política
Rufián guanya el Castelar en la nit del Montse Oliva
“Qui em coneix sap la il·lusió que em fa guanyar el premi des que vaig començar ara fa divuit mesos”, ironitza
La republicana Pilar Vallugera s’emporta el premi de Parlamentària més activa
El guardó de millor cronista parlamentària que porta el nom de l’eterna delegada d’El Punt Avui recau en la periodista d’Onda Madrid Noelia Hontoria
El cant d’havaneres (“vente conmigo, chinita...”) de Miquel Roca i Josep Borrell amb Alfredo Pérez Rubalcaba i Carme Alborch de cor el 1996 , Felipe González agraint el premi al millor orador el 1995 (“en aquest any horribilis aquest premi és gairebé l’única alegria que he tingut”), la ironia de l’expresident del Senat Juan José Laborda quan el 2005 desdramatitzava l’ictus que el va deixar sense parla i el va obligar a aprendre a parlar quan superava els 60 anys (“si heu premiat com a Senador de l’any a qui fa molt poc ha après a parlar, com seran els parlamentaris als quals no heu premiat! És terrible!”) la maldat d’Alfredo Pérez Rubalcaba el 2006 (“trobo a faltar la vida parlamentària, sobretot les camises de Joan Herrera i la ratlla del pantaló d’Eduardo Zaplana”) i la periodista Montse Oliva a la taula presidencial en gales de les edicions anteriors al fatídic 2018. Aquests passatges rescatats de l’arxiu de la memòria i molts més van servir per evocar els 30 anys de l’Associació de Periodistes Parlamentaris (APP) en una emotiva seqüència que introduïa la gala d’entrega dels tradicionals premis que els periodistes parlamentaris lliuren als diputats i senadors en vigílies nadalenques en un sopar de gala i en un ambient de distensió on l’únic prohibit és no tenir humor i no riure’s d’un mateix. El premi més desitjat, l’Emilio Castelar al millor orador, va ser per a Gabriel Rufián (ERC), que va derrotar Cayetana Álvarez de Toledo (PP), Oskar Matute (EH Bildu) i Cristina Valido (Coalició Canària). “Hi ha qui comença al garatge de casa, i hi ha qui comença amb una impressora... Qui em coneix sap la il·lusió que em fa aquest premi des que vaig començar aquí ara fa divuit mesos”, va ironitzar Rufián abans de dedicar el premi al seu referent Joan Tardà. El premi Montse Oliva al Cronista parlamentari de l’any va ser per a Noelia Hontoria, periodista de la ràdio pública madrilenya Onda Madrid que suma vint-i-cinc anys informant del dia a dia del Congrés.
A més del Castelar de Rufián, ERC es va endur un premi més –el de Diputat o Diputada més actiu– gràcies a una de les revelacions de la nit, Pilar Vallugera. “Habitatge, igualtat, pressupostos, Operació Catalunya... Tot això, d’acord, però parlar de mi, jo no en sé! L’any passat vaig estar nominada a Diputada revelació i em feia il·lusió, però no vaig guanyar-lo. I aquest any va i guanyo el de Diputada més activa. Això és com quan, podent dir «què guapa que és», algú diu «que simpàtica que és». Doncs això, no soc revelació, però sóc activa. Si jo hi soc a les nou del matí i al vespre, cal dir que vosaltres els periodistes també hi sou. I hi soc perquè ERC té els millors tècnics”, va presumir Vallugera del seu equip. “Quan vaig arribar a Madrid em van dir: «El que passa a Madrid, es queda a Madrid». I vaig pensar: aquí deuen passar coses apassionants! Doncs no! El que passa és que, com que els catalans fem coses, doncs som els més actius!”, va ironitzar Vallugera com a colofó tot homenatjant el cèlebre aforisme buit de Mariano Rajoy.
