Estats Units
Trump i els vents de canvi global
El president electe dels EUA vol acabar la guerra d’Ucraïna encara que Kíiv hagi de fer concessions
Donarà suport a Israel en les seves campanyes militars a Gaza i el Líban i en la confrontació amb l’Iran
El món és un indret molt més convuls, perillós i complex del que existia quan Donald Trump arribà a la presidència per primer cop l’any 2016. Dues guerres amb implicacions globals en curs (Ucraïna i l’Orient Mitjà), una relació entre els EUA i la Xina cada cop més tensa i competitiva, i amenaces i reptes com el canvi climàtic o l’adveniment de la intel·ligència artificial afecten la humanitat de maneres molt tangibles. El planeta travessa un període inhòspit, un canvi d’època i, per tant, de paradigmes. A cavall de l’America First, és de preveure que la nova administració nord-americana enterri definitivament les restes de l’ordre pretèrit de la Pax Americana, i posi fi a l’internacionalisme liberal que ha caracteritzat la política exterior i de defensa dels EUA des de la Segona Guerra Mundial, de manera particularment expansiva des de la fi de la Unió Soviètica. Les incerteses i els interrogants són múltiples, i els canvis es poden fer sentir arreu.
Per la històrica relació de dependència política, econòmica i militar que ha existit durant dècades, és en aquesta banda de l’Atlàntic on ressonaran amb especial intensitat alguns dels girs que pugui aplicar la nova administració Trump. La posició que prengui en relació amb la guerra de Rússia contra Ucraïna és una de les qüestions principals.
Fins ara, l’estratègia de l’administració Biden en aquest conflicte s’ha demostrat clarament inconsistent. El seu suport militar als esforços defensius ucraïnesos ha permès evitar una victòria total russa, però ha estat del tot insuficient per ajudar Ucraïna de forma efectiva a recuperar una part substancial del territori ocupat. L’aproximació gradualista a la provisió d’armament i municions, la lentitud en els enviaments i la prohibició d’emprar míssils nord-americans a territori de la Federació Russa, són alguns dels factors externs que han actuat com un impediment pel que fa a les perspectives d’èxit ucraïneses. La manca de determinació causada pel temor a desencadenar una guerra que arrossegués els EUA a una confrontació directa amb una potència nuclear com Rússia ha permès a aquesta última recuperar la iniciativa. La seva superioritat numèrica actual en termes d’armament i combatents mobilitzats ha fet que, durant els darrers mesos, hagi aconseguit els avenços territorials més significatius a l’est del país des de l’inici de la guerra.
En diverses ocasions durant els darrers mesos, Trump ha mostrat la seva aspiració de resoldre el conflicte “en 24 hores”, forçant russos i ucraïnesos a arribar a una solució acordada. Tot i la seva tensa relació en el passat, el president ucraïnès, Volodímir Zelenski, fou dels primers mandataris a felicitar-lo per la seva victòria electoral del 5 de novembre. La principal preocupació que sobrevola Kíiv i les capitals europees rau en la pressió que Trump pugui exercir sobre Zelenski perquè accepti concessions significatives envers Rússia, recorrent a l’amenaça d’una hipotètica fi de l’enviament d’armament com a mecanisme de xantatge. Dijous de la setmana passada el Wall Street Journal feu públic el pla en què ja treballen el pròxim president nord-americà i el seu equip, que podria implicar un alto el foc i una congelació del conflicte sobre la base de les línies divisòries actuals. Segons aquesta proposta, al llarg dels 1.200 km de l’actual front s’establiria una zona desmilitaritzada, supervisada per un contingent internacional. Ucraïna quedaria fora de l’OTAN per un període d’almenys vint anys i els EUA es comprometrien a continuar reforçant les capacitats defensives ucraïneses per desincentivar una possible nova agressió russa.
En cas de portar-se a la pràctica, aquest pla implicaria renúncies molt doloroses per a Ucraïna i un dels grans interrogants a hores d’ara és la capacitat real de maniobra que podria tenir Zelenski per negociar, atesa la important oposició interna a fer cessions territorials. Pel que fa a Rússia, l’aplicació d’un acord d’aquestes característiques li permetria consolidar el domini sobre el 20% de territori ucraïnès que ara controla i que es va annexionar la tardor de 2022 i podria aprofundir en les polítiques d’assimilació nacional i lingüística sobre la població local, esborrant així tot rastre d’ucraïnitat.
Alhora, allunyaria l’escenari d’una entrada d’Ucraïna a l’OTAN, un dels altres objectius principals de Rússia. Ucraïna conservaria la sobirana sobre el 80% del seu territori, incloent-hi ciutats importants del sud i l’est com Odessa, Dnipro, Zaporíjia i Khàrkiv. Tot i que minvat territorialment, preservaria una independència com a estat que, amb la seva agressió de febrer del 2022, Moscou va intentar liquidar.
Debilitat europea
Vladímir Putin ja ha mostrat la seva disposició a negociar amb Trump i l’actual cap del consell de seguretat i exministre de defensa rus, Serguei Shoigu, ha instat Occident a negociar “reconeixent les noves realitats”. La proposta que ha circulat fins ara inclou la previsió que siguin tropes de països europeus, entre els quals el Regne Unit, les que s’encarreguin de vigilar les zones desmilitaritzades. Tenint en compte l’estil de Trump, és probable que Macron, Scholtz o Starmer ni tan sols hagin estat encara consultats sobre aquesta possibilitat. D’altra banda, tot i els guanys evidents per a Rússia, caldrà veure si Putin estaria disposat a acceptar tropes europees patrullant les seves fronteres.
