L’independentisme i les seves expectatives

Ara que tot això de l’autoajuda sembla que té tanta tirada editorial, l’independentisme també faria bé de posar-se una estona davant del mirall per fer-se unes quantes preguntes incòmodes. Perquè de disjuntives pendents en té, i unes quantes, però n’hi ha una que se li ennuega especialment des de l’etapa del procés, com és allò que n’hi podrien dir la gestió de les expectatives. Per aterrar-ho una mica en allò concret, tot ve d’aquella estratègia temerària alimentada des de l’àmbit institucional i que, per exemple, va vendre insistentment l’albir d’una república que, a la pràctica, no va tenir més de vuit segons de recorregut, generant d’aquesta manera un sentiment inicial d’il·lusió fictícia entre la militància del moviment que es va anar transformant, després, en desencís, frustració i emprenyamenta. Els sona, oi? Perquè aquí, i així, és on som ara.

I sobre la Diada d’ahir, es pot pontificar sobre tres quarts del mateix. Perquè qui tingués l’expectativa d’una gran mobilització popular que rememorés aquelles que van fer forat al voltant del 2017, ja duia el titular fet de casa i coincidirà amb el que avui llegirà a tantes capçaleres que actuen com a corretja de transmissió de la nova normalitat i el mejor unidos: fracàs, decepció o fiasco. Per contra, qui des de l’independentisme esperés justament això, que la manifestació de Barcelona fos una escena estepària com a conseqüència d’un context polític tant diferent com advers respecte el del 2017, té motius per inflar una mica, tampoc massa, el pit. Perquè diguin el que diguin les xifres i comparacions, el moviment continua tenint una capacitat més que notable per arrossegar gent al carrer en unes circumstàncies que, difícilment, seran pitjors, tot i que a aquestes alçades res és descartable. I el seu mèrit té.

Tornant a ahir, a Barcelona la Diada va tornar a ser un gran exercici col·lectiu d’indisciplina protocol·lària respecte al guió que havien traçat les entitats organitzadores. I ja ha de ser una mica així. El punt establert per donar inici a la manifestació era l’estació de França, però, com de fet passa sempre, no van ser pocs es que es van concentrar on els va venir bé, ja fos la Ciutadella, un bar del Born o el mateix passeig Lluís Companys. Tampoc va ajudar a construir la imatge d’una marxa uniforme, o a la coreana, que la convocatòria aquest cop fos a les 16 hores. Els catalans som animals de costums, ja se sap, i molts tenien interioritzat que això anava una mica de com havia anat fins ara, a les 17.14 hores, i en conseqüència es van poder veure grups de manifestants que arribaven a lloc com qui diu a misses dites. De fet el mateix Lluís Llach es va fer esperar uns minuts, no va arribar a deu, en una jornada on el que compta, essencialment, és ser-hi. Exactament on, i quan, ja són figues d’un altre paner.

Si del que parlem és d’estats d’ànim, les pancartes i les converses encreuades denotaven que el malestar entre la militància independentista està començant a agafar dimensions còsmiques. El divorci amb els partits ja és exorbitant, i qui cregui que aquí l’ase dels cops és només ERC, que baixi al carrer cinc minuts i pari l’orella. “Hem de ser aquí perquè una cosa no treu l’altra, però estem molt decebuts amb ells –els partits– perquè no han complert tot i la confiança que hi hem dipositat”, comentava la Pepa Oller, que va estar palplantada bona part de la marca en un mateix punt de l’avinguda Marquès d’Argentera, a tocar de la Ciutadella, exhibint una cartell fet a mà amb una proclama amb la qual està tot dit: “La independència ens fa il·lusió; l’autonomia és fruit de la repressió.” Apuntat queda.

Més enllà, però, del desencís per la situació de paràlisi que castiga el moviment, especialment en l’aspecte estratègic, i la necessitat d’expressar en forma de crit reivindicacions que no coincideixen precisament amb la d’un finançament singular, l’Onze de Setembre també va tenir un caràcter jovial i desimbolt. En això, ahir, hi van ajudar, i de quina manera, un grup d’activistes de Biafra, un territori de Nigèria que lluita pel seu alliberament nacional en un conflicte cruent, i que van voler participar en la Diada “com a gest de solidaritat amb el poble català”, com explicava en Jules, un dels molts autoproclamats portaveus de la comitiva. No eren més d’una trentena, a tot estirar, però anant absolutament a la seva fent repicar timbals, i ballant amb unes figures tradicionals de la seva contrada que recordaven una versió austral dels nostres capgrossos, es van convertir literalment en l’ànima d’una festa que va tenir la seva continuïtat, i colofó, en els concerts del passeig Lluís Companys. Ja és el que tocava ahir, reivindicar i gaudir, perquè ja serà a partir d’avui que a l’independentisme li tocarà, tocaria, posar-se seriós, decidir per on ha de tirar i fixar-se, ara sí, unes expectatives que no siguin un brindis al sol.