Trump, Ucraïna i el futur d’Europa
El president dels EUA reconeix Rússia com a potència amb legitimitat per decidir el destí del continent de tu a tu amb Washington
El canvi històric de paradigma suposa una oportunitat per als països europeus d’assolir, finalment, agència geopolítica pròpia
Pocs discursos han deixat auditoris tan glaçats com el que el vicepresident nord-americà, JD Vance, formulà divendres passat a la Conferència de Seguretat de Múnic. Davant de representants d’estaments militars i autoritats d’arreu del món, durant vint minuts va descarregar una bateria de retrets i crítiques sobre la que és, al seu parer, una traïció de la UE als valors democràtics i a la llibertat d’expressió. Les seves paraules van fer volar miques les poques esperances d’entesa entre nord-americans i europeus que alguns encara conservaven, i van segellar el trencament històric d’un vincle transatlàntic de vuit dècades d’existència.
La ciutat de Múnic ha estat també mencionada els darrers dies per l’infaust record de l’acord que s’hi va signar el setembre del 1938, en què el britànic Chamberlain i el francès Daladier cediren davant les ambicions de Hitler a la regió dels Sudets, a canvi de la falsa esperança d’apaivagar les seves ànsies d’expansió oriental. Un precedent que esdevé rellevant en el present per caracteritzar la naturalesa de la creixent aproximació entre Donald Trump i Vladímir Putin, i el que sembla la voluntat cada cop més clara dels nord-americans de sacrificar una part d’Ucraïna per poder satisfer així les aspiracions expansionistes russes.
“Tots dos ens vam referir a la gran història de les nostres nacions, i al fet que vam lluitar de manera reeixida en la Segona Guerra Mundial [...]. Vam parlar de les fortaleses de les nostres respectives nacions, i del gran benefici que obtindrem de treballar conjuntament.” Amb aquestes referències històriques, Trump anuncià, dimecres passat, la que havia estat la primera trucada formal amb Putin des del seu retorn a la presidència. Així, si Múnic retrotrau a la idea de l’apaivagament fallit, és en la Conferència de Ialta del 1945 on es troba l’altre precedent que retorna amb força aquests dies. La manera com Roosevelt, Churchill i Stalin es repartiren el continent europeu en esferes d’influència, i on els països de l’Europa oriental quedaren sota l’òrbita soviètica durant quatre dècades, ha estat vindicada durant anys pel president rus com la seva visió predilecta d’ordre continental. Ara, el format bilateral en què es produiran les negociacions sobre el futur d’Ucraïna, excloent els països europeus i la mateixa nació agredida, és ja en si mateix tota una primera victòria política i simbòlica per a Putin. Implica en si mateixa un reconeixement de Rússia com a potència amb legitimitat per decidir el futur del continent europeu de tu a tu amb els Estats Units, emulant èpoques pretèrites.
No ens trobem, però, només davant d’un retorn nostàlgic al passat. El format que prenen les negociacions per intentar posar fi a la fase activa de la guerra més greu que ha patit Europa des de 1945 és en si mateix un reflex del canvi d’època, i de la forma que està prenent un present i un futur que es configuren a marxades forçades. Es tracta també de la materialització de la visió ara compartida per nord-americans i russos sobre com han d’operar les relacions internacionals: a través de la concertació dels actors més forts i militarment capaços segons els seus respectius interessos nacionals, sense tenir en compte cap altra consideració.
La cimera entre Trump i Putin per rubricar l’acord es podria produir d’aquí a poques setmanes a l’Aràbia Saudita, després d’un seguit de trobades prèvies que mantindran abans a Riad alts càrrecs i assessors en matèria de seguretat per discutir-ne els detalls, a les quals no han estat convidats representants ucraïnesos ni europeus.
La traïció a Ucraïna
Durant les darreres setmanes, Volodímir Zelenski havia mostrat una flexibilitat cada cop mé sgran pel que fa a la seva disposició a acceptar una renúncia temporal a les regions ucraïneses actualment sota control rus, un 20% del territori part de les seves fronteres internacionalment reconegudes. La màxima aspiració de Kíiv és, però, obtenir garanties de seguretat per evitar que Rússia pugui tornar a atacar el país després de l’entrada en vigor d’un hipotètic alto el foc.
