El primer embat

La resposta del PP

La consulta es va fer en un escenari incert. Durant mesos s’havia intentat pactar amb el govern espanyol. Els intents van ser recurrents, però infructuosos. El 30 de juliol, el president de la Generalitat es va reunir amb el seu homònim espanyol al Palau de la Moncloa. Era la tercera vegada que els dos mandataris es trobaven des que Artur Mas havia desplegat la petició del pacte fiscal el setembre del 2012. Al damunt de la taula hi havia un document amb 23 punts sobre la millora de l’autogovern, entre els quals la convocatòria d’una consulta sobre el futur de Catalunya. La resposta del president espanyol va ser contundent: “Podem parlar de tot, menys de la consulta.” La convocatòria era el principal acord de l’anomenat “Pacte per la Llibertat“, signat el desembre del 2012 per CiU i ERC després de les eleccions al Parlament de Catalunya. A partir d’aleshores, havia començat un procés de diàleg amb altres formacions polítiques que culminaria el 12 de desembre del 2013, quan Artur Mas, amb el suport dels grups parlamentaris de Convergència i Unió, Esquerra Republicana de Catalunya, Iniciativa per Catalunya Verds - Esquerra Unida i Alternativa i la Candidatura d’Unitat Popular, que sumaven 87 dels 135 diputats del Parlament de Catalunya, va anunciar la data i la pregunta de la consulta. Mentre el consens a Catalunya s’ampliava, els cops de porta de Madrid arribaven un rere l’altre. El més sorollós de tots es va produir el 8 d’abril del 2014, quan el Congrés espanyol va tombar la petició del Parlament de transferir les competències per fer un referèndum.

En un primer moment, el govern del Partit Popular s’havia mantingut a l’expectativa, embrancat en una pugna dialèctica; i, si de cas, havia traslladat la consigna que es deixaria fer “sempre que no hi hagués evidències que la Generalitat estigués implicada en l’organització de la consulta”. El dijous abans, el ministre de Justícia, Rafael Catalá, havia assegurat que “ningú impediria la llibertat d’expressió” dels ciutadans. En realitat, el govern espanyol tampoc tenia gaire clar com impedir aquesta “llibertat d’expressió”, llevat que no fos amb un desplegament policial com el que es duria terme l’1 d’octubre del 2017. Una bona part de l’estratègia es va centrar a deslegitimar la consulta. Malgrat tot, la jornada va ser seguida per una delegació de vuit observadors, encapçalats per l’eurodiputat Ian Duncan, membre del Partit Conservador Britànic. Alguns dies després de la consulta, va fer arribar un informe en què es destacava que havien estat “testimonis” d’una “enquesta ben portada i duta a terme en circumstàncies extraordinàriament difícils”; però, malgrat els entrebancs del govern espanyol, es deixava constància que “cada solució va ser una gesta impressionant d’enginy, de compromís individual i de necessitat”. El document també subratllava algunes “debilitats” forçades del procés, com ara que les meses estaven formades per “voluntaris”. La conclusió de tot plegat era que el 9-N havia estat “tan bo com podia ser, ateses les circumstàncies”.

L’objectiu dels voluntaris

El govern espanyol no només es va dedicar a menystenir la consulta. Poques hores abans que s’obrissin els col·legis electorals, la Fiscalia General de l’Estat va difondre una nota de premsa en què s’anunciava l’obertura de diligències. El dia 8, la fiscalia va emetre, amb caràcter urgent, un ofici al director general dels Mossos d’Esquadra, Albert Batlle, en el qual se li reclamava “la relació de locals o edificis de titularitat pública” habilitats per dur a terme la consulta i, al mateix temps, la identificació “de la persona responsable de la dependència que ha autoritzat que s’hagi franquejat als delegats de les entitats convocants del referit procés participatiu”. En altres paraules, es reclamava una llista dels voluntaris i voluntàries; una forma d’atemorir la gent per la via de l’amenaça judicial. El govern, però, es va mantenir ferm i aquella mateixa nit es va apressar a donar un missatge tranquil·litzador: “No es pot demanar la identificació de voluntaris que res tenen a veure amb l’autorització d’accés a locals públics.” Al mateix temps, s’atribuïa “exclusivament” tota la responsabilitat del dispositiu. Al final, ni la fiscalia ni els jutges van tenir valor d’aturar la mobilització i malgrat les denúncies que havien presentat UPyD i representants del PP i la xenòfoba Plataforma per Catalunya van adduir que retirar les urnes hauria estat “desproporcionat”. Les demandes apuntaven al president Mas i als consellers d’Interior i Ensenyament, Ramon Maria Espadaler i Irene Rigau, de qui es demanava la detenció. Després van afegir a les diligències la vicepresidenta Joana Ortega per haver comparegut a avançar els resultats de participació.

