“El govern d’Illa és una simple gestoria, sense cap il·lusió”

Per a nosaltres, el que s’ha entès fins ara com “el procés” va finalitzar amb l’elecció d’un govern no independentista. Ja estàvem a les últimes. Amb el darrer govern ja es va veure una feblesa molt clara de l’independentisme i aquest nou demostra que el cicle que s’ha anomenat “el procés” finalitza. Això en cap cas vol dir que finalitzi la lluita per la independència. Nosaltres som independentistes des que vam néixer i ho seguirem essent. La lluita ha de continuar, però no amb els termes que hem entès fins ara.

Es tracta del PSC més espanyolista i més de dretes de les darreres dècades. S’han manifestat a favor de l’aplicació de l’article 155, en contra de la llengua catalana o a favor de la privatització de serveis públics com ara la sanitat. Realment és un xoc, perquè ha entrat a la Generalitat un partit que fa quatre dies estava en contra del procés democràtic que es va fer per aconseguir la independència.

Més enllà del govern de la Generalitat, és evident que hi ha hagut un canvi de cicle dels partits independentistes, facilitant, tant Junts com Esquerra, la governabilitat de l’Estat espanyol, i aquí, ERC i els Comuns. És un canvi d’escenari. Nosaltres tenim molt clara quina és la nostra línia, que és continuar teixint un moviment independentista i d’esquerres fort, que pugui, amb el temps, tornar a ser important, tornar fins i tot a governar. Però és evident que els altres partits independentistes han fet un canvi d’estratègia.

Aquests 100 primers dies han estat un govern gris, un govern que no ha fet res més que acabar algunes de les lleis o mesures que ja estava fent l’anterior govern. Es tracta d’una simple gestoria, sense cap tipus d’il·lusió ni perspectiva. És un govern que no té dinamisme, que no té capacitat de donar resposta a les necessitats de la majoria dels veïns i veïnes de Catalunya i que no avança, que no serveix per a res.

No ens estranyen. Illa és un dels avaladors del 155. De fet ell havia demanat que s’apliqués fins i tot abans que molts altres dirigents socialistes. I tot això d’anar a veure el rei cada dos dies o de portar al Parlament entitats que s’han dedicat a atacar el català, demostren el que ja sabíem: el perfil del govern clarament espanyolista del nou inquilí de la Generalitat, que fa més gestos cap a tot aquest sector que durant anys s’ha dedicat a atacar el nostre país.

És un pla de govern que no respon a les necessitats que té el país. Les propostes importants i que preocupen a la gent, com pot ser per exemple l’habitatge, requereixen una resposta immediata i no un pla dient que d’aquí a quinze anys o d’aquí a ics anys arribarem a assolir un tant per cent de l’habitatge públic important. La gent té problemes ara: no arriba a final de mes, els lloguers són molt elevats, i la resposta que dona és molt poc ambiciosa. El govern no afronta de manera valenta les necessitats que té el país, sigui per la llengua catalana, l’habitatge, el transport públic, la sanitat, l’educació...

Doncs la veritat és que es tracta d’un govern que ho posa molt difícil. És a dir, jo quan a Esquerra els demanava informació, reunir-me amb un secretari general, amb un director, era facilíssim. I amb aquesta gent és que no hi ha manera. Ja fa més d’un mes que demano reunions amb diferents departaments i ni tan sols em contesten. I ho trobo una falta de respecte. Quan els interessa a ells, bé prou que et convoquen. Però jo, com a diputat, m’hauria de poder reunir amb els secretaris generals, amb directors..., i no hi ha manera.

És molt complicat. Nosaltres els hem posat sobre la taula la nostra visió i les mesures que s’haurien de prendre no a mitjà o a llarg termini, sinó a curt termini. Ells tenen claríssim quina és la nostra proposta. A partir d’aquí veiem que l’anàlisi no és compartida i que el seu projecte s’assembla molt poc al nostre. Evidentment, a nivell nacional no ens entendrem per a res, i en altres temes ho veiem molt difícil, perquè un govern que el que dona a entendre és que vol acontentar les dues parts confrontades..., això és impossible: o estàs al costat del 94% de la població, que és la que té problemes d’habitatge, o estàs al costat del 6%, que són grans propietaris que tenen desenes i centenars de pisos. És molt difícil que arribem a qualsevol acord fora de temes puntuals, que segurament seran majoritaris, no només amb la CUP, sinó també amb altres formacions.

