Josep Laporte, un home de país

Tal dia com avui fa vint anys va morir arran d’una aturada cardiorespiratòria Josep Laporte i Salas. Tenia 82 anys i, amb un fort sentiment catalanista, va gaudir d’una llarga vida treballant pel país. El seu traspàs va generar nombroses reaccions del món de la política, la universitat i la cultura.

Nascut el 1922 a Reus, va traslladar-se amb la família a Barcelona als dotze anys, quan el seu pare, que era el director del Banc de Reus, es va integrar en la direcció del Banc de Catalunya. Va estudiar medicina a la Universitat de Barcelona (1939-1945) i va especialitzar-se en farmacologia a Oxford i Milà. Va ser professor de les universitats de Cadis i València i, de tornada a Catalunya, va ser rector de la Universitat Autònoma de Barcelona (1976-1980). Com a científic va adquirir prestigi amb diversos treballs, entre altres matèries, sobre la funció tiroide i la seva modificació per fàrmacs.

El 1980 va ser elegit diputat en les eleccions al Parlament de Catalunya, com a independent a les llistes de Convergència i Unió, i el president Jordi Pujol, que havia estat alumne seu, el va nomenar conseller de Salut i Seguretat Social a l’hora de formar govern. Va dur a terme la primera reforma sanitària que va suposar la construcció de nombrosos centres d’assistència primària, el pla comarcal d’hospitals i la primera campanya antitabac. En les eleccions del 1984 va ser reelegit diputat i va mantenir la conselleria. Quatre anys més tard, va anar de cap de llista de CiU per la circumscripció de Tarragona i Pujol el va nomenar conseller d’Ensenyament. En aquest període es van crear les universitats de Girona, Lleida i Rovira i Virgili de Tarragona. El seu darrer càrrec públic va ser el de primer comissionat per a Universitats i Recerca, quan tenia setanta anys, des del qual va encarregar-se de crear una nova configuració territorial d’universitats, amb la inauguració de la Universitat Pompeu Fabra (UPF) i la Universitat Oberta de Catalunya (UOC).

Vestit sempre amb el seu inconfusible corbatí, que va començar a portar com un signe antifranquista molt particular, era definit pels seus amics com un pedagog que feia política, com un humanista que sabia aconsellar i com un expert que sabia dirigir. Es va fer membre de primera hora d’Òmnium Cultural i va participar en la fundació de l’Assemblea de Catalunya. Al llarg de la seva vida va ocupar la presidència de diferents institucions catalanes: del 1970 al 1974, de l’Acadèmia de Ciències Mèdiques de Catalunya i de Balears, on va continuar la catalanització de les seves publicacions, iniciada abans per Josep Alsina; també va presidir l’Onzè Congrés de Metges i Biòlegs de Llengua Catalana, celebrat a Reus el 1980; la Reial Acadèmia de Medicina de Catalunya del 1993 al 2002, i l’Institut d’Estudis Catalans del 2002 al 2005.

Va ser nomenat fill il·lustre de Reus per l’Ajuntament i es va convertir en els últims anys en una figura habitual en els actes culturals i socials que s’organitzaven a la capital del Baix Camp. Va presidir durant molts anys la Fundació Teatre Fortuny i va impulsar la creació del Premi Internacional de Dansa Roseta Mauri.

Va ser una figura de consens, admirat i aplaudit tant pels d’un costat de la balança com pels de l’altra. El president Maragall el definia com un home que “formava part d’una generació inefable, que va viure dues guerres i ho va passar malament, però encara tenia el somriure, la gentilesa, el savoir faire i l’esperit d’una gent que mai va perdre l’esperança que aquest país havia de canviar”. El president Pujol, el dia de la seva mort, va expressar: “Tots li devem molt. Va ser un gran catalanista i, espiritualment i moralment, molt elegant. Se’n va amb les mans plenes, havent fet molta feina, i tota ben feta.”