El pas al costat d’un veterà

Joe Biden ha estat una figura clau en la política dels EUA durant més de 50 anys. La seva tra­jectòria, mar­cada tant per èxits com per tragèdies per­so­nals, reflec­teix el seu com­promís amb el ser­vei públic, la capa­ci­tat d’empa­tia i la resiliència. Després de la seva experiència com a vice­pre­si­dent al cos­tat de Barack Obama, va ser ele­git 46è pre­si­dent i va lide­rar el país en un dels períodes més tur­bu­lents de la seva història recent, en plena sor­tida d’una pandèmia mun­dial. Ara, amb la decisió de no aspi­rar a un segon man­dat, Biden ha desig­nat la seva vice­pre­si­denta, Kamala Har­ris, com a pos­si­ble suc­ces­sora, i tanca així un capítol cru­cial de la política nord-ame­ri­cana.

Quan Obama va anun­ciar Biden com a com­pany de can­di­da­tura el 2008, molts van veure en ell un veterà de la política, capaç d’apor­tar experiència i esta­bi­li­tat a una cam­pa­nya plena d’espe­rança i canvi. Amb més de 30 anys d’experiència com a sena­dor, Biden pro­por­ci­o­nava un conei­xe­ment pro­fund de les rela­ci­ons inter­na­ci­o­nals i una capa­ci­tat reco­ne­guda per tre­ba­llar en equip. La seva natu­ra­lesa pro­pera i el seu enfo­ca­ment cen­trat en la classe mit­jana el van con­ver­tir en el com­ple­ment per­fecte per a Obama.

Biden des­cri­via així el seu paper com a vice­pre­si­dent: “La meva feina era sim­ple: ser sem­pre a prop de Barack i ser honest amb ell, encara que li hagués de dir el que no volia sen­tir.” Durant els seus vuit anys a la Casa Blanca, va ser clau en la nego­ci­ació de diver­ses lleis al Congrés, espe­ci­al­ment la llei d’assistència acces­si­ble, cone­guda com a Oba­ma­care. Aquesta va ser una victòria històrica, que Biden va qua­li­fi­car de “fucking big deal”, una frase que va fer som­riure el mateix Obama.

A més de les refor­mes inter­nes, Biden va tenir un paper des­ta­cat en la política exte­rior. La impli­cació en la crisi d’Ucraïna i la res­posta als rep­tes del canvi climàtic van fer que es guanyés el res­pecte inter­na­ci­o­nal. Tot i això, el 2015, la mort del seu fill Beau, a causa d’un càncer cere­bral, va posar en pausa la seva car­rera política. En una emo­tiva decla­ració, va dir: “No veig cap camí al davant. El meu cor està tren­cat, i ara no estic en con­di­ci­ons de ser­vir el meu país com a pre­si­dent.”

El 2020, amb 78 anys, Biden va assu­mir un altre repte històric. En plena pandèmia mun­dial, va anun­ciar la seva can­di­da­tura a la pre­sidència amb la pro­mesa de “res­tau­rar l’ànima” dels EUA. El seu mis­satge d’uni­tat i recons­trucció con­tras­tava for­ta­ment amb els qua­tre anys tur­bu­lents de la pre­sidència de Donald Trump, en què la divisió i la retòrica incendiària havien pola­rit­zat el país.

El 6 de gener del 2021, només dies abans que Biden prengués pos­sessió, el Capi­toli dels EUA va ser assal­tat per segui­dors radi­cals de Trump. Aquest atac, que tenia l’objec­tiu d’inter­rom­pre la cer­ti­fi­cació dels resul­tats elec­to­rals, va dei­xar el país en estat de xoc. Biden va con­dem­nar fer­ma­ment els fets afir­mant: “Això no són els Estats Units. Aquest és un atac a la democràcia mateixa. La nos­tra nació és més forta que aquests actes de violència, i la justícia pre­valdrà.”

Des del començament del seu man­dat, Biden va haver d’afron­tar la pressió mediàtica pro­vo­cada pels escàndols del seu fill, Hun­ter Biden. Les acu­sa­ci­ons rela­ci­o­na­des amb els nego­cis de Hun­ter a Ucraïna i la Xina, així com el seu pas­sat amb addic­ci­ons, van ser armes cons­tants dels seus opo­si­tors polítics. Amb un pro­fund sen­tit de pro­tecció fami­liar, va defen­sar el seu fill: “Ha llui­tat con­tra dimo­nis per­so­nals, però és el meu fill i n’estic orgullós.” Tot i que aquests escàndols van ser una dis­tracció recur­rent durant el seu man­dat, Biden va man­te­nir una posició ferma i va insis­tir que “cap acció” del seu fill havia “influït” en les seves deci­si­ons com a pre­si­dent.

Un dels moments més con­tro­ver­tits del seu man­dat va ser la reti­rada de les tro­pes nord-ame­ri­ca­nes de l’Afga­nis­tan, l’agost del 2021. Tot i que la decisió de posar fi a dues dècades de con­flicte era popu­lar entre part de la població, la manera com es va exe­cu­tar va rebre crítiques seve­res. Biden va defen­sar la seva decisió amb con­tundència: “Jo no seré el pre­si­dent que tras­pas­sarà aquesta guerra a un altre. Ha arri­bat el moment que els nos­tres sol­dats tor­nin a casa.”

Tan­ma­teix, les imat­ges caòtiques de Kabul, amb milers d’afga­ne­sos inten­tant fugir men­tre els tali­bans recu­pe­ra­ven el poder, van gene­rar indig­nació arreu. Aquest epi­sodi va danyar la imatge de l’admi­nis­tració de Biden i va fer aflo­rar dub­tes sobre la seva capa­ci­tat de lide­ratge en moments de crisi.

Amb les crítiques crei­xents sobre la seva salut i edat, Biden va deci­dir no pre­sen­tar-se a un segon man­dat. En el seu lloc, ha donat suport a Kamala Har­ris, la seva vice­pre­si­denta, com la figura que pot lide­rar el país en els pròxims anys. “Con­fio ple­na­ment en Kamala. Ha estat al meu cos­tat en els moments més difícils, i estic segur que serà una líder extra­or­dinària per a aquesta nació”, va decla­rar.

Har­ris, la pri­mera dona i la pri­mera per­sona negra a ocu­par la vice­pre­sidència, té ara l’opor­tu­ni­tat de mar­car una nova etapa en la història dels EUA. Amb la seva experiència i lide­ratge, here­tarà un pano­rama com­pli­cat, però també la deter­mi­nació d’avançar cap a una soci­e­tat més inclu­siva i justa. Biden deixa un lle­gat com­plex. Els èxits tin­dran com a con­trapès els escàndols fami­li­ars i les con­trovèrsies. Cedint el relleu a Har­ris, tanca un capítol impor­tant de la política dels EUA i deixa un país divi­dit, però amb la pro­mesa de recons­trucció.