L’objectiu prioritari havia estat aconseguir que el país fos admès a l’OTAN, opció que ha quedat descartada. No només això, sinó que, segons les declaracions dels darrers dies tant del secretari de Defensa nord-americà, Pete Hegseth, com del vicepresident Vance, els Estats Units no tenen la intenció d’incloure cap compromís amb la sobirania ucraïnesa ni amb la seva seguretat com a part d’un hipotètic acord, ni participarien de cap contingent internacional de manteniment de la pau que se’n derivés, el qual podria ser desplegat a l’actual línia del front per mantenir un alto el foc. Un contingent que, en cas de materialitzar-se, tampoc quedaria cobert per l’article 5 del tractat de l’OTAN, i que, per tant, no comptaria amb el compromís de protecció dels EUA en cas d’una renovada agressió russa.
Un altre aspecte fonamental rau en el futur del manteniment del suport militar nord-americà a les forces armades ucraïneses, i que ha tingut un paper cabdal per sostenir la seva capacitat defensiva durant els darrers tres anys. Actualment, l’armament i munició proveïts pels Estats Units constitueixen un 30% del total emprat per part d’Ucraïna, mentre que la producció pròpia és un 40%. El suport nord-americà inclou sistemes clau com els míssils antiaeris Patriot, els llançacoets Himars o els llançamíssils Atacms, que no tenen equivalents produïts a cap altre país aliat d’Ucraïna. L’administració de Trump havia mostrat la seva disposició a mantenir la provisió d’armament a canvi que Ucraïna cedís una part de les seves reserves de terres rares, les més importants d’Europa, i que inclouen minerals crítics com el liti i el titani. Durant els darrers dies ha transcendit, però, que Zelenski ha rebut pressions per acceptar cedir als EUA el 50% del total de les seves reserves, no a canvi de cap garantia futura, sinó en compensació pel suport enviat per l’administració de Biden, el qual equival a un cost total molt inferior. Un gest molt indicatiu del canvi radical de posició a Washington, i d’un esquema en què la voluntat de russos i nord-americans pot ser ara negociar per repartir-se Ucraïna en allò que més interessa a cadascun, amb un acord que pugui beneficiar les dues parts a costa seva.
De la mateixa manera, fins ara s’havia especulat sobre les mesures de pressió militar i econòmica que els EUA podrien emprar per forçar Moscou a un acord que impliqués concessions per part seva, incloent-hi un possible increment de les sancions que afeblissin les exportacions de petroli i de GNL rus. Segons una conversa telefònica mantinguda dissabte entre el ministre d’Afers Estrangers rus, Serguei Lavrov, i el secretari d’estat nord-americà, Marco Rubio, el focus es troba ara, però, en l’aixecament de les sancions econòmiques existents per facilitar així la plena normalització de relacions. Un altre èxit potencial per part de Rússia, ja que implicaria superar un dels costos principals que ha assumit per la seva agressió contra Ucraïna. També, un allunyament entre la posició dels Estats Units i la UE, que mantindria les seves sancions des d’una posició ara més afeblida.
La UE i els seus membres no només han estat vetats per participar en les negociacions, sinó que tindran la responsabilitat de mantenir els compromisos de seguretat que se’n derivin, davant d’una amenaça russa que ben segur que romandrà ben viva. I ho hauran de fer sense la protecció del paraigua defensiu nord-americà.
No és el mateix una pau que una pau justa, com tampoc és el mateix una pau que una capitulació. Un acord que premiï la part agressora suposa un precedent perillós que facilita l’escenari futur d’una nova agressió. Precedents com el Memoràndum de Budapest del 1994, o els Acords de Minsk I del 2014 i de Minsk II del 2015, són un bon recordatori que arranjaments que no estableixin garanties de seguretat sòlides per part de tercers actors, en aquest cas amb relació a la sobirania i independència d’Ucraïna, són la recepta per a futurs conflictes bèl·lics. Amb la cessió davant de Rússia, és probable que els EUA vulguin ara retirar-se de l’equació, i deixar la responsabilitat als europeus de tot allò que es pugui esdevenir.