Premi Montse Oliva
El sopar de gala es va obrir amb l’entrega a Noelia Hontoria, cronista parlamentària d’Onda Madrid des de fa vint-i-cinc anys, del premi Montse Oliva en honor a a l’eterna delegada de l’Avui i d’El Punt Avui a Madrid. A més d’evocar la figura de la seva amiga en rebre “un premi que és la història d’una absència”, Noelia Hontoria va tenir un record també per a Gonzalo López Alba, autor de El relevo i mentor de periodistes i traspassat també el 2018, i per al radiofonista Juan Pablo Colmenarejo, que va morir el 2022 quan era la veu entranyable dels matins madrilenys. “A més de ser un gran professional i un magnífic cap, Juan Pablo Colmenarejo era un expert en transmetre confiança i un enamorat de convertir el directe de les sessions de control dels dimecres en tot un gènere radiofònic a Onda Madrid”, va relatar.
Nogueras no és assot
Míriam Nogueras (Junts) optava al premi Assot del govern –el 2023 va ser Assot de la premsa–, però al final el guardó va ser per a Ione Belarra (Podem). “Assot del govern és el premi que el 1995 va rebre Julio Anguita (IU) en l’últim any de govern del PSOE. Espero que el meu premi no tingui cap inspiració històrica”, va confiar Belarra.
“Guanyo sense Junts”
Miguel Tellado (PP) va arrasar com a Càstig de la premsa com a reconeixement periodístic a la seva cruel afició a fer declaracions a peu dret que poden durar més de deu minuts abans d’obrir el torn de preguntes en un lloc que és un circ de quatre pistes (hemicicle, passadissos, pati i sala de premsa) i on el temps és or. “Bona nit. Crec que tinc mitja hora per intervenir... I que és per això que se’m dona el premi, m’allargo massa. Però és que aquesta és la primera votació que jo guanyo des que soc al Congrés sense necessitat de Junts!”, va fer mofa Tellado en un dels acudits més celebrats de la gala. “Em sap greu haver-li pres el premi a Patxi López, a Yolanda Díaz i al ministre Félix Bolaños ”, va reblar.
L’antítesi a l’assot, el premi de Millor relació amb la premsa, va ser per a la vicepresidenta primera i ministra d’Hisenda, María Jesús Montero, com a reconeixement a la seva capacitat d’oferir els tradicionals corrillos informals a la porta de la zona de govern del Congrés o al pati de la Carrera de San Jerónimo. Montero va superar la catalana Aina Vidal (En Comú-Sumar) i els bascos Borja Sémper (PP) i Jon Iñarritu (EH Bildu). “Tongo! Tongo!”, es va cridar sorneguerament a la taula que duia el nom de Manuel Giménez Abad i que compartien Jon Iñarritu i Mertxe Aizpurua (EH Bildu) i Teresa Jordà, Francesc-Marc Álvaro, Pilar Vallugera i Etna Estrems (ERC) en un intent còmic de rescabalar el diputat basc i únic de la cambra que mai no necessita pinganillo perquè domina totes les llengües cooficials. “Per mi sempre és un plaer aclarir qualsevol extrem tot i que ja sabeu que quan estic negociant mantinc silenci fins a l’acord i així no em renyen els diputats”, va relatar Montero.
L’humor de Juan Lobato
Una de les campanades de la nit va ser Juan Lobato (PSOE) com a Senador der l’any perquè l’exlíder socialista madrileny va tenir el coratge d’acudir a rebre el premi tenint davant seu alguns companys socialistes artífexs de la seva defenestració. “Sou uns catxondos... Pensava que la broma de la nit era l’empat entre Ione Belarra (Podem) i Tesh Sidi (Sumar) com a Parlamentari més actiu a les xarxes, però resulta que quedava encara material! I fent memòria, l’any passat el Senador de l’any va ser Alberto Núñez Feijóo... Us vaig coneixent, us agrada la gent d’èxit! Imagino que el que ha estat totalment decisiu en el vostre vot ha estat aquell discurs meu al Senat sobre els recursos hídrics a Madrid”, va dir Lobato despertant una de les rialles més sonores de la nit. “Per mi el senador de la legislatura és un senador que és malalt d’ELA i que ens dona cada dia una lliçó de per què estar en política i de com estar en política, Juan Ramón Amores”, va cloure el discurs ja en to emotiu i obtenint una ovació. Lobato es va imposar a Sara Bailac (ERC), que va combatre en primera línia de la majoria absoluta del PP el filibusterisme amb l’amnistia, Alicia García (PP) i l’al·ludit Juan Ramón Amores (PSOE).