Dones que van trencar barreres

Jugar a camp con­trari

Algu­nes d’aques­tes pio­ne­res, la tra­jectòria de les quals tot just s’ha començat a recu­pe­rar de l’oblit en els dar­rers anys, van llui­tar de forma iso­lada per obrir-se camí en espais tra­di­ci­o­nal­ment reser­vats als homes o que direc­ta­ment eren vetats a les dones. I van haver de nedar a con­tra­cor­rent o tren­cant sos­tres de for­migó armat. En el ter­reny de la medi­cina, per exem­ple, val la pena des­ta­car els noms d’Elena Mase­ras, pri­mera met­gessa; Mar­tina Cas­tells, pri­mera doc­tora en medi­cina, i Dolors Aleu, pri­mera met­gessa titu­lar. Totes tres van obrir camí i van acu­mu­lar un munt d’anècdo­tes que avui ens sem­blen inver­sem­blants. Cas­tells era bes­neta, neta, filla i ger­mana de met­ges; i no va voler dei­xar de pre­ser­var aquesta tra­dició fami­liar i fer rea­li­tat el seu somni. Un bon dia del mes d’octu­bre del 1877 es va plan­tar a l’atri del Col·legi de Medi­cina de Bar­ce­lona per recla­mar par­ti­ci­par en una càtedra d’ana­to­mia. El doc­tor Josep de Leta­mendi es va con­ver­tir en el seu ava­la­dor con­tra aquells que argu­men­ta­ven que “una dona, pel sim­ple fet d’assis­tir a un curs d’ana­to­mia, ha hagut de per­dre tot pudor”; i també es va dedi­car a convèncer els 300 alum­nes (tot homes), que van que­dar “posseïts d’esglai davant aque­lla situ­ació radi­cal­ment nova”. Leta­mendi expli­ca­ria anys després, amb com­plaença, la reacció dels seus alum­nes: “Quin con­trast entre la con­ducta d’aquells joves esco­lars, libe­rals espon­ta­nis i inge­nus, amb la de no pocs supo­sats redemp­tors del país, el libe­ra­lisme del qual tron­to­lla davant la sim­ple ima­gi­nació que una dona aspiri a alli­be­rar-se d’aque­lla històrica tri­lo­gia de bres­sol, cuina i cal­ce­tes!”. Cas­tells també va tenir pro­ble­mes el 27 d’octu­bre del 1882, quan va defen­sar la seva tesi doc­to­ral, dedi­cada a l’Edu­cació física, moral i intel·lec­tual que ha de donar-se a la dona per tal que con­tri­bu­eixi a la per­fecció i a la feli­ci­tat de la Huma­ni­tat. El tri­bu­nal va deci­dir supri­mir una tra­dició a par­tir de la qual el claus­tre de pro­fes­sors abraçava el nou doc­tor en medi­cina i cirur­gia, i van fer-ho pel sim­ple fet que es trac­tava d’una dona. Val la pena recor­dar que fins al 1910 les dones no podien acce­dir lliu­re­ment a la uni­ver­si­tat. Una Reial Ordre de l’11 de juny del 1888, apro­vada expres­sa­ment per cobrir el supo­sat buit legal, esta­blia que no podien matri­cu­lar-se com a alum­nes ofi­ci­als. Només podien fer-ho com a “pri­va­des” (el que avui seria “lliure”) si dis­po­sa­ven de l’auto­rit­zació del rec­tor. En el cas d’Elena Mase­ras, es va enfron­tar al tri­bu­nal que havia d’exa­mi­nar-la d’història de la medi­cina a la Facul­tat de Madrid. Un dels jut­ges, dis­po­sat a bar­rar-li el pas amb qual­se­vol excusa ima­gi­na­ble, li va etzi­bar: “Aques­tes pape­re­tes són fal­ses.” Ella, però, no es va arron­sar i va res­pon­dre que els havien expe­dit des de la secre­ta­ria de la facul­tat, a la qual cosa el jutge li va repli­car: “Bé, fal­ses o no, no vull doc­to­res amb fal­di­lles.” L’alumna es va reti­rar i va ser neces­sari nome­nar un altre tri­bu­nal. Els casos d’Elena Mase­ras i Dolors Aleu, que el 1882 es va con­ver­tir en la pri­mera dona lli­cen­ci­ada en medi­cina, van pro­vo­car un intens debat. Amb­dues van tri­gar tres anys a rebre el títol que els cor­res­po­nia; un temps que Mase­ras va des­ti­nar a lli­cen­ciar-se en magis­teri, una pro­fessió que aca­ba­ria exer­cint la resta de la seva vida. Aleu, en canvi, va exer­cir durant vint-i-cinc anys a les dues con­sul­tes que va obrir a la ram­bla de Cata­lu­nya de Bar­ce­lona.

