Orient Mitjà
Khiam, de la tortura a l’alliberament
El record dels abusos en aquesta presó que Israel va tenir al Líban ocupat persegueix els supervivents
Uns arxius publicats el 2022 pels israelians mostren el control que tenien sobre el centre de detenció
Per molts libanesos, la posada en llibertat dels darrers presos el 2000 simbolitza la retirada israeliana
Ell anava a veure els seus pares, però els soldats israelians el van anar a veure a ell. Era l’estiu de 1982. Mohamed Safa, professor d’una escola pública a Beirut, tenia 29 anys quan va desplaçar-se a Bourj Rahal, el seu poble al sud del Líban: “Els uniformats hebreus ens van ordenar que ens reuníssim a la plaça.” El van engarjolar, primer uns dies a dins d’Israel, i després al centre de detenció que l’exèrcit israelià controlava a Ansar, un poble libanès. “Érem més de 15.000 presos”, recorda. Safa va estar 100 dies detingut. Se’ls va passar escrivint notes d’amagat sobre el que veia al seu voltant, sabent que s’hi jugava la pell. Les ocultava per dins de la roba, patint per no perdre-les.
El dia que el van alliberar, va reunir-les i va posar-se a escriure un llibre. El primer de molts. Safa ha dedicat la seva vida a denunciar els abusos que l’ocupació israeliana va deixar en territori libanès. Ell va tenir sort: a Ansar hi havia maltractament, por i fam: “Però el més cruel del món eren les tortures a la presó de Khiam.”
El territori es trobava en plena guerra civil libanesa. Milícies amb visions diferents del Líban i del món van enfrontar-se durant 15 anys. L’hostilitat entre grups cristians libanesos i grups palestins, que utilitzaven el Líban com a plataforma per plantejar la lluita armada contra Israel, havia estat una de les tensions que van dur al conflicte. El juny del 1982, les tropes israelianes van llançar l’ocupació militar de la meitat sud del Líban. L’objectiu era expulsar de la zona l’Organització per a l’Alliberament de Palestina. Els hebreus van fracturar el territori amb checkpoints, van envair els municipis amb assiduïtat i el 1985 van obrir la presó de Khiam, de les més temudes del Pròxim Orient.
“La tortura a Khiam començava amb descàrregues elèctriques”, relata Hacib Abdel Hamid, de 59 anys. El van tancar quan en tenia 18: “Em penjaven del sostre amb cables. Els primers mesos van ser els més durs. Després donaven pas a la tortura psicològica.” A Khiam, els carcellers no hi permetien visites de ningú i les detencions no tenien fonament legal.
Abdel Hamid sabia que els seus torturadors eren libanesos. Israel entrenava i finançava l’Exèrcit del Sud del Líban, una de les milícies cristianes al Líban incòmodes amb la presència palestina al país. El Shin Bet, l’agència de seguretat israeliana, instruïa els milicians cristians en tècniques de tortura i interrogatori. “Els israelians venien a Khiam cada pocs dies i ho sabien tot”, indica Abdel Hamid.
Documents publicats el 2022 pel Shin Bet donen la raó a Abdel Hamid. Una petició presentada al Tribunal Suprem israelià per part de l’advocat Eitay Mack va forçar la revelació d’arxius que documenten en temps real casos d’electrocució, detenció, inanició, denegació de tractament mèdic i interrogatoris a dones per part d’homes.
Cinc mil interns
També l’ús de dispositius per electrocutar òrgans sensibles –orelles, llengua, genitals– o confinaments al “galliner”, espais de mig metre quadrat i 70 centímetres d’altura. Sovint havien de defecar sobre el seu propi cos, provocant malalties de pell. En ocasions, van haver-se de practicar amputacions.
S’hi revela també que dirigents israelians van arribar a plantejar-se el “problema jurídic” de tenir un centre de detenció israelià al Líban. Van mirar de separar-se’n legalment: “La primera roda d’interrogatoris la feien els milicians de l’Exèrcit del Sud del Líban. Ells cometien tortures sota les directrius d’un mentor israelià. Si es creia que el presoner podia ser d’interès per a Israel, se’l desplaçava a una investigació gestionada pel Shin Bet.”
Per Khiam van passar-hi 5.000 persones, de les quals unes 500, dones. Almenys 10 van morir-hi sota tortura. Israel va posar fi a l’ocupació del sud del Líban el 25 de maig del 2000. Dos dies abans, milers de libanesos van assaltar la presó de Khiam per alliberar els darrers 144 presos. “L’alegria pel tancament de Khiam va ser més gran que l’alegria per l’alliberament del sud”, diu Abdel Hamid, en referència a la retirada dels soldats hebreus. “Vam veure un autobús que traslladava els últims presoners alliberats. Jo els coneixia. Vam aturar el vehicle i vam començar a fer-los petons.” La presó va esdevenir un museu. El 2006, durant la guerra entre Hezbol·là i Israel, les tropes israelianes van bombardejar-lo. Safa i Abdel Hamid ho denuncien com un atac contra la memòria històrica. Khiam representa els mals que l’ocupació israeliana va causar al Líban, però també l’amenaça que plana de nou sobre territori libanès. La guerra que la milícia libanesa Hezbol·là i Israel mantenen des de l’octubre del 2023 passa ara per un hipotètic alto el foc incomplert des del primer dia, però els tancs israelians continuen presents al municipi de Khiam mentre es publiquen aquestes línies.
Alhora, Khiam també indica el que podria estar passant als actuals centres de detenció on l’exèrcit israelià ha engarjolat els darrers 14 mesos milers de detinguts a la Franja de Gaza. Com Khiam, són centres aïllats del món, on els soldats israelians no admeten observadors externs. Grups israelians i palestins hi han denunciat descàrregues elèctriques, amputacions i abusos de tota mena, incloent-hi la introducció d’objectes per via rectal. El sistema penitenciari israelià, adverteixen, és avui “una xarxa de centres de tortura”.