Per a Rússia, l’objectiu últim no és, però, aconseguir una porció de terra ucraïnesa. La seva aspiració és anul·lar definitivament la seva sobirania i obligar-la a retornar sota el paraigua geopolític de Moscou. La visió neoimperial russa que forma part del corpus ideològic del seu règim i de la visió de Putin no reconeix Ucraïna com una realitat nacional separada i diferent de la russa, i en última instància ambiciona la “reunió històrica” de la nació triuna formada per Rússia, Bielorússia i Ucraïna. La reintegració total d’Ucraïna sota l’òrbita de Moscou és vista com un element cabdal del reconeixement del seu nou estatus, igual que succeí a principis del segle XVIII amb la victòria del tsar Pere el Gran a la guerra del Nord i la fundació de l’imperi rus.
En aquest nou paradigma en què la història s’escriu de nou a través de la força, Moscou es rearma i continua reclutant desenes de milers de combatents cada mes. El seu pressupost miliar s’ha incrementat un 42% el 2025, fins als 146.000 milions de dòlars. Una xifra que ascendeix fins als 462.000 milions en paritat de poder adquisitiu, superior al conjunt de pressupostos de defensa dels països europeus.
El present terratrèmol geopolític dibuixa un canvi de paradigma històric a Europa, amb Washington desentenent-se del seu destí per poder centrar definitivament tots els esforços en la seva competició amb la Xina. Juntament amb Múnic i Ialta, el record del rapprochement de Nixon i Mao Zedong l’any 1972 retorna amb força aquests dies. Una fórmula que, de retruc, pot permetre a Moscou reduir la seva dependència envers Pequín, i que, per una qüestió de necessitat, pot obrir la porta a una major aproximació de la Unió Europea i d’Ucraïna amb la Xina.
L’acostament entre Rússia i els Estats Units ha deixat en evidència les greus conseqüències de l’error que per als països europeus ha suposat la seva dependència en matèria de defensa envers Washington. Alhora, però, presenta una oportunitat històrica per assolir, finalment, agència geopolítica pròpia. La supervivència de la UE com a projecte i com a actor implica poder parlar amb una única veu, i disposar de capacitat pròpia en l’ordre global multipolar que ha arribat per quedar-se, incert i impredictible per naturalesa.
Això implica irremeiablement avançar cap a una més integració en matèria de defensa, i incrementar de manera substancial les seves capacitats de producció industrial en aquest àmbit. A diferència de l’any 2017, quan amb l’arribada de Trump per primer cop a la Casa Blanca prengué força la idea de l’“autonomia estratègica”, ara el temps s’esgota. De la voluntat i capacitat dels europeus en dependrà no només el futur d’Ucraïna i la relació amb Rússia, sinó també l’estabilitat, la seguretat i l’ordre futur al continent.
Scholz xoca amb Starmer per la missió de pau
RedaccióEls líders europeus reunits ahir a París per respondre al desafiament llançat per Trump a Ucraïna van coincidir en la necessitat de “fer Europa més forta” i assolir l’objectiu de despesa del 2% del PIB en Defensa. Així ho va confirmar el canceller alemany, Olaf Scholz, que va advertir que és el “moment erroni” per debatre el desplegament de tropes de pau a Ucraïna, hores després que el premier britànic, Keir Starmer, convidat a la cita, oferís enviar-n’hi davant un eventual acord de pau amb Rússia. Scholz va celebrar que es produeixin contactes entre Washington i Moscou però va rebutjar “una pau imposada”. La prioritat, segons el canceller, és que Kíiv pugui seguir el seu camí cap a l’adhesió a la UE, defensar la seva sobirania i seguretat i tenir un exèrcit fort com a garantia, cosa que requereix el suport continuat dels europeus i dels EUA.
Sobre el finançament del rearmament europeu, el canceller, en plena campanya d’unes eleccions clau a Alemanya, va defensar la via dels crèdits sense que afectin les partides destinades a infraestructures o cohesió social. A més de Scholz i el president francès, Emmanuel Macron, a la trobada al Palau de l’Elisi van assistir també Pedro Sánchez i els seus homòlegs dels Països Baixos, Dick Schoof; Polònia, Donald Tusk, i Itàlia, Georgia Meloni i Starmer, i els presidents del Consell Europeu, António Costa, i de la Comissió Europea, Ursula von der Leyen, i el secretari general de l’OTAN, Mark Rutte. Avui es reuniran a Riad els caps de la diplomàcia russa i dels EUA, Serguei Lavrov i Marco Rubio, per preparar la reunió Putin-Trump sobre Ucraïna.
