Joan Prim, un dels catalans més influents a l’Estat durant el segle XIX

El 27 de desembre del 1870, al vespre, el cap del govern, Joan Prim i Prats, sortia del Congrés amb el seu vehicle de cavalls. En endinsar-se pel carrer del Turc, tres homes armats amb carrabines i una pistola van disparar contra el carruatge. Va poder sortir viu d’aquell atemptat, però tres dies després va acabar morint a l’hospital per la infecció de les ferides causades. Van ser set les bales que aquella matinada del dia 27 els metges li van haver d’extreure del cos. Avui dia, el seu assassinat encara genera molts dubtes. Si bé és cert que anys més tard els autors materials van poder ser descoberts, mai s’ha sabut qui hi havia darrere d’ells. Aquesta és doncs la història de com un jove de Reus va acabar convertint-se en un dels homes més influents dels anys centrals del segle XIX.

Va néixer el 1814, just a les acaballes de la guerra del Francès. Provenia d’una família de classe mitjana liberal que es dedicava a la notaria. Anys abans, el seu pare havia combatut a la Guerra del Francès i havia esdevingut tinent coronel. El 1933, en esclatar la Primera Guerra Carlina, Prim tenia 19 anys i, juntament amb el seu pare, es va allistar com a voluntari a la guerra per lluitar pel bàndol liberal. Es va incorporar en el cos laic i anticatòlic dels Tiradores de Isabel II, i des d’aleshores no va parar d’acumular victòries. El seu valor extraordinari era objecte de comentaris per tot el país, i els seus propis soldats l’aclamaven. A la presa de Sant Miquel de Taradell, va capturar personalment la bandera del quart batalló carlí de Catalunya, fet que li va valdre la seva primera medalla, la Creu Llorejada de Sant Ferran. Seguidament, a Solsona, va aconseguir escalar personalment el fort i obrir les portes, acció que el va dur a ser ascendit a comandant, i per una gran acció a Àger se’l va ascendir a major de batalló. Acabada la guerra, amb 26 anys, ja havia rebut tots els graus possibles en el camp de batalla, i el seu nom s’havia convertit en un símbol de valor. Però la felicitat no va poder ser completa, ja que aquells anys el seu pare va caure en combat.

Amb la guerra guanyada es va instal·lar definitivament el sistema liberal. El Congrés es dividia entre conservadors i progressistes i el 1841 Prim va ser elegit diputat per Tarragona, formant part del bàndol progressista. Una de les particularitats que tenia aleshores l’Estat espanyol i que no tenia cap més estat de l’Europa occidental és que gran part dels polítics d’un bàndol i de l’altre eren militars. Com que Isabel de Borbó encara era menor d’edat, la regència d’aquella etapa l’ocupava el militar Espartero. En un principi, va promoure que Prim fos reconegut com a coronel i el va nomenar subinspector de carrabines d’Andalusia. No obstant això, ben aviat aquesta amistat es va acabar, ja que Prim va acusar Espartero i el seu govern d’afavorir els teixits anglesos amb la finalitat d’arruïnar la indústria tèxtil catalana i tenir més sotmès el territori català. Per aquest fet, a Barcelona es va alçar una revolta que Espartero va decidir resoldre-la amb un bombardeig indiscriminat. És aquí quan pronuncia la seva famosa frase: “Per al bé d’Espanya seria convenient bombardejar Barcelona una vegada cada cinquanta anys.” Però no va passar ni un any i la revolta de Barcelona va tornar a revifar. S’hi van unir diverses ciutats catalanes i també altres d’Espanya. Joan Prim, des de Reus, també va alçar-se, va comandar la rebel·lió i aviat tot el Principat va quedar revoltat. Finalment, l’estiu del 1843, Espartero va veure perduda la situació i va decidir marxar cap a Anglaterra. Es va elegir un nou president i Prim va ser nomenat governador militar i comandant general de la província de Barcelona. Però la pau va durar ben poc, perquè un mes després de la caiguda d’Espartero, novament, a Barcelona es va alçar una revolta de caràcter progressista, federalista i democràtica, anomenada Jamància, contra el nou govern. El motiu eren els incompliments dels acords amb la junta central i la violació de diverses disposicions de la Constitució del 1837. És llavors quan el mateix governador Prim ordena bombardejar de nou la ciutat fins a aconseguir la submissió definitiva. Per aquestes accions, i després de pacificar també altres zones de Catalunya, va rebre el grau de general i els títols de comte de Reus i vescomte del Bruc.

El 1847 va ser nomenat capità general de Puerto Rico. Va encarregar-se de dictar disposicions per facilitar l’entrada de capitals i colonitzadors que activessin la vida econòmica de la colònia i va reprimir els aixecaments d’esclaus i el bandolerisme. A principis dels cinquanta, novament a Catalunya, va fer costat, altra vegada, als interessos dels fabricants catalans i, juntament amb altres diputats catalans, va demanar al govern central debatre el problema de l’estat de setge a Catalunya i alhora denunciar les arbitrarietats que es practicaven. El 1854, en conèixer la notícia del victoriós pronunciament liberal que hi va haver a Madrid (la Vicalvarada), va córrer de nou cap a la capital de l’Estat per introduir-se en els òrgans de poder. Els anys següents, però, el van enviar a participar en diversos afers exteriors com la campanya al Marroc, la guerra de Mèxic o l’establiment de contactes als EUA. En tornar a Espanya, el 1864, va ser acusat de conspiració i va ser desterrat a Oviedo. A partir d’aleshores sí que va trencar obertament amb el govern i la corona. Va preparar diversos pronunciaments sense èxit fins que el 1868 es va convertir en l’ànima de la revolució de la Gloriosa. Prim va desembarcar a Gibraltar i va resseguir tota la costa mediterrània fins a Barcelona, on va ser rebut de manera triomfal. L’eufòria dels barcelonins el va fer acabar cridant “Fora els Borbons!”, però també va pronunciar una de les altres seves frases més cèlebres: “Catalans, voleu córrer massa; no correu tant que podríeu caure.” De Barcelona va passar a Reus i d’allà a Madrid, on també va ser rebut de manera triomfal. La reina Isabel II es va veure forçada a marxar a l’exili i a partir d’aquell moment va començar el període conegut com a Sexenni Democràtic. L’endemà mateix, Prim va rebre la cartera d’Estat en el govern provisional i Serrano va passar a ser el nou regent. Durant aquest període Prim va defensar, amb realisme, la necessitat d’una monarquia constitucional i va buscar una dinastia que la respectés. Després d’uns primers fracassos, va acabar decantant-se per Amadeu de Savoia, que va ser aprovat per les Corts el 16 de novembre del 1870. Però just un mes després, quan Amadeu ja viatjava cap a la Península, tres homes armats van aconseguir matar Prim. Si bé els culpables reals encara no es coneixen, sí que es va saber que un dels autors dels trets havia estat un antic company de Prim, un republicà andalús de nom José Paul y Angulo.

Amadeu I va abdicar dos anys més tard, a causa de la inestabilitat de l’Estat, el rebrot carlí, la guerra de Cuba i, sobretot, la falta del seu principal avalador, Joan Prim.