Ignorats olímpicament

L’ara sí ara no d’ICV dels dies en què la canonada d’aigua de l’Ebre per pal·liar la sequera es feia i no es feia ha tornat amb la rocambolesca no-compareixença de José Luis Rodríguez Zapatero al Congrés per respondre de l’incompliment de l’Estatut en el finançament. I, amb això, les turbulències pròpies del Tutuki Splash. Ara perquè, en mig dels Jocs de Pequín, el PSC i ICV han ignorat olímpicament ERC en la tàctica negociadora del finançament.

Joan Saura va informar puntualment el president de la Generalitat, José Montilla, de la seva negociació amb la vicepresidenta del govern espanyol, María Teresa Fernández de la Vega, per evitar a Zapatero el tràngol d’haver de quedar en evidència al Congrés –i, de passada, el tràngol al PSC de votar contra la resta de partits catalans–, pactant una pròrroga de tres mesos per acordar el finançament... sense informar-ne Josep-Lluís Carod-Rovira, que feia de president en funcions.

El pacte va generar ahir un debat sobre l’abast de l’acord en una mena d’exercici de la confusió. Perquè, més enllà d’estalviar el mal pas a Zapatero i al PSC, hi ha un pacte, en principi unilateral amb ICV, que accepta passivament l’incompliment del 9 d’agost i dóna aire a Zapatero per negociar. Negociació que recau en el departament d’Economia de la Generalitat. El vicepresident d’ICV, Jaume Bosch, va assegurar que Montilla n’estava al corrent i, per tant, “és un acord assumit pel govern de la Generalitat”, que, de fet, no té més marge temporal si vol l’acord per al 2009. En canvi, Carod va haver de sortir a treure importància al pacte dient que l’ha fet un sol diputat i que els acords de govern es prenen en la reunió de l’executiu del dimarts. El vicepresident va negar tot indici de “traïció”, tot i veure “lògic” que Montilla –que no és precisament d’ICV– n’estigués informat. Però, sigui com sigui, les converses les van mantenir de manera triangular el president de la Generalitat, el número tres i la vicepresidenta del govern espanyol. Ja hi ha a la cúpula d’ERC qui vol demanar explicacions a Carod .

Front esmicolat
L’episodi de Vilanova posa en qüestió la fermesa negociadora del front català, fins fa uns dies un quadripartit, ara ja esmicolat, almenys pel que fa a l’estratègia. Esmicolat pel gest de Saura i esmicolat perquè mentre ERC, ICV i CiU continuen vinculant el seu vot als pressupostos generals de l’Estat amb un acord en el finançament, ahir el dirigent del PSC i ministre Celestino Corbacho va garantir públicament el vot dels 25 diputats del PSC als comptes de Solbes.

Aquest havia estat el gran trumfo del conseller d’Economia, Antoni Castells, expressat amb calculada ambigüitat, per pressionar el govern espanyol. Però el PSC desvincula definitivament el finançament dels pressupostos. Miquel Iceta ja va demanar fa un mes al Parlament el vot dels partits catalans, amb l’argument de no perdre els diners de la disposició addicional tercera. Però aleshores la negociació del finançament no estava enquistada i Castells va començar a jugar amb les insinuacions. Fins que ahir el diputat Daniel Fernández va repetir l’argument de la inversió de l’Estat. Corbacho va reblar el clau. Ja va dir Montilla a Joan Puigcercós que el seu límit en aquest afer és no fer caure Zapatero.