El fantasma rus
En els darrers dies s’ha acabat de desmuntar del tot la trama russa orquestrada pel jutge Joaquín Aguirre
La investigació judicial ha tingut de tot, des de filtracions a la premsa fins a declaracions polítiques del jutge instructor
El 28 d’octubre del 2020, en plena pandèmia, la Guàrdia Civil va dur a terme 31 escorcolls en vuit partits judicials i 21 detencions d’empresaris, polítics i funcionaris. En cadascun dels “objectius” es va reproduir la mateixa dinàmica: els agents, coberts amb passamuntanyes i armats amb metralletes, van baixar dels vehicles Jeep a tota velocitat i van entrar com un tsunami sense aturador. Un dels objectius de l’operació era l’ajuntament de Cabrera de Mar, on van escorcollar de dalt a baix el despatx de l’alcalde i van dur-lo a comissaria, tot i que van deixar-lo en llibertat aquella mateixa tarda després de negar-se a declarar. De fet, els 21 detinguts van recuperar la llibertat al cap de menys de 48 hores, sense ni tan sols mesures cautelars.
La vinculació d’un possible finançament o suport rus a la causa catalana havia sorgit alguns mesos enrere, quan es va localitzar una conversa de l’empresari Víctor Terradellas amb David Madí, exdirigent de CDC, i l’exconseller d’ERC Xavier Vendrell, en la qual s’afirmava que s’enviarien 10.000 soldats russos per donar suport al procés independentista. No hi havia cap conversa de Terradellas amb l’expresident Puigdemont, que la justícia va perseguir durant mesos sense èxit. Terradellas era investigat per presumptes subvencions irregulars concedides a algunes ONG properes a Convergència Democràtica de Catalunya des de la Diputació de Barcelona, i l’àudio del seu mòbil es va convertir en la primera peça del cas Volhov, que acabaria derivant en diverses peces judicials.
L’operació intentava esquitxar el procés independentista amb presumptes irregularitats a l’hora d’aconseguir determinades adjudicacions. I, al mateix temps, el vinculava amb el govern de Vladímir Putin. Hom estava obsedit a demostrar que el Kremlin estava realment disposat a enviar un exèrcit de 10.000 soldats per prendre el control efectiu del territori i a finançar-lo a través de criptomonedes. Amb tot això, s’hi barrejaven històries d’espies i sicaris del servei d’intel·ligència militar rus que es passejaven tranquil·lament per Barcelona durant els dies més intensos del procés. Fins i tot la traducció d’una novel·la per part de Josep Lluís Alay, cap de l’oficina de l’expresident Carles Puigdemont, va ser considerada una prova irrefutable de la presumpta ingerència russa.
En el moment de donar-se a conèixer l’operació, la portaveu del govern, Meritxell Budó, va vaticinar: “Massa sovint hem vist operacions similars i acusacions gravíssimes que han acabat en no res.” La reacció també es va produir per part de les autoritats russes, si bé s’ho van prendre amb més sentit de l’humor. La mateixa tarda que es va donar a conèixer l’operació, l’ambaixada russa a Espanya va publicar una piulada en què assegurava: “La informació apareguda als mitjans espanyols sobre l’arribada de 10.000 soldats russos a Catalunya és incompleta. Cal afegir dos zeros al nombre de soldats i allò més important de tota aquesta conspiració: les tropes haurien de ser transportades per avions Mosca i Xato acoblats a Catalunya durant la Guerra Civil i amagats en un lloc segur de la serra catalana fins al moment de rebre l’ordre xifrada d’actuar.” L’endemà, en una roda de premsa de la portaveu del Ministeri d’Afers Exteriors rus, va qualificar aquesta informació d’“absurda” i va afirmar que les declaracions es basaven “exclusivament en les manifestacions de representants de les forces separatistes, [...] disposades a fer tot tipus de declaracions, fins i tot les més increïbles i absurdes, amb l’objectiu d’internacionalitzar per qualsevol mitjà el procés”. També va carregar contra “certs mitjans de comunicació”, que no tenien manies a difondre informació falsa i els qualificava de “premsa groga”. La portaveu va acabar la roda de premsa afirmant que “l’única cosa a què poden conduir aquestes accions és a perjudicar les relacions russoespanyoles”.
L’agonia judicial
La instrucció del cas ha anat acompanyada, des del primer moment, d’alguns escàndols monumentals. Poques setmanes després de l’operació policial, l’expedient de cas i converses privades alienes a la investigació van aparèixer publicades a la premsa, amb la qual cosa es trencava el secret de sumari. El tema va arribar al Congrés i el ministre de l’Interior, Fernando Grande-Marlaska, va assegurar que les filtracions serien investigades i que eren interessades. A hores d’ara, però, la investigació ha quedat en foc d’encenalls.
Malgrat el zel del jutge instructor, la suposada trama russa s’ha anat desmuntant com un castell de cartes. Primerament, però, ha viscut un llarg periple judicial. Després de mesos i mesos de silenci, el desembre del 2022 el jutge va reclamar un reforç al seu jutjat per tal de fer front a la sobrecàrrega de feina que li comportava el cas. A mesura que avançaven les negociacions sobre la llei d’amnistia, però, el jutge va tenir pressa i va recuperar el cas per investigar Carles Puigdemont per un delicte de traïció, un tipus penal exclòs de la llei. Aguirre, que partia d’una carta anònima amb retalls de premsa i de comunicacions telefòniques de Víctor Tarradellas de l’any 2018 que ja havien estat arxivades, argumentava que, abans de declarar la independència, algunes persones properes a Puigdemont s’havien reunit amb emissaris del Kremlin en el marc de l’estratègia de Putin de “desestabilitzar la democràcia i la Unió Europea”.
