“Temo que aquest any no veurem la fi de la guerra a Ucraïna”

Assistim al suïcidi d’Israel. Ho dic amb pesar, però un país petit i sense recursos barallat amb tot el seu entorn de centenars de milions que depèn del suport de dues grans potències, els EUA i la UE, i que practica un colonialisme del segle XIX basat en deliris supremacistes bíblics, és inviable en el segle XXI. Avui Israel ja és el lloc del món més perillós per a un jueu. La seva reeixida tàctica de destruir militarment els adversaris oculta la seva completa absència d’estratègia. El suport dels EUA i la UE no serà etern. Els seus adversaris no seran sempre dèbils ni estaran dividits. L’opinió pública, inclosa gran part dels jueus del món, està horroritzada per la massacre d’innocents i els descarats suports polítics i mediàtics que té a Occident. Pot ser que aconsegueixi matar el 20% de la població de Gaza i expulsar els palestins de Cisjordània comprant Egipte i pressionant Jordània, però la seva violència i massacre indiscriminada li ha fet perdre el que li quedava de legitimitat històrica. Si no gira radicalment cap a una entesa sostenible amb el seu entorn àrab, es perdrà, perquè les seves victòries tàctiques aprofundeixen la seva cursa suïcida.

El que ha passat a Síria ha estat una victòria israeliana, que no és que hagi liquidat el règim d’Al-Assad sinó, segurament, el mateix Estat sirià, com va passar amb l’Iraq i Líbia. Amb tres invasors (Turquia, Israel i els EUA) al seu territori i la quantitat d’actors implicats (kurds, gihadistes, islamistes, minories...), em sembla difícil que l’islam polític es consolidi allà i hi pugui reconstruir un estat sobirà. D’altra banda, Síria mostra com Rússia i l’Iran van subestimar la capacitat dels seus adversaris d’incrementar la tensió militar horitzontalment. Han patit un gran revés i intenten salvar els mobles. El tall geogràfic de subministraments a Hezbol·là i el creixent aïllament de l’Iran perjudiquen la resistència palestina. Finalment, augmenten les possibilitats de més atacs a l’Iran. Esperem que els EUA s’ho pensin abans de ficar-se en la guerra oberta contra l’Iran que busca Israel. L’Iran és cinc o sis vegades més gran i potent que aquell Iraq que va acabar amb desastre.

Temo que no. Avui Rússia continua avançant i està menys esgotada que Ucraïna. De moment, Moscou no té problemes de reclutament de voluntaris, perquè els paga 2.100 dòlars al mes, més 4.000 en firmar el contracte i desenes de milers de dòlars si són ferits o morts. Són quantitats enormes que estan solucionant la vida a regions pobres senceres de Rússia. En canvi, Ucraïna té un seriós problema de personal. Hi ha moltes desercions i encara més escapoliments. Estan mobilitzant cinquantins. Tant a Ucraïna com a Rússia i a la UE, hi ha una clara majoria favorable a la negociació però, en lloc de desescalar, s’exigeix a Kíiv abaixar l’edat de reclutament als 18 anys, cosa que provocaria una estampida general. Tots dos països ja disposen d’un enorme exèrcit de mutilats, vídues i orfes. Moscou només negociarà un acord que satisfaci el seu objectiu de recuperar l’estatut de neutralitat per a Ucraïna amb vet per a l’OTAN. No acceptarà mai tropes de pau de l’OTAN a Ucraïna, ni tornar les regions de què s’ha apropiat, ni la pertinença d’Ucraïna a l’Aliança.

Els EUA se’n volen desentendre i els aliats europeus estan desconcertats. Com fer marxa enrere sense reconèixer les seves pròpies responsabilitats en la gènesi de la guerra ni perdre la cara? Què se’n farà, de l’OTAN, en tal cas? Biden ho va formular molt clarament al juny a Time: “Si deixem caure Ucraïna, totes aquestes nacions al costat de la frontera de Rússia, des dels Balcans fins a Polònia i Bielorússia, començaran a fer els seus propis arranjaments.” Això ja està passant amb Eslovàquia, Hongria, fins i tot Bulgària i Geòrgia. És la possibilitat d’una autonomia europea i de la seva integració en un marc euroasiàtic amb motor xinès, el que està en disputa. Així que es continua amb la narrativa de l’amenaça russa, llançant míssils de llarg abast i propiciant atemptats a Moscou. És molt contradictori que diguin que Rússia, que ja està esgotada amb Ucraïna, podria atacar països europeus de l’OTAN i que considerin, alhora, que la pertinença d’Ucraïna a l’OTAN és la “garantia de seguretat” que impediria un nou atac rus.