Una altra pio­nera, en aquest cas en l’àmbit del peri­o­disme, va ser la Maria Luz Mora­les, la pri­mera direc­tora d’un diari, con­cre­ta­ment de La Van­guar­dia. Mora­les, que havia arri­bat amb la seva família pro­ce­dent de Galícia i Anda­lu­sia, va tren­car mot­lles des de bon començament: va ser la pri­mera dona sòcia de la bibli­o­teca de l’Ate­neu Bar­ce­lonès i el 1923 va entrar a for­mar part de la redacció del rota­tiu bar­ce­loní. En escla­tar la guerra va assu­mir el càrrec de direc­tora i, quan van entrar els fei­xis­tes, va ser repre­sa­li­ada, reclosa al con­vent de mon­ges de la car­re­tera de Sarrià.

També tro­bem pio­ne­res en l’àmbit de l’esport o el lleure, com ara la Mari Pepa Colo­mer, qui el 19 de gener del 1931, amb només 18 anys, es va con­ver­tir en la pri­mera dona que va acon­se­guir una llicència per pilo­tar un avió. L’endemà de fer el seu bateig ofi­cial, un cro­nista de La Veu de Cata­lu­nya des­ta­cava que “la pri­mera avi­a­dora de la nos­tra terra” havia fet “un apre­nen­tatge de l’avi­ació pràctic, ràpid i bri­llant, amb només vint hores de vol i sense cap prèvia pre­pa­ració”; i es pre­gun­tava: “Qui serà la segona avi­a­dora cata­lana?” Tot i que van pas­sar més des­a­per­ce­bu­des, dues altres dones, Maria Antònia Simó i Teresa Bar­to­meu, es van con­ver­tir en pio­ne­res de l’alpi­nisme i de l’esquí.

Les dones també han ocu­pat, amb enor­mes difi­cul­tats, espais i pro­fes­si­ons tra­di­ci­o­nal­ment asso­ci­ats als homes, com ara la segu­re­tat. Una d’aques­tes és la Míriam Galis­teo, que l’any 2006 es va con­ver­tir en la pri­mera dona que acce­dia a l’equip d’extinció d’incen­dis del cos de bom­bers de Bar­ce­lona; una veri­ta­ble pro­esa si tenim en compte que el cos havia estat creat el 1865. En una entre­vista al digi­tal El Naci­o­nal, Galis­teo expli­cava sobre quan va entrar per pri­mera vegada al parc de bom­bers: “Hi havia molts homes a punt de jubi­lar-se. Eren com­panys a qui els va sor­pren­dre molt que entrés una dona dins el cos i algun comen­tari em va caure.”

La lluita femi­nista

D’altres pio­ne­res van cen­trar-se en una lluita més col·lec­tiva, ja fos recla­mant la millora dels drets labo­rals o el dret de sufragi. Una de les pri­me­res va ser l’anda­lusa Ánge­les López de Ayala, que es va esta­blir a Bar­ce­lona fugint d’un atemp­tat de què havia estat víctima a San­tan­der. Ayala va impul­sar la Soci­e­tat Autònoma de Dones de Bar­ce­lona (1891), la pri­mera orga­nit­zació femi­nista del país; i també es va con­ver­tir en una de les impul­so­res d’una mani­fes­tació que va omplir els car­rers del cen­tre de Bar­ce­lona el 10 de juliol del 1910. Les mani­fes­tants, 22.000 segons algu­nes fonts, van sor­tir de la plaça d’Urqui­na­ona i es van diri­gir fins al govern civil, on van lliu­rar un mani­fest en què es pro­tes­tava con­tra la inter­pre­tació que el govern havia fet de l’arti­cle 11 de la Cons­ti­tució, en el qual s’esta­blia que “la religió catòlica, apostòlica, romana, era l’ofi­cial de l’Estat” i es pro­hi­bien “altres cerimònies ni mani­fes­ta­ci­ons públi­ques que les de la religió de l’Estat”. Es trac­tava d’una con­cessió a l’Església, que con­tro­lava l’ense­nya­ment, els ser­veis soci­als i la moral de la població. Mol­tes de les mani­fes­tants duien al pit una cari­ca­tura en què es podia veure una figura de la República cla­vant un cop de peu a un frare.

