera és que, potser, hi ha un independentisme institucional que es troba molt còmode exercint el poder. Tampoc cal oblidar que som una societat que és una potència econòmica europea i, per tant, ens costa molt posar en risc el que hem guanyat com a tal. I per això es diu que el català és pactista. Però ara ens han posat en una situació tal de precarietat en què potser les coses estan canviant. I, sobre tot plegat, hi ha una cosa que a mi m’agradaria dir al voltant de tot això que tant es comenta que la gent que em trobo a les assemblades que visito és gent gran. Per mi, això és un símbol molt important del que està passant, perquè no hi ha cap revolta social en el món a la qual no li agradaria que la seva gent gran hi estigués al davant. I nosaltres la tenim i, sobre això, sempre se’n fa un menyspreu.

Estem en un moment de confusió política tan forta que fer especulacions sobre on som i què fem precisament és el més difícil. Per això l’Assemblea voldria iniciar l’elaboració d’un full de ruta, per discutir amb les bases això, on som, què fem i sobretot com intentem sortir d’aquest atzucac i organitzar-ho socialment per assolir la independència, que és l’únic objectiu que tenim.

Això no és nou d’ara.

Ara potser estem en un moment en què s’ha materialitzat la desunió de l’independentisme que s’arrossega, si es vol, des de l’endemà del 2017. Una de les coses més espectaculars que va passar entre el 2012 i el 2017 és que política i carrer, o institucionalitat i l’àmbit social, anaven plegats de la mà. I què va fer això? Que la gent del carrer, sentint-se ben representada per les institucions, va agafar una confiança com s’havia vist poques vegades abans. Quan això es trenca, i quan a poc a poc les institucions comencen a davallar i es percep que la classe política està desunida i prefereix les lluites partidistes a les nacionals, la gent es comença a espantar molt i l’abstenció es dispara. Tot això, a més, s’ha agreujat perquè la classe política no ha reaccionat o ha reaccionat molt tard. De fet, alguns no reaccionaran fins al mes de novembre, pel que es veu. Dit això, els que es pensen i prediquen que el procés s’ha acabat, que es mirin bé la societat, perquè les entitats que agrupen més gent són les socials, no els partits. Nosaltres sols, l’Assemblea, entre simpatitzats i associats, tenim molta més gent que tots els partits. O sigui que el poder social de l’independentisme està allà, però està invisibilitzat políticament.

Picant pedra. Nosaltres ho tenim relativament fàcil, a diferència d’altres entitats, perquè no tenim un altre objectiu que fer la independència. Per tant, el que hem de fer és mobilitzar la gent, aquesta que considerem que hi és, a còpia d’explicar-li molt bé el preu que ens costa ser espanyols. I això és molt important. Perquè és un escàndol i va més enllà del que se’n podria dir el catalanisme tradicional, perquè afecta qualsevol persona que visqui en aquest país, sigui amazic, occità o andalús. Perquè és molt bèstia que algú, pel sol fet geogràfic de viure a Catalunya, hagi de pagar un preu tan alt per tenir el passaport espanyol. Per això jo prefereixo parlar de robatori fiscal, perquè l’Espanya de matriu castellana, que és l’Espanya actual, s’ha fonamentat en una mena de colonització de tota la perifèria i, per això, alguns pensem que no som una altra cosa que una colònia. Estem en una lluita de supervivència, no de banderes, ni d’himnes nacionals. La lluita és entre una societat que vol tenir els mitjans de poder-se desenvolupar o si, per contra, s’ha d’anar empetitint fins a ser una baldufa del joc dels interessos d’una ciutat macroeconòmica i macromegalòmana com serà Madrid.

La lluita social es fa sabent que, al final, les institucions han de ser-hi, encara que sigui per fer la DUI. Aquest país no està en una situació revolucionària. Per tant, nosaltres hem de fer una feina d’empoderament social i, en això, aquest Onze de Setembre les entitats ja estem començant a donar exemple, anant totes unides, renunciant als protagonistes i llegint un únic discurs. És un avís a navegants molt important. No sé com s’ho prendrà la classe política perquè, com deia abans, si fas comparació de forces entre les formacions institucionals independentistes i les socials, la cosa està com està. Dit això, tot l’independentisme institucional s’ha de renovar, canviar o ressituar. Que facin el que vulguin, però és evident que així no representen l’independentisme social.

No només l’ha perdut, és que, ara mateix, no hi ha ni un catalanista a la Generalitat. Al capdavant hi ha un espanyolista, jo diria que amb regustos parafeixistes, perquè el recordo anant a manifestacions de Societat Civil Catalana quan ni el mateix Iceta gosava. Deu estar en el PSC perquè és un partit ample, gran, i en què pot fer molta carrera, perquè això de ser d’esquerres, ho sento molt, sempre he pensat que és una altra cosa que anar de bracet amb Ciutadans.

