La gàbia de l’amnistia

La que coneixem de manera concisa com a llei d’amnistia té una nomenclatura més extensa: llei orgànica 1/2024, de 10 de juny, d’amnistia per a la normalització institucional, política i social a Catalunya. I com que el nom no sempre fa la cosa, la guerra del relat sobre la finalitat de la llei continua vigent. Per a uns és el retorn a la “normalitat” després d’una suposada subversió de l’ordre constitucional a Catalunya; per a altres, l’instrument per posar fi a l’abús dels poders de l’Estat contra l’independentisme. I entre els que qüestionen la llei, un atac sense precedents a la divisió de poders. Més enllà del relat, els efectes pràctics de la norma havien de ser l’anul·lació de totes les causes judicials contra el moviment independentista. I lluny de la convivència social que pregona el preàmbul de la llei, la norma ha desencadenat una guerra entre els poders de l’Estat. Un enfrontament entre el poder legislatiu i el judicial que no només ha qüestionat la llei d’amnistia, sinó que ha posat traves a aplicar-la.

Les xifres parlen per si soles. En el recompte més baix de represaliats, que és el que ha ofert la fiscalia, s’haurien de poder beneficiar de l’amnistia 486 persones encausades en 82 procediments. De moment la xifra d’amnistiats, a partir del recompte d’Alerta Solidària, és de 205, dels quals gairebé la meitat són policies (98). Cap dels líders independentistes jutjats al Suprem ni els que continuen a l’exili han estat exonerats. Tampoc la trentena llarga de càrrecs públics encausats per l’organització de l’1-O, ni els CDR acusats de terrorisme. El cas Volkhov o l’alta traïció en què ha volgut derivar la causa el jutge Joaquín Aguirre ha estat finalment arxivat per l’Audiència de Barcelona en una duríssima interlocutòria contra l’instructor. El cas Tsunami i els intents del magistrat de l’Audiencia Nacional Manuel García Castellón de perseguir per terrorisme el president a l’exili Carles Puigdemont i la dirigent d’ERC Marta Rovira, entre altres, van quedar en no res per un error del jutge en la pròrroga de les actuacions que el va obligar a arxivar-les. Un arxivament que va permetre el retorn de l’exili de Marta Rovira.

De moment l’amnistia continua en via morta fins que es pronunciï el Tribunal Constitucional i el TJUE –que haurà de respondre a les qüestions prejudicials plantejades per l’Audiencia Nacional (en el cas de l’operació Judes) i el Tribunal de Comptes–. El TC acumula una llarga llista de recursos: els d’empara d’Oriol Junqueras, Dolors Bassa i Raül Romeva per la negativa del Suprem d’aplicar-los l’amnistia; una qüestió d’inconstitucionalitat del Suprem; i a principis de desembre va obrir la porta també als recursos dels governs autonòmics. El primer, el del govern d’Aragó, i al darrere s’han admès les impugnacions de 12 governs més del PP, a banda de tres parlaments i el govern socialista de Castella-la Manxa.

La imatge més gràfica que la llei d’amnistia continua engabiada en un problema de relats, a banda de la seva (no) aplicació, és el retorn frustrat del president Carles Puigdemont el 8 d’agost passat per participar en el ple d’investidura del president Illa. S’enfrontava a una ordre de detenció, encara ara vigent, i a una operació dels Mossos que van blindar el Parlament per evitar que hi pogués accedir. L’operació gàbia activada després i les declaracions posteriors del conseller del govern sortint Joan Ignasi Elena, de l’aleshores cap dels Mossos, Eduard Sallent, o del ministre Marlaska, constataven que Carles Puigdemont i el seu exili continuen essent un element incòmode d’un conflicte polític que encara està lluny de ser resolt malgrat la llei d’amnistia, que aquell dia d’agost ni tan sols en l’àmbit polític es va fer valer davant una ordre de detenció del Suprem.

La repressió en xifres