El finançament singular és una de les moltes promeses incomplertes durant molts anys pels socialistes, siguin a Madrid, siguin a la mateixa Generalitat. I sobre la resta de temes, el mateix. El govern de Montilla prometia els mateixos habitatges que ara promet Illa. I han passat molts anys i no s’han fet. També durant anys els governs socialistes de Madrid han promès grans inversions per a Catalunya, però mai es compleixen, se n’executa una part molt petita. Nosaltres l’única via que veiem amb el finançament singular és que Catalunya ho pugui decidir absolutament tot: quins impostos es cobren, quan es cobren i a qui es destinen. Al final, el finançament singular acabarà sent un cafè per a tothom i poca cosa més.

Sobretot, continuar construint una alternativa. Tot i ser quatre diputades, som l’única alternativa d’esquerres independentista que està fent oposició. I la nostra funció ha de ser aquesta: continuar proposant lleis i mesures que serveixin per a una majoria dels veïns i veïnes d’aquest país, tant en habitatge com en defensa dels serveis públics, de la llengua catalana i del país en general. Volem fer una tasca d’oposició però, alhora, ser propositius i pensant en anar a reconstruir des del Parlament, però també des del carrer, des dels municipis, tot aquest teixit popular independentista, per tornar a avançar en qüestions nacionals.

Ha servit perquè la militància que potser s’havia quedat a casa hagi tornat. S’ha activat. Ha servit perquè simpatitzants que també havien quedat afectats per aquest desencant general es tornin a encisar o, fins i tot, perquè s’incorporin persones noves al projecte nacional. Per tant, en termes generals ha estat un bon procés, i ara, de mica en mica, amb el nou secretariat nacional s’haurà d’anar implementant tot el que es va aprovar a l’assemblea nacional.

El secretariat nacional ja existia. El que passa aquesta vegada és que és un secretariat nacional de consens que ha sortit del mateix procés Garbí i que ha estat avalat per la militància. La figura del secretari general es crea no per fer una figura nova, sinó per reformular-la. Sempre hem tingut els portaveus i ara el que tenim és un secretari general que ens ha de permetre sortir d’aquesta invisibilitat que ens afecta. Els partits més petits i que a sobre tenim uns codis ètics que ens permeten repetir pocs anys, tenim un problema de visibilitat de cara enfora, de reconeixement del projecte, de posar cares al projecte. Aquestes figures que s’han creat de portaveu, de secretari general, han de servir per fer veure el que pensa la CUP, donar-li una cara, i per transmetre millor el nostre discurs.

No, perquè en cap cas es toca el fonament bàsic, que és que les decisions es prenen a baix i pugen cap a dalt. El que fan els de dalt és portar-les a l’àmbit mediàtic, però la decisió sempre es pren en bases assembleàries. Això no ha canviat.

Bé, que s’ha fet una anàlisi de la nova realitat que vivim, del nou cicle polític, on les prioritats han canviat per a una part important de la població. Nosaltres tenim quatre principis essencials: independència, socialisme, feminisme i ecologisme, i aquests quatre termes els hem d’adaptar a la realitat i hem de plantejar propostes que surtin de consensos generals del carrer. No inventem res. El que agafem són les propostes que sorgeixen al carrer en temes de transport, de mobilitat, amb unes mobilitzacions massives que no s’havien vist mai, i agafem totes aquestes propostes que són dels moviments populars i les traslladem al Parlament i a les institucions en forma de propostes i de lleis.

Doncs precisament fent un canvi com el que hem fet a la CUP, no només de lideratge, sinó també discursiu. Tot l’independentisme hauria d’haver fet això, i no està passant, per desgràcia. Al final, tant a ERC com a Junts han quedat els mateixos lideratges del 2017, i això no ajuda a fer avançar el moviment. Nosaltres tenim molt clara quina és la via per tornar a engrescar la gent. És la via de fer polítiques que millorin la qualitat de vida de la majoria de la població, sigui limitant els preus del lloguer, sigui posant tots aquests pisos buits dels grans tenidors de lloguer social, sigui garantint els drets laborals, garantint que el jovent pugui estudiar i després pugui tindre totes les feines dignes, etcètera. Hem de demostrar que aquí som capaços de fer polítiques d’esquerres per millorar la qualitat de vida de la gent i que això, amb l’Estat espanyol, és impossible.

Ara mateix és molt difícil perquè els dos partits grans ja fa massa anys que lluiten per liderar el moviment. Fa anys que no hi ha unitat estratègica de l’independentisme. En algun tema puntual ens hem arribat a entendre, però en poques coses. El que caldria és un canvi d’estratègies: deixar de mirar cap a Madrid, que és el que fan actualment Junts i ERC, i dedicar-se a reconstruir el moviment aquí, i no els uns contra els altres, sinó reformulant el seu propi espai i guanyant-se la credibilitat de la gent amb polítiques i fets.