A banda d’aquesta mani­fes­tació específica, les dones van assu­mir un pro­ta­go­nisme nota­ble en les revol­tes i les mobi­lit­za­ci­ons que es van pro­duir durant el pri­mer terç del segle XX, des de la Set­mana Tràgica del 1909 fins l’ano­me­nat motí de les dones del 1918 con­tra la fam i el fred. Les cròniques de l’època expli­quen que les dones que par­ti­ci­pa­ven en aque­lles mobi­lit­za­ci­ons “van obli­gar els homes que inten­ta­ven sumar-se a la mani­fes­tació a reti­rar-se (...). En un míting de 5.000 dones, no es va per­me­tre l’entrada a cap home”. I titu­lava que les dones s’havien “apo­de­rat de Bar­ce­lona”. En aquesta mani­fes­tació va des­ta­car una altra pio­nera, Amàlia Ale­gre, que havia estat la per­sona que havia pen­jat la con­vo­catòria de la mani­fes­tació que va para­lit­zar la ciu­tat sen­cera i, allò que és més relle­vant, va acon­se­guir millo­rar el proveïment i fer abai­xar els preus del pa, pro­ducte de pri­mera neces­si­tat, fins a un 30%. De fet, els dar­rers estu­dis indi­quen que en les pro­tes­tes i vagues labo­rals que va haver-hi entre el 1905 i el 1921 hi havia més obre­res que no pas obrers; i que aques­tes mos­tra­ven, tal com recorda la his­to­ri­a­dora Mary Nash, un “alt nivell de com­ba­ti­vi­tat i de resistència”.

El ter­reny de la política

Un dels pun­tals d’aquesta revo­lució es va pro­duir en l’àmbit dels drets polítics. El moment de màxima eclosió va ser durant el període de la República, entre el 1931 i el 1939. Però, ja des d’abans, les dones van tro­bar canals per fer sen­tir la seva veu. Per donar-ne exem­ple, podem recor­dar les mobi­lit­za­ci­ons que es van pro­duir el 1930, durant l’ano­me­nava “Dic­ta­tova”, quan les dones van lide­rar les mobi­lit­za­ci­ons per acon­se­guir l’amnis­tia dels repre­sa­li­ats per la dic­ta­dura. En aquells moments van des­ta­car figu­res com la dibui­xant Lola Anglada, bate­jada com “la marona dels pre­sos” pel seu com­promís a favor de repre­sa­li­ats pel com­plot del Gar­raf, un intent d’atemp­tar con­tra el rei Alfons XIII. Les dones cata­la­nes van reco­llir fins a 200.000 sig­na­tu­res a favor de l’amnis­tia, una quan­ti­tat espec­ta­cu­lar que va obli­gar el govern de Dámaso Beren­guer a moure fitxa. La impli­cació a favor de la lli­ber­tat dels pre­sos i con­tra la pena de mort tin­dria con­tinuïtat després del 6 d’octu­bre del 1934, quan dones del Par­tit Repu­blicà Radi­cal i de la Lliga Cata­lana van lide­rar la reco­llida de sig­na­tu­res a favor de l’indult dels coman­da­ments poli­ci­als, que havien estat con­dem­nats a mort.

El debat sobre la cons­ti­tució repu­bli­cana i el dret de vot es va con­ver­tir en el pri­mer cavall de bata­lla. Des de les pàgines del diari L’Opinió, Mercè Lope­rena asse­nya­lava que el camí que s’estava obrint era “una revo­lució tot just començada”; i expres­sava la neces­si­tat de vèncer els obs­ta­cles: “Les dones hem envaït uni­ver­si­tats, càtedres, ofi­ci­nes, tallers. Ens gua­nyem la vida, anem soles pel car­rer, som res­pec­ta­des però encara no som «lliu­res». Ens pen­sem que ho som, ens en fem la il·lusió, i els homes ens man­te­nen en aquest engany.” I indi­cava com un dels prin­ci­pals rep­tes el reco­nei­xe­ment del dret de vot: “La dona cata­lana encara no dis­posa del dret de sufragi; pot ésser ele­gida, però no elec­tora. Amb això, se’ns deixa res­pec­tu­o­sa­ment a part; tal vegada reser­va­des com una força reco­ne­guda, però encara peri­llosa avui.” L’his­to­ri­a­dor Josep Lluís Mar­tin Ber­bois ha des­ta­cat que “era fac­ti­ble la con­fecció d’un cens femení, o almenys d’una part, i que el govern de la Gene­ra­li­tat no rea­litzà el cens per por de per­dre les futu­res elec­ci­ons”.

