“No acceptarem quedar-nos a mig camí amb la llengua”

Primer de tot, cal recordar que el cas del català és anòmal a Europa, perquè no hi ha cap llengua de la mida del català que no sigui oficial. És la tretzena llengua autòctona més parlada de la Unió Europea. Fins ara, sempre que s’havia demanat l’oficialitat d’una llengua, el Consell ho havia aprovat sense gaires problemes. Mai s’havia trigat tant. Com que ja intuíem que podria ser una mica complicat, vam preparar una campanya per l’oficialitat el 2023, durant la presidència espanyola rotatòria al Consell de la UE. Hi havia algunes coses que ens grinyolaven i volíem informar la ciutadania de quin era el punt de partença. Per exemple, el govern espanyol havia dit que el 2004 ja havia demanat l’oficialitat i nosaltres, amb una pregunta parlamentària que vam preparar en col·laboració amb l’eurodiputat irlandès Chris MacManus, que això no era cert. Tècnicament, l’oficialitat és una cosa simple i fàcil, però cal voluntat política. I això és el que de moment es troba a faltar.

Mantenim el contacte amb tots els estats membres de manera periòdica. Els estats que encara tenen reticències són els mateixos que en tenien al principi, com per exemple Suècia i Finlàndia, que encara no han manifestat cap canvi d’opinió des d’aleshores. Per això hem fet molta campanya en aquests països. Vam fer crides públiques dirigides a aquests països en les quals van participar Pep Guardiola i Aitana Bonmatí, entre d’altres, per intentar arribar a la seva opinió pública, però de moment no hi ha hagut canvi de posició. Són governs afins al Partit Popular, i això és el que percebem. Algun dia algú del PP hauria d’explicar per què s’oposa a l’oficialitat del català tenint en compte que no va en contra de l’oficialitat del castellà.

Els interessos dels estats estan per sobre dels interessos polítics dels partits, però en aquest cas veiem que el Partit Popular Europeu està fent una batalla per darrere contra Pedro Sánchez, i ens ha tocat el rebre absurdament amb el català. Una altra cosa que vam veure venir de seguida va ser el tema dels països bàltics, que tenien reticències pel tema del rus, però ho vam desactivar de seguida perquè, amb la darrera proposta de canvi del reglament europeu, només poden esdevenir llengües oficials les llengües europees autòctones, amb la qual cosa el rus queda automàticament descartat.

Quan es barregen més coses que el simple tema de l’oficialitat d’una llengua, tot és una mica més complicat. Però, com he dit, el tema de l’oficialitat és molt simple. No cal canviar els tractats, d’acord amb tots els informes jurídics que s’han presentat, inclòs el que vam encarregar nosaltres a dos experts independents del King’s College de Londres i de la Universitat de Birmingham. S’ha d’aprovar per unanimitat al Consell i ja està. Nosaltres seguim mantenint contacte amb diplomàtics dels diversos estats membres. En alguns casos fins i tot hem teixit una complicitat i una certa simpatia. Un tema important és que alguna d’aquestes fonts ens ha confirmat que el Consell i els estats membres ja tenen tota la informació, que ja no en cal més. Que si algú en demana més, és perquè vol negociar altres coses o per demorar la decisió. Perquè nosaltres hem estat fent molt de seguiment sobre com fluïa la informació precisament per evitar que la manca d’informació fos una excusa. D’acord amb la normativa europea vigent, ja es podria aprovar. Per tant, aquestes fonts de confiança ens confirmen que no cal més informació i que qui en demani més hi està posant obstacles. Això ens ratifica que és un tema merament polític.

En aquests moments, el tema està encallat. Segur que hi ha converses, perquè de tant en tant en parla el ministre José Manuel Albares, però tots els estats membres estan en espera que Espanya demani posar-ho en l’ordre del dia. Espanya no ho vol fer si és per dir que no ha avançat gens, és clar. I aquest és el tema: que no han avançat perquè no hi han posat tot l’esforç que cal per fer-ho. Si Espanya demanés tornar-ho a debatre al Consell, els estats membres no s’hi oposarien. En tot cas, això s’està allargant massa. Era lògic que els estats membres demanessin més informació, però ja se’ls va donar des de fa més d’un any. A més, quan s’ha aprovat l’oficialitat d’altres llengües la cosa ha anat molt àgil, sense tants entrebancs.

Sí, totalment. La prova que el govern espanyol no ha negociat l’oficialitat de debò és que encara no la tenim. I creiem que hauria de fer valer el seu poder davant els altres estats membres. És per això que, després de les passades eleccions europees, nosaltres vam demanar públicament i per carta al govern espanyol que aprofités aquesta oportunitat de negociació que s’obria als nous càrrecs de la Comissió Europea per introduir el tema de l’oficialitat del català. És un intercanvi de cromos al final. I negociant, Espanya ha aconseguit que l’exministra Nadia Calviño sigui la nova presidenta del Banc Europeu d’Inversions i que l’exvicepresidenta Teresa Rivera sigui la vicepresidenta de la Comissió Europea. Per tant, quan Espanya vol negociar, aconsegueix coses. Espanya podria fer servir el seu dret de vet en el Consell per fer valer la seva força. També creiem que Espanya no acceptaria que el castellà fos tractat a la Unió Europea com s’està tractant el català. Segur que l’oficialitat del castellà hauria anat molt més ràpid.

