El dolor i la devastació colpegen el País Valencià

La del 29 d’octubre del 2024 és una data lúgubre que quedarà instal·lada per sempre més en l’imaginari col·lectiu del País Valencià. Res, absolutament res, tornarà a ser igual en aquell territori després que una tempesta excepcional, amb precipitacions que en indrets com Xiva van acumular registres que en només vuit hores –491 l/m²– van ser equivalents als de tot un any, provoqués una torrentada descomunal que va deixar com a funest llegat més de 220 morts, amb un còmput encara provisional, i una fuetada de destrucció sobre el terreny al llarg de quilòmetres i més quilòmetres, especialment els que abasten les comarques de la Ribera Alta, la Foia de Bunyol, la Plana d’Utiel i l’Horta Sud. Les xifres ajuden a fer-se una idea aproximada de la magnitud del desastre. La rambla de Poio, un barranc de poc més de 43 quilòmetres i que gairebé sempre baixa sec, va arribar a acumular aquell dia un cabal d’aigua de 2.300 metres cúbics/segon, que vindria a ser cinc cops el de l’Ebre, i es va desbocar amb una fúria inclement. Fins a 87 municipis van resultar afectats d’una manera o altra per la barrancada, que inicialment va deixar 600.000 usuaris sense llum i va inutilitzar 650 quilòmetres de carreteres i infraestructures bàsiques de mobilitat, com la xarxa de tren i el metro de la conurbació de València, i va malmetre 57 centres sanitaris, 115 escoles i 122 depuradores, per citar només alguns casos que s’enumeren en un eventual inventari de la destrucció a hores d’ara encara pendent de completar.

La primera resposta dels governs espanyol i valencià, i la gestió posterior d’una tragèdia que amb el pas de les hores i els dies va anar assumint una dimensió totalment nova, ha estat un factor de crispació i enfrontament que s’ha anat avivant amb el temps. Van funcionar els mecanismes de prevenció i alerta? Aquest va ser el primer argument, i principal, de polèmica, amb els dos executius tirant-se els plats pel cap utilitzant organismes subsidiaris, com ara la Confederació Hidrogràfica del Xúquer i l’Agència Estatal de Meteorologia (Aemet), com a munició per al foc encreuat. La figura del president de la comunitat, el popular Carlos Mazón, ha estat en l’epicentre de la controvèrsia, per les maneres com ha entomat la crisi –amb el cèlebre dinar sense factura a El Ventorro del dia 29 com a capítol estel·lar–, tot i que, almenys en aparença, ha aconseguit consumar allò que més anhelava, guanyar temps per evitar una dimissió que a principis de novembre es donava per descomptada i que ha aconseguit fintar, per ara, a empentes i rodolons. Això no vol dir, però, ni de bon tros, que Mazón ja tingui el camí desembrossat, ja que si bé també ha aconseguit driblar en primera instància el setge judicial amb la desestimació de les primeres denúncies per la seva gestió de la crisi, el motiu de l’arxivament ha estat més per una qüestió de forma que de fons.

Amb aquestes coordenades, el País Valencià afronta des d’ara el procés de reconstrucció d’una zona clau que ha quedat molt malferida. Hi ha pobles sencers, com Paiporta, on els danys són pràcticament generals i tornar-se a alçar voldrà molt temps i, sobretot, diners. El cop en l’economia també ha estat dur. Hi ha 48.722 empreses perjudicades, més de 370.000 treballadors afectats i 123 parcs empresarials i polígons malmesos, alguns dels quals han quedat literalment arrasats. I algú ho veurà com un detall accessori, però hi ha 120.000 titulars d’un vehicle que també han quedat sense d’un dia per l’altre. Molts d’aquests cotxes són avui ferralla apilada en cementiris improvisats, i que dibuixen una de tantes estampes que ajuden a mostrar la magnitud, esfereïdora, de tot aquest terrabastall.