Saura, desautoritzat pel tripartit

Si l’afront més per­vers és la indi­ferència, al con­se­ller Joan Saura li cos­tarà recom­pon­dre’s de l’epi­sodi polític que està pro­ta­go­nit­zant aquest estiu. I és que, encara que l’ano­me­nat pacte de Vila­nova ha omplert pàgines i més pàgines, no ha exis­tit. Si més no, així ho entén el govern en bloc, que ahir es va desen­ten­dre de l’acord que van sege­llar Saura i María Teresa Fernández de la Vega el 17 d’agost i va situar el final de l’acció política de l’exe­cu­tiu en el cap de set­mana ante­rior. Tota una desau­to­rit­zació, si es té en compte que el par­tit que lidera el con­se­ller asse­gu­rava fa sola­ment uns dies que el pacte –fet dei­xant de banda els socis d’ERC– era assu­mit pel govern.

El silenci de Mon­ti­lla
Encara no fa dues set­ma­nes, un Saura pletòric dei­xava per­ple­xos mem­bres del govern i de l’opo­sició anun­ci­ant en un tall a la tele­visió pública que en una reunió secreta havia arri­bat a un acord amb el govern espa­nyol per pac­tar una mena de pròrroga de tres mesos per arri­bar a un acord de finançament que hau­ria d’haver vist la llum el 9 d’agost. A canvi, els eco­so­ci­a­lis­tes sal­va­ven la cara de Rodríguez Zapa­tero reti­rant una petició de com­pa­rei­xença perquè donés expli­ca­ci­ons per l’incom­pli­ment. Tota una cessió que només va ser aplau­dida pel PSC, al qual ICV va estal­viar el tràngol d’haver de triar entre el com­pany de par­tit o el front català.

Lluny ha que­dat aque­lla expressió de satis­facció. Els fotògrafs ni tan sols van poder retra­tar Saura abans d’entrar al con­sell de govern, en què es va que­dar sol. A falta d’incen­dis, Saura va estar a punt de pro­vo­car-ne un i, preu per preu, al pre­si­dent Mon­ti­lla li resulta ara menys costós evi­tar una irri­tació exces­siva d’ERC, que se sap on comença però no com pot aca­bar. Avalés o no el pacte Saura - De la Vega, ahir va fer ús d’una de les seves millors armes i, admi­nis­trant degu­da­ment els silen­cis, no va defen­sar Saura de les crítiques dels con­se­llers repu­bli­cans.

És allò que col·loquial­ment es coneix com dei­xar algú amb el cul a l’aire. El pri­mer a retreure a Saura la seva actu­ació va ser el vice­pre­si­dent del govern, Josep-Lluís Carod-Rovira, que aquells dies exer­cia de pre­si­dent en fun­ci­ons i que ja es va quei­xar públi­ca­ment que el pre­si­dent d’ICV l’hagués igno­rat. Tot hau­ria que­dat aquí si Saura no s’hagués defen­sat argu­men­tant que va actuar estric­ta­ment en nom del seu par­tit. Ales­ho­res el con­se­ller Ausàs li va recor­dar les decla­ra­ci­ons del por­ta­veu del seu par­tit, Jaume Bosch, que va asse­gu­rar que el govern assu­mia l’acord amb l’exe­cu­tiu de l’Estat. Però Mon­ti­lla havia garan­tit en diver­ses con­ver­ses per telèfon que aquell acord que­dava al marge de l’àmbit gover­na­men­tal.

I, més pel que va callar que pel que va dir, qui ahir va dis­fru­tar de valent va ser Josep Huguet. A la roda de premsa poste­rior al con­sell de govern, el con­se­ller d’Inno­vació, Uni­ver­si­tat i Empresa va menys­te­nir el pacte de Saura, el va res­si­tuar a l’àmbit estricte del “tac­ti­cisme” propi dels par­tits i, evi­tant apu­jar el to, va rati­fi­car l’estratègia que el govern ha seguit fins ara, que dóna al con­se­ller d’Eco­no­mia, Antoni Cas­tells, màniga ampla per nego­ciar de manera bila­te­ral amb l’Estat, del qual s’espera una con­tra­pro­posta. “El govern és on era. Entre­mig no hi ha hagut cap acord amb ningú”, va sen­ten­ciar Huguet, que, encara que va adme­tre que els pròxims pres­su­pos­tos hau­rien de reflec­tir el nou model de finançament, va inten­tar limi­tar les nego­ci­a­ci­ons pels comp­tes també a l’àmbit dels par­tits.

Esvaït l’afer Saura, i sense pròrroga ofi­cial de tres mesos, la con­signa torna a ser la de con­ti­nuar nego­ci­ant amb l’exe­cu­tiu de l’Estat i evi­tar l’acord abans que accep­tar-ne un d’insa­tis­fac­tori.