Batalles republicanes
Des de la seva fundació el 1931, Esquerra Republicana ha viscut congressos convulsos i escissions traumàtiques
La darrera batalla es va viure el 14 de juny del 2008, en un congrés en què es van enfrontar quatre sectors irreconciliables
-
Joan Puigcercós saluda Josep-Lluís Carod-Rovira en el 25è Congrés d'ERC que es va celebrar el juny del 2008 ORIOL DURAN. -
El II Congrés d’ERC, que es va fer el 1933, va provocar l’expulsió d’un sector del partit, tal com parodiava un acudit publicat a El Be Negre. ARCA. -
Àngel Calom passa pel costat de Josep-Lluís Carod-Rovira i Jordi Portabella poc després de l'escissió del Partit per la Independència ARXIU.
Esquerra Republicana de Catalunya acumula 93 anys d’història. Un llarg bagatge en el qual el partit que van fundar Francesc Macià i Lluís Companys ha viscut de tot: períodes d’esplendor i llargues travesses pel desert; moments en què acumulava considerables quotes de poder i d’altres en què fins i tot se’n cantaven les exèquies. I també ha estat l’escenari d’un munt de tensions, en alguns moments concretades en corrents interns i lideratges aparentment incompatibles, i, en d’altres, en picabaralles sense fi i escissions sonades, que han derivat en nous partits o han acabat alimentant-ne d’altres. L’historiador Enric Ucelay-Da Cal recordava fa anys: “Quan va néixer Esquerra Republicana de Catalunya [...] era una amalgama inestable de tendències i gairebé tots els observadors li van augurar una vida molt curta.” Però, al mateix temps, sentenciava: “Sense perdre mai la inestabilitat ideològica que caracteritzà la seva aparició, ha demostrat una notable capacitat de supervivència.”
Deixant de banda les tensions entre Lluís Companys i Francesc Macià la mateixa tarda del 14 d’abril del 1931, l’un llançant-se a proclamar la República a seques i l’altre apostant per “la República Catalana com a estat integrant de la Federació Ibèrica”, la primera crisi important a ERC va esclatar el gener del 1933, quan un dels sectors que havien fundat el partit, arrecerat al diari L’Opinió, va acusar el president Macià d’autoritari per no donar compte de la seva acció de govern davant el Parlament; una queixa que va provocar la dimissió de tres consellers, Josep Tarradellas, Pere Comas i Antoni Xirau. L’enfrontament també era motivat pel malestar provocat per la lentitud dels traspassos de competències a la novella autonomia catalana i la connivència de Macià amb el sector separatista del partit; i es va airejar de forma oberta en el segon congrés nacional, que es va fer el 24 i el 25 d’octubre del 1933. Antoni Xirau, un dels dissidents, va intervenir-hi per denunciar que Esquerra Republicana “no funciona d’una manera democràtica”. Els expulsats van crear el Partit Nacionalista Republicà d’Esquerra (PNRE), la primera escissió pròpiament dita que va tenir el partit.
La crisi va contribuir a la davallada d’ERC en les eleccions a Corts del 19 de novembre del 1933, quan es va veure superada pel seu principal adversari en l’espai del catalanisme, la Lliga. Per acabar-ho d’adobar, la sortida del grup de L’Opinió tampoc va contribuir a reforçar la cohesió interna del partit. Després de la mort de Francesc Macià, l’elecció del seu successor va tornar a fer aflorar les discrepàncies entre els que apostaven per Lluís Companys i els que ho feien per Humbert Torres. A partir d’aleshores es va viure un enfrontament obert entre un sector de procedència obrerista i el nacionalisme radical de les Joventuts d’Esquerra Republicana - Estat Català (Jerec), que va trobar en la figura de Josep Dencàs, conseller de Governació des del 28 de juny del 1934, el seu principal cabdill. La política anticenetista del conseller va provocar malestar en el govern, sobretot entre el sector més obrerista. Les diferències estratègiques, de mètodes i d’objectius entre els dos sectors van contribuir al fracàs de la revolta del 6 d’octubre del 1934, però van quedar somortes per la repressió posterior. Després de la victòria del Front d’Esquerres en les eleccions del 16 de febrer del 1936, el partit va guanyar en cohesió. D’una banda, van retornar bona part dels components del PNRE, i, de l’altra, van marxar-ne bona part dels militants de les Jerec, que van acordar trencar amb ERC i recuperar les sigles històriques d’Estat Català.
Al límit de l’abisme
L’esclat de la guerra, a partir del 19 de juliol del 1936, també va provocar tensions; en bona part, per la posició del partit i el govern de Lluís Companys respecte a la revolució desfermada. El president, Josep Tarradellas i Carles Pi i Sunyer acceptaven la col·laboració amb els anarquistes, mentre que figures com Joan Casanovas i Ventura Gassol es mostraven contràries a qualsevol concessió a la CNT-FAI. Es va imposar la primera tendència i, de resultes d’això, el govern de la Generalitat va desplegar una política de transformació social i econòmica sense precedents, amb mesures com ara el decret de col·lectivitzacions.
