L’any que ha destronat l’independentisme

Després d’haver asso­lit el clímax l’octu­bre del 2017, el 2024 sor­tirà en els lli­bres d’història com l’any que va enter­rar defi­ni­ti­va­ment el procés sobi­ra­nista, si més no, el que es va ence­tar el 2012. I és que, després de set anys de repressió, l’apro­vació de la llei d’amnis­tia en un segon intent al Congrés al maig –Junts estron­ca­ria el pri­mer al gener en no veure-hi prou garan­ties, però ni així el poder judi­cial l’ha vol­gut apli­car a molts dels impli­cats– com a cul­mi­nació d’un procés de des­ju­di­ci­a­lit­zació i, sobre­tot, la pèrdua de la majo­ria par­la­mentària de l’inde­pen­den­tisme en les elec­ci­ons del 12 de maig han supo­sat un punt d’inflexió en la política cata­lana, ja ins­tal·lada en una nova etapa, tal com no es cansa de repe­tir el nou pre­si­dent, el soci­a­lista Sal­va­dor Illa. Impera així el dis­curs de la nor­ma­li­tat i la Cata­lu­nya paci­fi­cada, amb un govern ges­tor i sense cap ambició política de país que fa equi­li­bris per com­plir els pac­tes i alhora des­ple­gar un dis­curs de fra­ter­ni­tat amb la resta de l’Estat, inclo­ent-hi adu­la­ci­ons al rei, l’exèrcit i la Cons­ti­tució.

L’any s’ini­ci­ava amb el govern en mino­ria de Pere Ara­gonès, nome­nat fins i tot can­di­dat si bé amb la intenció d’esgo­tar la legis­la­tura fins al febrer del 2025. L’asso­li­ment d’un acord al febrer amb el PSC pel pres­su­post va fer deci­dir l’exe­cu­tiu a dur el pro­jecte de llei al Par­la­ment, tot i que li fal­ta­ven encara els vots dels comuns, que havien donat suport als comp­tes ante­ri­ors. Però els de Jéssica Albi­ach es van tan­car en banda exi­gint que s’aturés el Hard Rock, i el rebuig final del Par­la­ment va fer que, per sor­presa, Ara­gonès decidís con­vo­car elec­ci­ons en veure’s incapaç de sos­te­nir-se un últim any, i també con­vençut que aga­fa­ria a con­tra­peu els rivals, que evi­ta­ria mals majors en una sequera de difícil gestió i que l’aca­bat d’escla­tar cas Koldo esquit­xa­ria Illa.

La jugada, però, va sor­tir fatal: ERC cau­ria de 33 a 20 escons, i els tres que va gua­nyar Junts, de 32 a 35, no en farien prou per com­pen­sar la pata­cada. Amb la dava­llada també de la CUP, l’inde­pen­den­tisme cau­ria de 74 a 59 dipu­tats, 61 si s’hi comp­ten els dos ultra­dre­tans d’Aliança Cata­lana, que acce­di­ria per pri­mer cop a un Par­la­ment domi­nat pels 68 escons dels par­tits favo­ra­bles al 155, el PSC (42), el PP (15) i Vox (11). Tot i uns recels que ara sem­blen irre­con­ci­li­a­bles, Junts i ERC man­te­nien un punt d’acord per que­dar-se la majo­ria a la mesa, però els repu­bli­cans sege­lla­ven després un pacte d’inves­ti­dura amb el PSC, amb el finançament sin­gu­lar com a prin­ci­pal moneda de canvi, que la militància rati­fi­cava a l’agost per un estret marge. Illa era inves­tit el 8 d’agost, el dia que Puig­de­mont tor­nava fugaçment a fer un míting a l’Arc de Tri­omf, esqui­vava després els Mos­sos que l’havien de dete­nir per ordre del Tri­bu­nal Suprem, tor­nava a Bèlgica i des­fer­mava una tem­pesta política.

És clar que, si cal des­ta­car una tem­pesta, és la que ha vis­cut ERC: l’heca­tombe de l’últim cicle elec­to­ral faria ple­gar Ara­gonès i duria a con­vo­car un congrés per triar nova direcció. Es des­fer­ma­rien així unes hos­ti­li­tats latents entre par­ti­da­ris i detrac­tors d’Oriol Jun­que­ras que encara es veu­rien més agu­dit­za­des per l’esclat al juliol de l’afer dels car­tells dels Mara­gall i l’estruc­tura B, que ha divi­dit el par­tit durant mesos de fil­tra­ci­ons i acu­sa­ci­ons encre­ua­des que, un cop ree­le­git Jun­que­ras per un estret marge, no que­da­ran enrere fàcil­ment.

El retorn de Puig­de­mont a la pre­sidència de Junts, en canvi, d’on mai havia dei­xat de ser el líder, seria molt més tran­quil·la en un congrés a l’octu­bre arran del qual dei­xa­ria el lide­ratge d’un Con­sell de la República en hores molt bai­xes.

La política cata­lana, en xifres