El profeta incomprès
Enguany es commemoren els dos-cents anys del naixement de Francesc Pi i Margall al barri barceloní de la Ribera
A partir de la segona meitat del segle XIX es va convertir en una icona del radicalisme democràtic i el republicanisme federal
El periodista Antoni Rovira i Virgili es va referir a ell com el “profeta incomprès”, mentre que el seu amic Azorín el va definir com “un profund romàntic”. Francesc Pi i Margall, que va néixer fa dos-cents anys, es va convertir, durant la segona meitat del segle XIX, en un polític i intel·lectual de referència, un ideòleg del republicanisme federal i del radicalisme democràtic. El mateix Azorín es confessava meravellat per la manera com havia sabut harmonitzar la seva concepció filosòfica “universal” amb una praxi política intensa, que s’havia desenvolupat en bona part a Madrid. Va arribar-hi el 15 de març del 1847, amb només 23 anys, disposat a triomfar en el món del periodisme i la literatura. Un dels seus primers treballs, la Historia de la pintura en España (1851), va donar-li prestigi i el va situar, per primera vegada, en la llista negra de la censura oficial per la seva crítica al paper de l’Església.
A partir del 1851 va intensificar la seva activitat pública. Tant el trobem participant en projectes periodístics agosarats com en el pronunciament progressista del 1854, l’anomenada Vicalvarada. Però, per damunt de tot, destaca com un teòric capaç de donar forma a la revolució. El seu pensament va condensar-lo a La Reacción y la Revolución (1854), un llibre de combat en què volia demostrar que “la revolució és la pau, la reacció la guerra”. En el llibre defensa un dels seus principis fonamentals, la llibertat de l’individu davant els abusos del poder, un pensament proper al socialisme mutualista de Pierre-Joseph Proudhon, de qui va traduir-ne l’obra.
Després d’un exili a París, va retornar el 1869 en ser nomenat diputat per la circumscripció de Barcelona en representació del nounat Partit Republicà Demòcrata Federal, que va passar a liderar. De tota manera, va ser arran de la proclamació de la Primera República quan va assolir el cim de la seva carrera política com a president del poder executiu. S’hi va mantenir poc temps, un mes escàs, però va tenir temps per redactar un projecte de constitució en què s’esbossava el seu programa polític: una definició clara dels poders, la dilució dels poders públics per dificultar qualsevol temptativa dictatorial, i una divisió territorial amb 17 estats històrics, entre els quals es comptava Cuba i Puerto Rico. Va dimitir per motius “personals i morals”, una decisió atípica que va contribuir a fer créixer el seu prestigi personal, fonamentat també en una conducta personal marcada per l’austeritat.
Amb la Restauració borbònica, a partir del 1875, Pi i Margall va assumir un paper resistencialista. Pocs anys després va publicar una de les seves obres cabdals, Las Nacionalidades (1877). El llibre parteix de la idea que “la federació és un sistema pel qual els diversos grups humans, sense perdre la seva autonomia en allò que els és peculiar i propi, s’associen i subordinen al conjunt dels de la seva espècie per a tots els fins que els són comuns”. Aquesta associació, a diferència del que defensarà el catalanisme, només es pot bastir a través del pacte, que és “l’espontani i solemne consentiment de més o menys províncies o Estats per a confederar-se”. Las Nacionalidades es va acabar convertint en manual de capçalera del federalisme.
Pi i Margall va ser incapaç de redreçar el projecte federalista. D’una banda, perquè el sistema de la Restauració es fonamentava en un fals bipartidisme que deixava molt poc marge per a la veritable oposició. Però també per factors personals, entre els quals cal comptar la intransigència del mateix Pi i Margall, que es va anar allunyant de les sensibilitats dels seus correligionaris i les transformacions que estava experimentant la societat. Un altre motiu d’aquest fracàs va ser l’allunyament físic i mental de la realitat catalana, on hi havia el nucli més important de federalistes. Els seus viatges a Catalunya, que va fer amb comptagotes, van ser més un retorn melangiós que no pas un intent de redreçar el moviment. Altrament, Pi i Margall observava amb interès l’emergència del catalanisme, tot i criticar-ne el perfil tradicionalista. En els darrers anys també va exhibir la valentia i la coherència amb els principis, sobretot quan va esclatar la guerra cubana.
Va ser aquesta actitud valenta i el desig d’homenatjar un català il·lustre el que va motivar la que seria la seva darrera visita a Catalunya, que es va produir el maig del 1901. Més de 2.000 persones van anar a rebre’l a l’estació i es va formar una comitiva fins al seu allotjament, a la rambla del Centre. La seva agenda estava farcida d’actes. El més rellevant de tots va ser la presidència dels Jocs Florals. En el seu discurs, Pi i Margall va remarcar que “l’amor a la llengua encomana l’amor a la terra” i va intentar establir complicitats entre federalistes, regionalistes i catalanistes: “No tots són demòcrates i republicans, com els federals, però com els federals es proposen reorganitzar l’Estat.” També va proclamar: “No en trauríem res de la independència si algun dia l’aconseguíssim”, i va remarcar que la federació seria beneficiosa per a totes les regions, però va puntualitzar: “No em cega la passió si arribo a dir que poques necessiten ser-ho més que Catalunya.”
Pi i Margall va morir el 29 de novembre. L’enterrament, que es va celebrar dos dies després, es va convertir en una de les manifestacions més imponents que s’havien vist a Madrid. No van haver-hi músics, ni tropes, ni honors oficials, però sí una concentració impressionant de gent, prop de 30.000 persones. A la làpida de la tomba, els seus fills hi van fer escriure: “Treballador infatigable, literat, filòsof, polític i estadista. Va ocupar els càrrecs més rellevants i va morir pobre. Va ser cap d’un partit i mestre d’una escola. Va estimar la veritat i va lluitar pels seus furs. L’univers era la seva pàtria; la humanitat, la seva família. Va morir als 77 anys, jove de cor i d’enteniment. Recordeu-lo els que l’estimàveu. Respecteu la seva memòria tots i imiteu el seu exemple. El triomf dels seus ideals restablirà un dia la pau al món.” Es fa difícil expressar-ho millor.
Dues novetats editorials
Els dos-cents anys del naixement de Francesc Pi i Margall no han tingut gaire repercussió pública. A banda d’una exposició temporal i una conferència en el marc del bicentenari del naixement de Víctor Balaguer que es va fer a la Biblioteca Pública Arús i va anar a càrrec de l’historiador Pere Gabriel, hi ha hagut poca cosa més. A part d’això, hi ha hagut dues novetats editorials. La primera la signa Gerardo Pisarello i es titula Una utopía republicana. Los legados de Pi y Margall, publicada per La Oveja Roja. Es tracta d’un treball centrat en el llegat del polític català des de la perspectiva actual. El segon llibre ha estat editat pels historiadors Xavier Granell i Jaume Montés, es titula L’hidra del federalisme i l’ha publicat Tigre de Paper. A més a més de signar l’estudi introductori, els autors han seleccionat alguns textos de Pi i Margall que fan possible comprovar l’evolució i la vigència del seu pensament. L’epíleg el signa l’historiador Xavier Domènech.