Un mapa que es mou

Els editors d’atles i mapes ja poden anar triant un color diferent del de Sèrbia per pintar el futur Kosovo independent. El naixement d’aquest petit Estat suposa l’últim retoc a un mapa, l’europeu, que no ha deixat de canviar de fesomia durant els darrers vint anys: ha vist desaparèixer fronteres (amb la reunificació d’Alemanya el 1990) i n’ha traçat de noves (o recuperat d’antigues, segons com es miri) dins el territori de l’antiga Unió Soviètica i de Iugoslàvia. En tot just dues dècades, el mapa d’Europa ha vist néixer, o renéixer, una quinzena de nous Estats.
La caiguda del Teló d’Acer, la frontera que després de la Segona Guerra Mundial va dividir Europa del Bàltic al Mediterrani en dos blocs polítics i militars enfrontats, va precipitar l’esfondrament en cadena dels règims comunistes de l’Est, aliats de Moscou, i va engegar tot el procés de canvis territorials al Vell Continent.

Fruit d’aquell terratrèmol van ser la reunificació de l’Alemanya occidental i l’Alemanya comunista (1990) i el divorci amistós de txecs i eslovacs (1993), mentre l’URSS covava el seu propi procés de desintegració interna. El 1991, diverses Repúbliques soviètiques van proclamar la independència, entre les quals hi havia les bàltiques –Estònia, Letònia i Lituània–, Bielorússia, Ucraïna i Moldàvia.

Tot i les resistències que aquestes secessions van provocar en el si de la moribunda URSS, les tensions no són comparables a les que van generar les proclamacions d’independència a l’antiga Iugoslàvia.

A Eslovènia (1991), la primera d’agafar el camí de l’autodeterminació, la van seguir Croàcia i Bòsnia i Hercegovina, que es van veure immerses en cruentes guerres entre les diverses comunitats que hi habitaven, uns conflictes atiats des de Belgrad pel govern i l’exèrcit serbis. L’últim territori amb estatus de República que va abandonar el vaixell iugoslau va ser Montenegro el 2006.

Aquest canvi en el mapa polític ha anat acompanyat d’un canvi en el mapa geoestratègic: bona part dels Estats excomunistes europeus (inclosos alguns de nous, com les Repúbliques bàltiques) ja formen part de la Unió Europea –el bloc nascut després de la guerra a la part occidental del continent amb vocació de reunificar-lo– i alguns (menys) també s’han integrat a l’OTAN, l’estructura militar que capitanegen els EUA.

Retòrica russa antioccidental
L’Europa occidental, atlantista, capitalista i democràtico-liberal ha anat ocupant part del terreny sota l’antiga òrbita d’influència soviètica i arriba ja fins a les mateixes portes de Rússia. Aquest procés imparable operat en només 19 anys ha encès totes les alarmes a Moscou, que amb Vladímir Putin ha recuperat la retòrica d’enfrontament amb Occident.

Els recels del Kremlin s’han incrementat enormement amb les negociacions en curs entre Washington i els governs de Txèquia i Polònia per instal·lar en aquests Estats part d’un nou escut antimíssils. Els nord-americans asseguren que l’escut està destinat a protegir Europa dels míssils iranians, però Rússia el percep com una amenaça directa al seu territori.

L’avenç cap a l’est de la influència occidental no agrada gens a Moscou, que no ha estalviat esforços per defensar el seu protegit serbi i evitar que Kosovo segueixi el camí de cinc de les sis ex-Repúbliques iugoslaves. Putin ha amenaçat nord-americans i europeus de rearmar-se i treure del calaix la resposta que té a punt a la independència de la petita província sèrbia: ampliar la influència de Moscou en territoris secessionistes russòfons que formen part d’altres Repúbliques de la difunta Unió Soviètica.