Rússia està canviant molt. L’elit ja no vol integrar-se a Europa, on només li oferien un paper subaltern incompatible amb la seva identitat de gran potència, sinó vincular-se a la puixant Xina i al Sud Global emergent. Creu que, mitjançant una aliança amb Pequín i potenciant el moviment dels Brics i les relacions amb el Sud Global que va estar en bona sintonia amb l’URSS, aconseguirà mantenir molt més bé la seva sobirania a mitjà i llarg termini en un món multipolar amb diversos centres de poder. Em sembla que a Brussel·les encara no se n’han assabentat. Alhora, la guerra ha ofert una pròrroga a les contradiccions del règim bonapartista rus, a la seva falta de pluralisme i alternança en el poder. Una pròrroga per transformar-se mitjançant un nou contracte social amb la seva població, que està sent formulat sota la certesa d’un enduriment de l’autoritarisme i la promesa de més anivellament social. Respecte a les sancions, de moment han fracassat: Rússia creixerà enguany un 4%, més que cap altre país d’Europa, i els salaris pugen. De moment, el keynesianisme de guerra funciona. La pregunta és si serà sostenible a més llarg termini i si la UE, que de moment no té capacitat industrial per vèncer Rússia militarment, en podrà tenir en cinc o sis anys.

L’autonomia estratègica de la Unió Europea depenia d’unes relacions normals amb la Rússia que li procurava energia i amb la Xina, el seu principal soci comercial. Sota direcció alemanya, es va optar per supeditar-se del tot als EUA, trencar la relació gasística amb Rússia i tensar la relació amb la Xina. El resultat és una UE més dèbil i inoperant, una crisi econòmica a Alemanya –que paga el gas liquat dels EUA tres o quatre cops més car que el rus–, cosa que dissol el seu lideratge, i el trasllat del centre de gravetat europeu més cap a l’est i al nord, amb un pol de països més pro nord-americans consolidat que ja pot més que el malmès eix francoalemany. En l’ordre intern, les polítiques nacionals les determinen organismes no electes com ara l’OTAN –en política exterior i de defensa–, el Banc Central Europeu –en economia i política monetària– i la Comissió, en tota la resta relativa a la governança. Així que hi ha una devaluació general de la sobirania i de la capacitat dels electors per canviar les coses. Paral·lelament, la UE es comporta cap a la seva perifèria com un imperi autoritari. Les seves relacions s’assemblen, cada cop més, a les dels EUA amb l’Amèrica Llatina. Ho vam veure en la “crisi de l’euro” amb Grècia, i amb la conducta davant les eleccions que no li agraden: a Moldàvia, Geòrgia i Romania. Després d’un quart de segle de contes de fades neoliberals, la UE s’ha fet molt menys atractiva a la seva perifèria i comença a recórrer a la tupinada.

És clar que Trump anuncia mals temps per a les dones i els emigrants, per exemple, però en matèria de política exterior és molt menys previsible. Ha col·locat gent diversa i contradictòria en llocs clau. El seu criteri sembla ser la fidelitat. Ha patit dos atemptats i caldrà veure si és capaç de desafiar el “deep state” com a vegades es vanta. La seva promesa de tarifes i guerra comercial contra tothom, inclosos aliats, podria augmentar la caiguda del nivell de vida de la majoria desafavorida, cosa que pot acabar amb el vector popular de la seva base social. Trump pot ser una mena de Ieltsin americà que faci una bona destrossa al país. Això podria afavorir països com Rússia i la Xina i, potser fins i tot, paralitzar els desastres de la política exterior nord-americana del darrer quart de segle, amb la seva factura de més de quatre milions de morts i 40 milions de desplaçats, segons el recomanable estudi de la Universitat Brown Costs of war.

En general, és molt més activa en el món. Per un cantó, està enfortint una xarxa internacional sense Occident des d’organitzacions i fòrums com l’Organització de Cooperació i Seguretat de Xangai, els Brics, o el Banc Asiàtic d’Inversions i Infraestructures (AIIB), que és la segona institució de desenvolupament multilateral més gran del món. Per un altre cantó, s’està preparant per afrontar els clars senyals de guerra que li llancen diàriament els polítics i militars dels EUA. Pequín s’està preparant no per ser una potència hegemònica global, però per descomptat sí per vèncer en una guerra militar amb els EUA a l’Àsia Oriental. Per a això han desenvolupat un gran potencial de míssils amb què eliminar grups navals sencers davant de les seves costes, tenen la millor tecnologia de drons, aeris i submarins i una gran capacitat d’intercepció electrònica. Les sancions han incrementat el seu esforç en alta tecnologia. L’Institut Australià de Política Estratègica (ASPI) observa 44 àrees de ciència i tecnologia. La Xina és líder en 37, diu. Cada anys, a la Xina es graduen quatre milions d’especialistes en STEM (ciència, tecnologia, enginyeria i matemàtiques). Als EUA, se’n graduen 800.000, però gran part d’ells són xinesos.

Problemes globals com el risc nuclear o la desigualtat social i regional es poden trampejar o s’hi pot conviure, encara que sigui perillosament. Amb la crisi climàtica, no; creix mentre no fas res per aturar-la. El president colombià, Gustavo Petro, ha dit que “el que el poder militar bàrbar del nord ha desfermat sobre el poble palestí és l’antesala del que desfermarà sobre l’èxode de centenars de milions dels pobles del sud quan, per la crisi climàtica, quedem sense aigua”. Per pensar-hi.