Nacions Unides
Àfrica reivindica el seu pes
El secretari general de l’ONU reclama un escó permanent per al continent al Consell de Seguretat
L’actual arquitectura de les Nacions Unides respon a equilibris de poder de fa vuit dècades
Les potències competeixen pel suport africà en els conflictes i en el disseny del nou ordre internacional
“El món ha canviat des del 1945, però la composició del Consell de Seguretat no”, denuncia Guterres
Entre l’esperança i la crua realitat de guerres i sequeres, Àfrica reclama desenvolupar en aquest segle XXI tot el seu potencial econòmic, demogràfic i geopolític, assolir la influència i la visibilitat que, d’acord amb el seu pes, li corresponen en l’actual escenari internacional.
El secretari general de l’ONU, António Guterres, s’ha fet ressò d’aquesta reivindicació a través de la crida feta a l’agost a corregir una injustícia històrica i posar fi a la infrarepresentació del continent negre en el Consell de Seguretat.
Com a màxim òrgan decisiu de les Nacions Unides en matèria de pau i seguretat internacionals, el consell té diverses competències, com ara autoritzar operacions de manteniment de la pau (cascos blaus), imposar sancions internacionals o decidir la resposta de l’ONU davant els diversos conflictes que sorgeixen al món. Està format per quinze membres, dels quals només cinc –la Xina, França, Rússia, els EUA i el Regne Unit– tenen caràcter permanent i dret de veto. Els altres deu escons del consell s’elegeixen per a un mandat de dos anys conforme a una assignació per regions: Àfrica (3), Àsia-Pacífic (2), l’Amèrica Llatina i el Carib (2), l’Europa occidental i altres estats (2) i l’Europa oriental (1).
El dret de veto dels cinc membres permanents –que són també els que disposen de poder nuclear– els capacita per bloquejar resolucions, encara que tinguin l’acord unànime de la majoria del consell.
Aquesta assignació del poder dins del Consell de Seguretat ha estat reiteradament criticada per injusta i perquè no reflecteix la realitat del moment, ja que es va establir al final de la Segona Guerra Mundial, quan es redissenyava la nova arquitectura internacional i la majoria del continent africà estava encara sota domini colonial.
“El món ha canviat des del 1945, però la composició del consell, malgrat unes poques modificacions, no ha seguit el mateix camí”, ha denunciat Guterres. “No podem acceptar que, en el principal organisme de pau i seguretat del món, falti la veu permanent d’un continent de més de 1.000 milions de persones [...], no podem acceptar que se subestimin els punts de vista d’Àfrica en qüestions com la pau i la seguretat, tant al continent com a tot el món”, hi va afegir en un debat a la seu novaiorquesa de l’organització, el 12 d’agost passat.
Carlos Lopes, antic alt representant de la Unió Africana per a les negociacions amb Europa, considera que els canvis geopolítics en curs des del final de la Guerra Freda juguen a favor de les aspiracions del continent. De fet, totes les potències mundials –els EUA, la Xina, Rússia i la Unió Europea (UE)– s’han llançat a la cursa per atraure’s les simpaties d’Àfrica i el seu suport en les votacions dels organismes sobre actuacions en conflictes (com els d’Ucraïna o Gaza) o que serveixin per definir el nou ordre internacional. Àfrica guanya importància geopolítica.
Gires de Harris i Xi
Un exemple clar d’aquesta competició per obtenir els vots del continent i, més en general, del Sud global es va poder veure a l’Assemblea General de l’ONU un any després de la guerra a Ucraïna, quan es va aprovar una resolució que reclamava a Rússia “la retirada immediata, completa i incondicional de totes les seves forces militars” de territori ucraïnès. La majoria dels estats africans hi van votar a favor, però també eren africans la meitat del bloc de països –capitanejat per la Xina– que es van abstenir. En aquesta nova mirada sobre el continent, Àfrica ha guanyat presència en un altre fòrum multilateral: el setembre de l’any passat, la Unió Africana (UA) –formada per 55 estats– es va convertir en membre permanent del G20, una instància que aborda qüestions globals d’interès comú.
L’interès de Washington pel continent va quedar reflectit l’any passat amb la gira que hi va efectuar la vicepresidenta nord-americana, Kamala Harris, un viatge que va seguir els del secretari d’Estat, Antony Blinken, i de l’aleshores secretària del Tresor, Janet Yellen. Uns mesos abans, aquell mateix any, ja s’hi havia desplaçat el nou ministre d’Afers Estrangers xinès, Qin Gang, que va visitar cinc països i la Unió Africana. Una altra mostra de la importància prioritària que Pequín concedeix al continent és el fet que el president xinès, Xi Jinping, hi va viatjar una desena de vegades entre el 2014 i el 2020 impulsant el llançament de la Belt and Road Initiative (BRI), un ambiciós projecte de grans infraestructures sobre l’antic traçat de la ruta de la seda que serveix als interessos comercials del drac asiàtic.
També la UE, principal destinatària de la pressió demogràfica des de l’altra riba de la Mediterrània, pugna per lligar el suport africà, si bé el pes del passat –l’herència de l’explotació colonial– li juga en contra. A aquest greuge històric s’afegeixen la falta de solidaritat durant la pandèmia, quan els països rics van obstaculitzar el desplegament de vacunes a Àfrica, i el tancament de les fronteres a l’emigració. Per la seva banda, Rússia, hereva de l’URSS, la potència que va donar suport als moviments d’alliberament nacional contra el colonialisme occidental, s’ha consolidat com el principal subministrador d’armes al continent. La seva presència a Àfrica, originalment a través dels mercenaris de Wagner, es concentra sobretot a la regió del Sahel, aprofitant la inestabilitat d’aquests territoris i la retirada occidental.