Sí, i tothom sap quina era. El que passa és que era una opció que tenia, diguem, una part molt desagradable com era la de tornar a eleccions. Però hi era. Es tornava a votar i, si els jutges no haguessin fet el cop d’estat que han fet, el president Puigdemont potser tornava amnistiat, i tots els partits independentistes haurien pogut fer un acte de generositat i fer pinya amb la fórmula que ells haguessin triat. Però no ho varen voler fer. I els motius de per què no s’ha volgut fer per part d’Esquerra són el secret més ben guardat. Jo ja era crític amb el senyor Junqueras, i pensava que una gran part del partit, de gent que són o eren independentistes molt sincers, també se n’adonava, que l’error estratègic que el senyor Junqueras estava cometent des dels anys 2018-2019 era estratosfèric. Era molt evident i més encara si un mindundi com jo podia endevinar que tot plegat suposava obrir una autopista perquè el senyor Illa pogués arribar al poder. El que no s’entén és que gent que està en la política no sigui capaç de veure això, si és que darrere no hi ha interessos o intencions maquiavèl·liques.

Jo no crec que la Marta Rovira hagi fet el que ha fet des del convenciment personal i patriòtic. I si és des del convenciment que així se salva no-se-què del partit, un plantejament que a mi també em sembla un error estratègic, doncs per ella serà.

Tal com està plantejada la política catalana, amb una llei electoral que converteix els partits en agències de col·locació, aquests acaben tenint un problema de subsistència econòmica. I, això, els polítics catalans no ho han volgut canviar i algun dia ens haurien d’explicar fins a quin punt l’egoisme partidista ha superat les obligacions nacionals. Però ells s’hi senten molt còmodes, en aquest sistema, perquè no han de responsabilitzar-se davant de ningú, només un cop cada quatre anys i l’endemà ja foten el que volen I això, per mi, és un dels problemes més greus que, políticament, té Catalunya en aquests moments. Dit tot això, insisteixo que jo no puc creure que la Marta Rovira que conec de l’any 2015 al 2017 hagi fet el que ha fet convençuda des d’un punt de vista d’ètica patriòtica.

Depèn de com actuïn. Els partits, com hem vist, són canviants. També pot aparèixer una quarta llista independentista, per què no? Diuen que hi ha 400, 700 o 800.000 votants independentistes, depèn de la persona que ho diu, que estan insatisfets amb la representació institucional que hi ha i que no saben què votar. Els partits, però, per recuperar la gent, hauran de canviar molt.

No, perquè d’entrada el Secretariat Nacional majoritàriament hi està en contra. I, segon, perquè seria desobeir les bases. El gran fracàs d’aquesta idea és que ni les mateixes bases, que en teoria ho van propiciar, ho van acceptar.

Sí, i jo no soc una persona dotada per fer aquesta mena de lectures. I això és el que em preocupa. O sigui, que gent que no en tenim ni idea, i que estem en la política d’una manera col·lateral per dir-ho així, puguem alertar que “els enganyaran” i, efectivament, els enganyen; “n’abusaran” i n’abusen; “escolti, que s’equivoquen”, com el cas del partit del qual parlàvem, i acabi passant. Al final, doncs, t’acabes preguntant d’on ve aquesta classe política. Que no trepitja el país? Jo me’n vaig anar al Consell de la República per això, perquè ja no creia que d’això de negociar amb l’Estat en sortís res de bo. I va haver-hi un moment en què em pensava que m’hauria d’empassar les meves males previsions. Quan es veu que els amnistiats són els que són, i més de la meitat són policies, ja es veu que tot plegat és greu i és la constatació de per què hem de lluitar molt, ja que estem davant un cop d’estat judicial inadmissible a qualsevol democràcia. Per tant, la independència només s’assolirà a través de la confrontació. I fins i tot si l’Estat un dia s’avé a negociar serà perquè es veu confrontat i perquè veu que no podrà controlar la situació d’una manera, espero, mig democràtica. No tinc cap confiança, cap, que l’Estat espanyol s’assegui a negociar res per convicció i, evidentment, estic esperant amb candeletes, assegut amb un cafè i un havà, la negociació d’aquest famós model de finançament que n’hi diuen singular.

I tant. I ho aplaudeixo. I ara tots ja sabem, de primera mà i perquè ho ha explicat tothom, que la seva opció A era presentar-se davant del president Rull. El que passa és que els mitjans de comunicació oligàrquics, subvencionats o mig arruïnats posen el focus en l’acte en si, agosarat, però el que és vergonyós és que ell no pot complir amb la normativa democràtica que regeix un Parlament per una policia i uns jutges que no compleixen les lleis. Des d’aquest punt de vista l’Assemblea està amb ell, absolutament, i després jo, com a Lluís Llach, no el voto. Més clar, l’aigua.