Collboni, Carmena i ‘el viejo profesor’ de fons

La relació entre Barcelona i Madrid es pot dir que sempre ha basculat entre dos estats d’ànim elementals o primaris, com són el de la rivalitat i el recel mutu. A partir d’aquí, i honorant la millor tradició futbolera del clàssic que protagonitzen els seus dos equips ensenya, el diàleg entre totes dues ciutats massa sovint ha estat el més semblant a una picabaralla de cunyats a peu de barra de bar, amb més rauxa –“Madrid ens roba”– que no seny. Això no exclou, però, que, en certs moments o períodes molt concrets de la història, una urbs o l’altra s’hagi mirat l’altra amb una certa enveja o admiració. Un exemple de manual és el dels Jocs Olímpics, on des de la Puerta de Sol i rodalies no es van escatimar amanyacs cap a aquell procés de transformació i lideratge capitanejat per Pasqual Maragall. En proporció inversa, des de la burgesia progre barcelonina sempre s’ha contextualitzat, amb un punt d’entre encaterinament i ingenuïtat, aquella figura que va ser Enrique Tierno Galván, l’alcalde de Madrid entre 1979 i 1986, que cridava: “El que no esté colocado, que se coloque”, i que, com tantes altres personatges públics, en el fons té molts més matisos que els que la historiografia oficialista s’ha encarregat d’exalçar.

Justament ara, un llibre del que entre altres coses va ser diputat del PSC Àlex Masllorens, i que porta per títol Els papers de Tierno Galván, es proposa fer una introspecció a l’obra i la personalitat possiblement menys complaent del viejo profesor. L’obra es va presentar ahir en el més oficial dels actes possibles, al Saló de Cent de l’Ajuntament de Barcelona i en un format de conversa enllaunada entre l’alcalde local, Jaume Collboni, i la que va ser cap del govern local de Madrid Manuela Carmena. Malgrat els intents per convertir la cita en un al·legat institucional en contra de l’extrema dreta i d’Elon Musk –fent patent la curiosa fixació que senten alguns per un magnat al qual no paren de fer publicitat gratuïta parlant-ne a tota hora i arreu–, durant l’esdeveniment també es va parlar de totes dues urbs, de què suposa gestionar-les i de la política del moment. A partir de la certesa que Carmena és d’aquells esperits lliures que apliquen aquella màxima que dicta tu pregunta’m el que vulguis, que jo explicaré el que em sembli, l’exalcaldessa va mostrar el “dolor” que li causa “que alguns aprofitin els seus càrrecs a les institucions per atiar l’odi entre territoris” en una crítica que, deixada anar així, tant es podria entendre que anava adreçada a Puigdemont, Ayuso, Abascal o Feijóo, o a tots alhora. Sobre Tierno Galván, va recalcar que va ser el batlle “que va reinventar Madrid” i el va endreçar urbanísticament a través del pla, tutelat aleshores pel marit de l’exalcaldessa, que va “ordenar” el seu creixement. Collboni, orador fi, va aprofitar aquest fil per recordar que en aquella època, la dels adveniments dels ajuntaments democràtics, en què les ciutats com a tals estan pràcticament per fer, la relació entre totes dues capitals va ser especialment fluïda, “ja que hi havia interessos comuns a defensar davant l’executiu de la UCD i també afinitat ideològica entre els seus governs locals”. Un fet, el de la complicitat política, que ara no es dona amb el Madrid de Martínez-Almeida, però que tot i això intenten “mantenir una bona relació institucional”, segons va apuntar el batlle barceloní, que també va revelar que tots dos consistoris estan negociant “canvis normatius amb l’Estat”: “Per tenir instruments propis per fer front als grans reptes que ens venen… Això pot marcar un punt de retrobament”, va reblar Collboni. De l’enfrontament a la fredor per acabar anhelant una conllevancia digna. La història de dues ciutats, un país i també un moment, l’actual.