El jutge no només es va especialitzar a fer veritables cabrioles judicials per tal de mantenir viva la causa, sinó que també va protagonitzar algunes frivolitats insòlites. L’endemà de la interlocutòria en què prorrogava la investigació set mesos més i intentava encaixar Puigdemont en un delicte d’alta traïció, va concedir una entrevista a una televisió alemanya per explicar el cas que estava instruint i denunciar “la influència directa de Rússia en el procés d’independència de Catalunya”. En l’entrevista, que es va fer al seu despatx a la Ciutat de la Justícia –on el deganat prohibeix expressament prendre imatges a la premsa–, Aguirre explicava amb tota mena de detalls la seva versió dels fets, talment com si recités qualsevol de les seves interlocutòries. “El procés d’independència havia estat impulsat amb la finalitat que Rússia desestabilitzés primer la democràcia espanyola i obrint la porta del darrere a la infiltració en totes les democràcies liberals de l’Europa occidental”, va deixar anar.
Poques setmanes després d’aquesta entrevista, van transcendir dues gravacions del jutge en què encara es feia més evident el seu biaix ideològic. En les primeres, fetes en ple debat sobre la llei d’amnistia al Congrés, Aguirre vaticinava que la iniciativa del govern de Pedro Sánchez seria la seva “tomba” i que li quedaven “dos telenotícies alemanys [...]. I ja està”. El magistrat, talment com si hagués substituït la cadira de jutjat per la d’un bar, fins i tot va posa-hi un complement escatològic i va dir que l’executiu se n’aniria “a prendre pel cul”. En la segona gravació, datada l’1 de febrer, l’endemà que no s’aprovés el primer dictamen de la llei d’amnistia que es va portar al ple del Congrés, el jutge es vantava d’haver estat el principal responsable del fracàs del text i assegurava: “M’han dit que ahir això de la llei d’amnistia es va tombar per mi.” Aquell dia, Carles Puigdemont va explicar des de la xarxa X que “quan els jutges fan política des del seu càrrec i el fan servir per subvertir l’estat de dret, això té un nom. I el trobareu en el Codi Penal.” Així de clar.
Un castell de cartes
Les vel·leïtats de Joaquín Aguirre han anat acompanyades de la seva manifesta incompetència. De fet, s’ha guanyat a pols la fama de jutge lent i matusser. Fa dècades que el jutge, que es jubilarà a mitjan gener, dirigeix el jutjat d’instrucció número 1 de Barcelona. Per les seves mans han passat grans escàndols de corrupció, com ara el del Gran Tibidabo, però la majoria han quedat en no res, després d’una agonia de subcauses i peces separades.
En pocs mesos, els equilibris d’Aguirre amb el cas Volhov s’han anat desmuntant, talment com si es tractés d’un castell de cartes aixecat per un infant. L’abril del 2023 es va produir l’arxivament d’una de les principals potes de la presumpta trama, la que girava al voltant de l’empresari i exdirigent de Convergència Democràtica de Catalunya (CDC) David Madí. L’Audiència de Barcelona també va renyar Aguirre amb la instrucció de la presumpta ingerència russa en l’1-O argumentant que s’havien esgotat els terminis. La resposta d’Aguirre va ser una fugida endavant i va enviar-la al Tribunal Suprem en una causa en la qual plantejava investigar l’expresident Carles Puigdemont i una tretzena de persones més pels delictes de traïció i malversació.
El 5 de desembre passat, mentre el polèmic jutge que ha comandat la instrucció de la presumpta trama russa estava de baixa, la seva substituta va dictar l’arxivament de la causa oberta contra l’exconseller Xavier Vendrell per la requalificació urbanística dels terrenys de Villa Bugatti a Cabrera de Mar. La jutgessa accedia a la petició de la fiscalia anticorrupció, que no hi veia cap indici de delicte. A l’estiu, l’Audiència de Barcelona ja havia advertit Aguirre que havia excedit els terminis d’instrucció i el va apressar a prendre una decisió, ja fos tancant la causa o bé enviant-la a judici.
L’estocada final va arribar la setmana passada, quan la magistrada Alejandra Gil, en funcions de substitució del titular del jutjat d’instrucció 1 de Barcelona, va ordenar el sobreseïment de la peça 2, o cas Volhov, creada l’estiu del 2019 per un presumpte cas de malversació de fons per finançar l’exili i assolir la independència de Catalunya, que va derivar en la trama russa i la peça final sobre la ingerència russa. En la seva interlocutòria, la magistrada conclou que “no ha quedat degudament justificada la perpetració del delicte que va donar lloc a la formació de la causa”. Amb aquesta resolució, s’acaba una persecució a alguns líders civils de l’independentisme. Paradoxalment, el seu calvari no ha acabat per l’aplicació de l’amnistia, sinó per la inexistència de qualsevol indici dels delictes investigats. Tal com va vaticinar Meritxell Budó, la presumpta operació Volhov ha quedat en no res. O, si de cas, en una mostra més de la impunitat d’alguns jutges, decidits a perseguir fantasmes sense aturador.