Els catalans som optimistes de mena i creiem que ho aconseguirem. A veure, l’oficialitat és una proposta que té un ampli consens social a Catalunya i a la Unió Europea. Segons l’enquesta del CEO de l’any passat, un 85% dels catalanoparlants estarien a favor de l’oficialitat. I segons una enquesta de la Comissió Europea de l’any passat, el 84% dels europeus estan a favor de protegir millor les llengües d’Europa. I la protecció màxima és l’oficialitat. El que volem és ser uns ciutadans normals, lingüísticament normals dins de la Unió Europea, tal com ho són els finesos, els suecs, els eslovens..., que no han de patir per la seva llengua ni pels seus drets lingüístics. Que siguem europeistes no vol dir que no puguem ser crítics amb l’actual funcionament de la Unió Europea i amb el fet que a vegades els seus valors fundacionals no s’apliquen correctament. Però si la Unió Europea vol continuar sent creïble en la defensa dels drets humans, ha de reconèixer que els drets lingüístics són també drets humans i drets fonamentals. I això implica reconèixer l’oficialitat del català a la Unió Europea. També hi voldria afegir que, tal com es diu en els articles 21 i 22 de la Carta Europea dels Drets Fonamentals, no es pot discriminar per motius de llengua. La Unió té l’obligació de respectar la diversitat cultural i lingüística dels seus ciutadans. En aquest sentit, reconèixer l’oficialitat del català aconseguiria fer complir aquests mandats fundacionals i estem segurs que ho aconseguirem, perquè més català és més Europa.

Hi ha aquest risc, perquè a més a més el govern espanyol va demanar per carta al Parlament Europeu que es permetés parlar català al Parlament Europeu. No sabem exactament a on, entenem que només seria en el ple. El conseller d’Unió Europea i Acció Exterior, Jaume Duch, també deia que hi estaven treballant. Però primer de tot caldria aclarir què vol dir aquesta mesura, si és només per al ple. Perquè això vol dir que no es podria parlar català allà on es debaten amb detall i profunditat els temes al Parlament Europeu, que és a les comissions, i és quan un diputat o diputada necessita poder parlar la seva llengua per discutir en igualtat de condicions amb els altres companys. A més, parlar català al Parlament Europeu és una mesura que no té cap impacte en els ciutadans; sí que en tindria l’oficialitat. Una solució d’aquest tipus pot ser doblement discriminatòria, perquè passaria el que passa per exemple al Consell o al Comitè de les Regions, que es pot intervenir en català però ho has de demanar amb antelació, cosa que no es requereix en el cas de les altres llengües. Per tant, això representaria una doble discriminació. Tot i això, tindria dues repercussions positives. D’una banda, que es veuria que afegir el català al ple del Parlament Europeu no implica cap sotrac. Només és un tema tècnic i no comporta cap mena de dificultat. A més a més, el cost seria molt baix, perquè alguns intèrprets de castellà ja són catalanoparlants. Per tant, no caldrien grans esforços de contractació. I bé, almenys tothom podria ja centrar els esforços en l’oficialitat, i evitaríem temptacions de fugir d’estudi amb aquest tema. El que sí que puc assegurar és que des de Plataforma per la Llengua no acceptarem quedar-nos a mig camí. Volem l’oficialitat plena del català. Voldria recordar que es tracta d’una qüestió que, a més a més, apareix en l’article 6.3 de l’Estatut, que obliga l’Estat espanyol i la Generalitat a emprendre les accions necessàries per al reconeixement de l’oficialitat del català a la UE.

Bàsicament, és una protecció legal màxima dins la Unió Europea. La majoria de directives i reglaments que s’aproven a les institucions europees, que després acaben sent lleis a cada estat membre, moltes vegades només són de compliment si s’utilitza una llengua oficial. I aquí el català queda descartat automàticament. Per exemple, tot el que és etiquetatge d’aliments, o de productes mèdics que s’utilitzen als hospitals. Tot està etiquetat en castellà. Si tu et compres una aspirina o un esparadrap, totes les instruccions són obligatòriament en una llengua oficial de la Unió Europea. A més, quant als aliments, encara que la llei del codi de consum obligui a l’etiquetatge en català, al final no s’acaba fent valer perquè el que s’imposa és el compliment d’una directiva europea. I, com aquestes, hi ha moltíssimes directives que només obliguen a utilitzar llengües oficials, des del carnet de conduir fins a reclamacions de les companyies aèries, reclamacions per temes de pisos turístics o informació legal sobre aquestes qüestions, qualsevol subvenció europea, etc. Hi ha moltíssimes coses que, sense que ens n’adonem, condicionen el nostre dia a dia i provenen de directives europees que exigeixen que com a mínim s’usi una llengua oficial.