Des del col·legi electoral on havia anat a votar, Artur Mas va dir que no s’enviarien els noms dels voluntaris i va enviar un missatge desafiant: “Si la fiscalia vol conèixer el responsable que hi hagi col·legis oberts, que em mirin a mi, perquè el responsable soc jo i el meu govern. Saben perfectament qui som.” I va condemnar l’intent de l’Estat d’“intimidar” els voluntaris i els responsables dels centres educatius que van fer possible la jornada de participació. Dins el govern, però, no tothom remava en la mateixa direcció, i el conseller d’Interior, Ramon Espadaler, no se n’estava de requerir a la vicepresidenta Joana Ortega que facilités la llista de voluntaris als Mossos d’Esquadra: “Hauries de facilitar la llista de voluntaris als Mossos. La fiscalia ho demana.” Ortega es va mostrar contundent: “No els tinc, no te’ls puc donar.” Però Espadaler no va afluixar i va replicar-li: “Això és molt seriós. Et penses que són idiotes?” La vicepresidenta, que anava més en sintonia amb Artur Mas que no pas amb el seu company de partit, també va rebre trucades del director general dels Mossos, Albert Batlle. Avui, tant l’un com l’altre comparteixen projecte polític a Units per Avançar, plenament integrats al PSC, l’un com a conseller de Justícia en el govern de Salvador Illa i l’altre com a regidor de Ciutat Vella a l’Ajuntament de Barcelona. Finalment, Ortega va optar per respondre a la petició de Batlle per escrit, tot aclarint: “No estem en condicions de proporcionar una informació de la qual no es disposa, atenent que s’ignoren les condicions concretes en què es pot haver accedit a cadascuna de les dependències.” El mateix dia de la votació, els Mossos van enviar a la fiscalia una llista amb els centres de votació, que de fet es podia consultar al web de la consulta, que feia dies que funcionava; i, al mateix temps, van comunicar-li la dificultat d’identificar els voluntaris, remetent-se al comunicat del govern, en què el president de la Generalitat assumia qualsevol responsabilitat.

A banda d’aquesta declaració reiterada, el govern va assumir en tot moment el lideratge de la consulta, sense amagar el cap sota l’ala ni escudar-se en els voluntaris. A les 2 de la tarda del dia 9, com si es tractés d’una jornada electoral més, la vicepresidenta Joana Ortega va comparèixer a la sala de premsa habilitada expressament al pavelló d’Itàlia de la Fira de Barcelona per anunciar les dades de participació fins aquell moment (1.142.910 persones) i per destacar que, fins aleshores, la jornada es desenvolupava amb “absoluta normalitat”. L’escenografia era la normal en qualsevol jornada electoral, amb un faristol en què es podia llegir clarament: “Generalitat de Catalunya”. En aquell moment, però, Artur Mas encara no tenia clar si havia de comparèixer una vegada es coneguessin els resultats provisionals. Però els 243 mitjans de comunicació acreditats, 120 d’ells estrangers, eren un altaveu massa potent per no aprofitar-lo per adreçar un missatge al món i al govern espanyol.

La valoració del govern

A 2/4 d’11 de la nit, doncs, el president de la Generalitat va comparèixer al costat de la vicepresidenta per donar les dades provisionals i valorar la jornada. Artur Mas va afirmar que la consulta havia estat un “èxit total”, tot i que s’havia produït en “unes condicions gens favorables”. També va dedicar unes paraules als que l’havien fet possible: els ajuntaments, voluntaris i votants; i va concloure que s’havia vist “una simbiosi perfecta entre ciutadans, institucions i societat civil”. A tots els implicats els va agrair “la generositat i el sentiment de país”, i va definir la jornada com “un exemple de civisme que ha de servir per mirar endavant”. Visiblement alleujat després de moltes setmanes de tensió, el president va afirmar: “El país s’ha mirat al mirall i s’ha agradat.”

Mas també va dedicar una part del seu missatge als organismes internacionals. En un discurs pronunciat en quatre llengües, va recordar que “els catalans som una minoria que no podem canviar l’Estat” i va demanar ajuda per convèncer el govern espanyol que acceptés una solució democràtica al conflicte entre Catalunya i Espanya. També va criticar la “miopia política”, la “indiferència” i la “intolerància” del govern espanyol, i va reclamar-li que “obrís els ulls” i permetés que Catalunya determinés el projecte polític per a les properes generacions “amb totes les garanties i totes les conseqüències”, a l’escocesa o la quebequesa. En altres paraules, que pactés un referèndum definitiu. En realitat, tot i els intents de tota mena que es van succeir des d’aleshores, això no es va produir. Però aquell 9 de novembre de fa deu anys es va produir un primer exercici de democràcia, el primer embat.