En cas que Ucraïna es veiés obligada a acceptar un plantejament en aquests termes, una negativa per part de Moscou podria implicar, ara sí, una major implicació nord-americana en el conflicte. Un escenari que comportaria grans riscos per a Rússia, com ara veure’s obligada a iniciar una nova roda de mobilitzacions, amb un fons d’armari en l’àmbit d’armament i equipament que va minvant, i amb una inflació disparada a conseqüència del keynesianisme de guerra aplicat per fer front als esforços bèl·lics a Ucraïna.
Davant d’escenaris negociadors que es puguin obrir en aquesta direcció, una de les grans qüestions és en quin lloc quedarien la UE i els països europeus. En tractar-se del seu segon i darrer mandat, el Trump actual disposa de més capacitat d’actuació que el de 2016-2020. La UE, en canvi, es troba més debilitada i dividida, amb una inestabilitat política creixent a països com Alemanya o França, i amb forces euroescèptiques guanyant suport arreu del continent elecció rere elecció.
Més enllà de la qüestió ucraïnesa, dos assumptes centren tota l’atenció pel que fa al vincle transatlàntic. La primera és la perspectiva d’una possible guerra comercial i la possibilitat que Trump apliqui un increment dels aranzels de fins al 10% o el 20% a totes les importacions, així com una devaluació del dòlar. Tenint en compte que els EUA són el principal mercat exportador dels productes europeus i que la UE fa anys que ha basat la salut de la seva economia en un superàvit comercial estructural, l’aplicació de mesures proteccionistes podria afectar una indústria europea que ja està patint les conseqüències de la disputa comercial amb la Xina pels vehicles elèctrics, i pel seu creixent endarreriment tecnològic en relació amb els competidors xinesos i nord-americans.
Pressió a l’OTAN
L’altra gran qüestió sobre la taula gira a l’entorn de la responsabilitat que, en aquest nou temps que ha de venir, estiguin disposats a assumir els països europeus pel que fa a la seva defensa. Donald Trump reclama una despesa del 3% del PIB en defensa per part dels socis europeus de l’OTAN com a condició per mantenir la seva participació en l’Aliança Atlàntica. En l’actualitat només Polònia, Estònia, Letònia i Grècia superen aquesta xifra, així que no és descartable que el pròxim president nord-americà pugui optar per una vinculació transaccional exclusivament amb aquests països, així com amb d’altres que puguin arribar a aquesta xifra. Mentrestant, reapareix la urgència d’avançar en una sobirania estratègica europea que permeti reduir les dependències envers els EUA en aquesta matèria, i que d’ençà de l’inici de l’agressió russa contra Ucraïna no han fet més que augmentar, amb un increment de la presència militar nord-americana als països de l’est. Fins ara, però, tot han estat grans declaracions d’intencions i poques concrecions.
Una de les virtuts que per als EUA pot tenir cedir davant de Putin amb relació a Ucraïna, així com retirar-se parcialment d’Europa militarment, pot ser el fet de debilitar la consistència de l’alineament estratègic Moscou-Pequín-Teheran, que té en Corea del Nord la seva quarta peça. Això és especialment rellevant tenint en compte que la competició amb la Xina i la confrontació amb l’Iran seran dues de les prioritats de l’administració Trump en política exterior.
Pel que fa a l’Iran, la tensa relació amb el règim dels aiatol·làs fou el principal focus d’hostilitat internacional en el primer mandat de Trump, amb episodis com la retirada de l’acord nuclear el 2018 i la reimposició de sancions, o l’assassinat de Qassem Suleimani per part dels EUA el 2020. La dinàmica que es pugui establir a partir d’ara estarà condicionada pel nou esclat del conflicte araboisraelià que des d’octubre de 2023 ha anat derivant en una guerra d’abast regional, amb el xoc militar directe entre Israel i l’Iran com a principal factor desestabilitzador a l’Orient Mitjà.
Mentre s’espera una intensificació del suport incondicional dels EUA a Israel, tant en la confrontació amb l’Iran com en les seves campanyes militars a Gaza contra Hamàs i al Líban contra Hezbol·là, és probable que Trump busqui refer els malmesos ponts entre Tel-Aviv i actors regionals rellevants com l’Aràbia Saudita i els Emirats tot emulant els esforços diplomàtics que facilitaren la signatura dels Acords d’Abraham en el seu primer mandat. Fer-ho li permetria disputar el rol de mediador que la Xina ha assolit a la regió durant els darrers dos anys, i que ha cristal·litzat en els acords per a la normalització de relacions entre l’Iran i l’Aràbia Saudita de 2023, i entre Fatah i Hamàs més recentment.
La tensa relació entre Washington i Pequín serà el moviment tectònic que més impacte tindrà en els afers globals. La previsible guerra comercial, amb la imposició d’aranzels d’almenys un 60% que Trump ha anunciat que vol imposar contra els productes xinesos, i una major presència militar nord-americana a l’Àsia Pacífic, especialment a Taiwan, on durant els darrers mesos han augmentat els assajos militars xinesos, poden ser els principals elements de fricció.
Juntament amb la competició al ciberespai, i la cursa tecnològica i industrial entre l’antic i el nou poder global, aquesta fricció marcarà la configuració del nou sistema internacional, a cavall de la necessitat d’evitar el xoc directe i la urgència per cooperar en àmbits com ara el canvi climàtic i la intel·ligència artificial. Tot això es produirà en un món en el qual, com ja succeí en el seu primer mandat, la presidència de Trump contribuirà a accelerar l’adveniment d’un ordre global més multipolar i inestable.