Durant el franquisme, el partit va viure al límit de la desaparició. La repressió i les rancúnies personals covades durant la guerra i la immediata postguerra van debilitar-lo. El 1966 es va produir una escissió motivada per l’estratègia a seguir amb la resta de forces antifranquistes. Un grup liderat per Josep Andreu i Abelló defensava participar en la lluita contra el règim al costat del PSUC i el Moviment Socialista de Catalunya, mentre que un altre sector, amb Heribert Barrera al capdavant, rebutjava col·laborar amb els comunistes perquè els considerava un partit antidemocràtic. A finals del 1974, el sector de Barrera va participar en la primera trobada del Reagrupament Socialista i Democràtic de Catalunya, però va abandonar-la el 1976 per dedicar-se a la reconstrucció del partit. Per la seva banda, el sector liderat per Josep Andreu i Abelló va participar en el PSC de Joan Reventós.
ERC va viure una llarga travessa pel desert durant els anys vuitanta, fins que va aparèixer la Crida Nacional del 1987, que va permetre refundar el partit i situar-lo com a referent de l’independentisme. L’entrada dels nous militants va rejovenir el discurs i els quadres, però també va provocar la fugida de Joan Hortalà i d’altres militants, que van fundar Esquerra Catalana. En les eleccions municipals del 1991, el nou partit va tancar pactes amb el PSC, però en les autonòmiques de l’any següent es va incorporar a les llistes de Convergència i Unió i el seu secretari general adjunt, Joan Sabanza, va aconseguir l’acta de diputat per Tarragona. El procés d’acostament a CDC es va consumar el març del 1993, amb la plena integració a la formació convergent.
Mentrestant, ERC va aprofitar el canvi de discurs i l’embranzida dels nous militants i va encadenar algunes convocatòries electorals reeixides. En les autonòmiques del 1992 va aconseguir 11 diputats –gairebé el doble que el 1988–, que el 1995 es van convertir en 13. La tranquil·litat, però, va durar poc. En el congrés de Vilafranca, Carles Bonet va intentar disputar la secretaria general a Àngel Colom. Les tensions van culminar amb una decisió tan sorprenent com traumàtica: la sortida del secretari general, Àngel Colom; la diputada a Madrid, Pilar Rahola, i altres membres del consell executiu. El 8 d’octubre del 1996 va anunciar la formació del Partit per la Independència (PI) i va acusar el sector que encapçalava Carod-Rovira de “radicalitzar socialment ERC i de crear un clima de confrontació insalvable”. Els escindits van deixar el partit endeutat i van mantenir els càrrecs institucionals i els ingressos que se’n derivaven. El PI va ser un fracàs electoral i bona part de la direcció va acabar a CDC; això sí, després de deixar un deute que Colom va voler liquidar amb diners del Palau de la Música.
La darrera batalla
Durant el 25è congrés, celebrat el 14 de juny del 2008 a l’edifici Fòrum de Barcelona, la divisió dels republicans es va expressar amb tota la seva cruesa. En la votació prèvia a la presidència i la secretaria general, els partidaris de Puigcercós van aconseguir un suport del 37%, els de Carod-Rovira un 25%, els del Reagrupament de Joan Carretero un 23,5% i els d’Esquerra Independentista un 13%. L’escenari feia presagiar un congrés poc plàcid. Després d’hores intenses de negociacions entre els dos sectors dominants, Puigcercós va decidir sotmetre a votació una executiva monocolor, amb Xavier Vendrell, un dels seus pesos pesants, com a vicesecretari. Mentre es debatien les esmenes van començar a circular SMS entre els carodistes que demanaven votar contra Xavier Vendrell i Josep Vall, els dos homes de confiança de Puigcercós. Al final, el nou president del partit va haver de configurar una executiva ben diferent de la que hauria desitjat. “No estem units, estem tocats. El partit ha quedat molt afeblit”, va concloure Vendrell. A partir d’aquell congrés, les quatre famílies van seguir trajectòries divergents. Mentre que els partidaris de Carod-Rovira es van dispersar amb el temps, els de Reagrupament es van escindir i van acabar a CDC, i els noms més coneguts d’Esquerra Independentista van abandonar el partit i van acabar confluint amb personalitats com Joan Laporta i Alfons López Tena i van constituir Solidaritat Catalana per la Independència, que va aconseguir entrar al Parlament.
Les pugnes internes i les crisis contínues en el segon govern tripartit van provocar la fallida electoral d’ERC. La principal patacada es va produir en les eleccions del 28 de novembre del 2010, quan els republicans es van quedar amb només deu escons, la qual cosa els feia retrocedir a la representació de dues dècades enrere. El relleu entre la vella direcció, liderada per Joan Puigcercós, i la que va encapçalar Oriol Junqueras va ser atípicament modèlic. I el tàndem que van formar, a partir d’aleshores, l’alcalde de Sant Vicenç dels Horts i l’advocada Marta Rovira semblava allunyar, aparentment, les tradicionals batalles republicanes.