Un vot polèmic

Va ser aquesta imatge este­re­o­ti­pada d’una dona que feia nosa i que estava supe­di­tada a les direc­trius de l’Església la que va fer que no pogués votar ni en el referèndum de l’Esta­tut ni tam­poc en les pri­me­res elec­ci­ons al Par­la­ment. En el pri­mer cas, les dones es van mobi­lit­zar de forma entu­si­asta i a través de fórmu­les alter­na­ti­ves per expres­sar el seu suport al pro­jecte d’Esta­tut de Núria: van publi­car arti­cles als dia­ris, van repar­tir pro­pa­ganda pels car­rers i, sobre­tot, van reco­llir 432.111 sig­na­tu­res; una quan­ti­tat molt con­si­de­ra­ble si tenim en compte que en el referèndum del 2 d’agost del 1931 es va arri­bar als 593.691 vots favo­ra­bles d’homes. El 20 d’abril del 1932, quan van tenir conei­xe­ment que no podrien votar en les pri­me­res elec­ci­ons al Par­la­ment amb l’excusa que no s’havia pogut con­fec­ci­o­nar el cens, les dones van adreçar una carta al pre­si­dent de la Gene­ra­li­tat, Fran­cesc Macià, en què li expres­sa­ven el con­ven­ci­ment que “fóra ofen­siu als nos­tres sen­ti­ments patriòtics i a la nos­tra cata­la­ni­tat irre­nun­ci­a­ble, pre­ten­dre excloure el nos­tre sexe de les pri­me­res elec­ci­ons que han de cele­brar-se una volta apro­vat l’Esta­tut de Cata­lu­nya”. La carta la sig­na­ven dones de totes les ide­o­lo­gies, des de tra­di­ci­o­na­lis­tes fins a soci­a­lis­tes. En tot cas, va ser neces­sari espe­rar el 19 de novem­bre del 1933, durant les elec­ci­ons per a la reno­vació del Congrés, per veure per pri­mera vega­des les dones concórrer a les urnes, com un sub­jecte polític amb els matei­xos drets que els homes. El resul­tat d’aque­lles elec­ci­ons, amb un gir cap a la dreta, va ser­vir perquè alguns l’atribuïssin a la par­ti­ci­pació de les dones, tot i que, com indica l’advo­cat Ama­deu Hur­tado en les seves memòries, el cert és que “la inter­venció de les dones no va tenir altra con­seqüència que doblar la votació de cada par­tit”.

Va ser durant la República, també, que es va començar a visi­bi­lit­zar un feno­men embri­o­nari, però al mateix temps revo­lu­ci­o­nari: la presència de les dones en espais de res­pon­sa­bi­li­tat política. Va ser durant aquells anys quan tro­bem una dona al cap­da­vant d’un minis­teri o d’un ajun­ta­ment, esde­ve­ni­ments que van que­dar eclip­sats per la dic­ta­dura fran­quista però que van obrir camí. La pri­mera va ser la cata­lana Fre­de­rica Mont­seny, que es va con­ver­tir en minis­tra de Sani­tat i Assistència Social, mal­grat la seva ide­o­lo­gia àcrata. Des d’aquesta res­pon­sa­bi­li­tat va impul­sar algu­nes mesu­res revo­lu­cionàries, com ara un pro­jecte de llei de l’avor­ta­ment, un dret que no seria reco­ne­gut fins cin­quanta anys després.

Dal­tra banda, la pri­mera alcal­dessa va ser la repu­bli­cana Nati­vi­tat Yarza al cap­da­vant del muni­cipi de Bell­prat (Anoia). En una entre­vista que va aparèixer al diari La Huma­ni­tat l’endemà de visi­tar el pre­si­dent de la Gene­ra­li­tat, Yarza des­ta­cava que “la dona no ha donat fins ara el ren­di­ment que té des­ti­nat en la vida política”, i asse­nya­lava que això havia estat així “per diver­ses cau­ses, cap d’elles de la seva res­pon­sa­bi­li­tat”. El procés d’assumpció de res­pon­sa­bi­li­tats, molt tímid, es va acce­le­rar durant la guerra, amb dones que van assu­mir res­pon­sa­bi­li­tats muni­ci­pals en un esce­nari extre­ma­da­ment com­pli­cat, algu­nes d’elles quan les tro­pes fran­quis­tes ja havien ini­ciat l’ofen­siva final per ocu­par Cata­lu­nya i la der­rota era més que evi­dent; però, com molts altres avenços, es va tallar en sec durant la dic­ta­dura.