Treva sense alto el foc al Líban

L’Alícia es posa les mans al pit i mira al cel. Fa un dia gris i cauen gotes, però a ella els ulls li brillen. “Estic molt emocionada”, diu, envoltada de destrucció. Dahieh, els suburbis beirutins que les tropes israelianes han bombardejat de manera continuada els darrers dos mesos, presenten un aspecte apocalíptic. Però això no atura l’alegria dels qui tornen a posar els peus al seu carrer. Encara que trepitgin vidres, runa, records.

Des de les quatre de la matinada de dimecres, quan va entrar en vigor el cessament a les hostilitats entre Israel i Hezbol·là, vehicles i caminants s’esmunyen per les runes de Dahieh per fer camí cap a casa. Desfan el trajecte que setmanes enrere van haver de fer empesos per les bombes, que en aquesta zona del Líban van arribar a caure amb més insistència que el plugim que ara acompanya aquest retorn. Durant el mes de novembre, Israel va arribar a disparar més de deu míssils al dia contra aquests suburbis de Beirut, on resideixen 700.000 persones en un territori que queda a l’abast de la mirada des de qualsevol edifici alt. El darrer dia abans la treva, en va llençar desenes –l’ofensiva, aquell dia, va provocar 78 víctimes mortals al país.

“La darrera nit abans de l’alto el foc va ser de terror”, expressa l’Alícia, que atén El Punt Avui pocs minuts després d’haver retornat al barri. “Bombardejaven com folls, sense que els importés si hi havia infants o gent gran. Quan l’alto el foc va arribar, tothom va agafar el cotxe i va començar a fer via cap a casa.” L’Alícia es desfà en elogis cap a “els nois de la resistència”, en referència a Hezbol·là. Ella assegura que li han protegit el petit magatzem que regenta en un període de bombardejos en què el caos i la necessitat van donar peu als saquejos. “Mai havia vist una gent tan forta”, diu en referència al poble libanès: “Tenim una felicitat que és com si haguéssim reviscut.”

El cessament de les hostilitats està fonamentat en un text que, ja durant les primeres 48 hores, ha donat peu a confusions i ambigüitats. Els dos bàndols, Israel i Hezbol·là, ja han comès infraccions que posen la treva en perill. Els milicians libanesos haurien incorregut en zones que el contingut de l’acord considera restringides durant la primera fase. Les tropes hebrees, directament, han obert foc. I ho han fet en més d’una ocasió.

Dimecres, durant el primer dia de treva, soldats israelians van disparar contra dos periodistes en exercici a Khiam, un municipi del sud del Líban. Un d’ells va rebre un tret a la cama. Ahir, Israel va bombardejar posicions al sud del Líban on assegura haver detectat “individus” o “activitats” que els resultaven “sospitosos” o “terroristes”. Però també va bombardejar al nord del riu Litani, indicant que hi havia vist “activitat en una infraestructura utilitzada per Hezbol·là per emmagatzemar coets de mitja distància”. El contingut de la treva estipula que cal desmantellar les capacitats de la milícia al sud del riu, però no justifica l’atac israelià al nord del Litani.

El trencament de la treva reactivaria una guerra que al Líban ha deixat 3.961 persones mortes i més de 16.500 de ferides en tretze mesos. Això, a banda d’una situació humanitària miserable. Més de 500 escoles s’han hagut de transformar en refugis per a desplaçats, més d’1,2 milions de persones van haver de fugir de casa seva i moltes de les que ara tornen als seus pobles passen de l’alegria a la decepció en un segon. Més de 100.000 habitatges, segons el Banc Mundial, han estat destruïts per l’ofensiva hebrea.

La Judi, de 19 anys, és una de les estudiants que confien que la pau els permeti tornar a les aules. “Nosaltres mereixem tornar a les classes i la població desplaçada mereix poder tornar a casa”, reivindica la jove, que durant la guerra s’ha refugiat treballant en una fleca en un barri relativament apartat dels bombardejos. Amb un somriure resignat, diu que “si la pau perdura”, l’ansietat li anirà a menys.