“No es pot entendre el creixement de l’independentisme sense el Ciemen”

No es pot entendre el creixement de l’independentisme als últims anys sense explicar el paper que ha tingut el Ciemen. I posaré només dos exemples. Un és la posada en marxa de la Crida a la Solidaritat en Defensa de la Llengua, la Cultura i la Nació Catalanes, el 1981. Va ser una iniciativa del Ciemen, que va ser capaç d’articular la societat civil en un moment d’involució. En aquest sentit, es va anticipar amb un mecanisme que era la creació d’una entitat de mobilització. Però també va fer-ho amb noves formes de treballar, a través de les accions directes o la no-violència activa, que van ser una porta d’entrada perquè una generació de gent molt jove comencés a fer activisme polític i a expressar la seva insatisfacció per l’autonomisme. S’hi van formar persones com en Jordi Sànchez i en Carles Riera; o, en l’àmbit més teòric, en Joan Manuel Tresserras. El Ciemen posava a disposició una nova eina, però no demanava protagonisme. Al contrari, es mantenia en segona fila, perquè el que era important no era l’entitat, sinó la iniciativa que proposava.

És la Plataforma per al Dret a Decidir, que no només es tracta d’un moviment que va ser capaç d’arribar a molta més gent i sortir de la teoria per passar a l’acció, sinó que es va anticipar a les grans mobilitzacions amb un plantejament obert. No era l’independentisme estrictament tradicional, sinó que obria una finestra perquè s’hi afegís molta més gent.

Exactament. I les primeres reunions es van fer allà. Però, a banda d’aquest aspecte logístic, destacaria el fet que l’Aureli Argemí, el president del Ciemen, formés part del nucli que va posar en marxa l’ANC. Crec que també és molt significatiu el paper que ha tingut el Ciemen durant tots aquests anys per poder tenir la capacitat de mobilitzar tantíssima gent.

L’Aureli ho explica molt bé en les seves memòries. Al principi de la transició, quan ell torna a Catalunya, ho fa havent creat una associació que en aquell moment podia semblar estranya, com és el Ciemen, però que va tenir molt de sentit, perquè a l’exili va prendre consciència de la importància d’explicar Catalunya al món i d’explicar la diversitat a Catalunya. El fet que el Ciemen fes aquest plantejament va ser fonamental a l’hora de plantejar un dels primers temes que es van posar sobre la taula, que era el fet que el dret a l’autodeterminació era compartit amb altres nacions, i que calia generar i teixir aliances amb altres pobles. Les jornades celebrades al monestir del Cuixà i el plantejament que fa el Ciemen serveix per alertar de la importància dels drets col·lectius, que no són només dels catalans sinó que són universals. I després això ho acaba consolidant amb l’aportació del corpus doctrinal del que serà la Declaració Universal dels Drets dels Pobles que surt en la Conferència de les Nacions Sense Estat de la Unió Europea.

Sempre vam veure amb un cert recel aquesta tendència que va haver-hi, sobretot el 2016 i el 2017, quan a partir d’una bona proposta com era la creació d’un Departament d’Exteriors de la Generalitat, va haver-hi una certa predominança per buscar relacions amb els estats. Això no és dolent en si mateix, però sí que ho és quan es deixa per més endavant l’altra agenda, que és la de l’Europa dels pobles. Jo crec que és una lliçó presa per part de tot l’independentisme, perquè nosaltres no podíem mirar per sobre l’espatlla altres nacions quan després, els resultats en mà, hem vist com les continuem necessitant. L’1 d’octubre vam portar una missió d’observació internacional també de persones de nacions sense estat o de persones referents internacionals.

Jo crec que sí, perquè hem vist, amb tota l’onada de repressió que ha patit l’independentisme, que ens calia no només la complicitat dels moviments pro drets humans, sinó també d’altres nacions sense estat, d’altres moviments d’emancipació nacional. Moltes de les mobilitzacions que es van fer arreu del món a favor que es fes el referèndum van ser d’altres nacions sense estat. I això s’ha mantingut amb el temps. Des d’aquí hem abaratit molt ràpidament alguns dels assoliments que s’han aconseguit, com ara el referèndum o la llei d’amnistia, però des d’altres nacions sense estat es valoren com a grans assoliments. Catalunya durant uns anys ha estat el motor dels moviments d’alliberament nacional d’arreu del món.

Doncs jo crec que fonamental. Abans explicava que amb algunes coses el Ciemen s’havia anticipat. Però hi ha altres coses i altres amenaces importants davant les quals no ens hem sabut anticipar i que avui ens interpel·len més que mai, com ara la desconfiança i la por, promoguda per l’extrema dreta contra els nouvinguts i que vol trencar la unitat civil del poble català. Tenim un problema emocional dins del sobiranisme, de manca de confiança, que fan que molta gent acabi no tenint clars els referents comunicatius i acabi desconfiant de les institucions, dels partits i de les entitats. Es tracta d’una tendència global, però que afecta especialment el sobiranisme i amenaça de trencar la unitat social.