“Tenir les competències en immigració ens apropa més a ser un estat”

Durant aquests set mesos crec que hi ha una cosa que es va repe­tint i és el silenci per­ma­nent. Si Sal­va­dor Illa no té capa­ci­tat de plan­tar-se davant de Madrid, no podrà ges­ti­o­nar bé Cata­lu­nya. Això ho veiem en dife­rents àmbits. Ho hem vist quan Junts per Cata­lu­nya ha dema­nat més sos­tre de dèficit per als ajun­ta­ments o per a les ins­ti­tu­ci­ons; ho hem vist quan estem par­lant de més inver­si­ons o més recur­sos per a Cata­lu­nya; ho hem vist quan hem par­lat d’immi­gració; ho hem vist en múlti­ples temes. I ara, fins i tot, amb el tema de Roda­lies. Al final, ni és nació ni és gestió. No es pre­o­cupa d’aquells temes que tenen una idi­o­sincràsia sin­gu­lar al nos­tre país, però tam­poc del dia a dia, dels pro­ble­mes que afec­ten la ciu­ta­da­nia. I al final avui pot­ser el tema més cen­tral és Roda­lies, però si par­lem d’habi­tatge o si par­lem de drets soci­als o residències, veiem com ell uti­litza aquesta falsa nor­ma­lit­zació per ven­dre que té un govern que actua. Però quan ana­lit­zes què és el que real­ment està fent, veus que en molts temes que hau­ria de nego­ciar de tu a tu amb el PSOE a Madrid pre­fe­reix aca­tar i callar que no pas posar els interes­sos dels cata­lans al davant.

Sí, total­ment. Ells van voler expli­car que era un tri­par­tit d’inves­ti­dura i en rea­li­tat és un tri­par­tit que va molt més enllà. De fet, jo diria que el govern de Sal­va­dor Illa juga amb dos tri­par­tits: el que fa amb els comuns i amb Esquerra i el que uti­litza per anar con­tra Cata­lu­nya, en aquest cas amb el PP i Vox. Tots els temes que fan referència a la nació, a la iden­ti­tat, a la llen­gua, els blo­queja amb els vots del PP i Vox. I els altres els pacta amb Esquerra i amb els comuns. Apro­xi­ma­da­ment un 70% de les vota­ci­ons que es pro­du­ei­xen al Par­la­ment el PSC les lliga amb Esquerra i els comuns. La set­mana pas­sada vam forçar una votació per can­viar l’ordre del dia del ple per poder incor­po­rar una com­pa­rei­xença urgent del pre­si­dent per retre comp­tes pel tema de Roda­lies. I ho va impe­dir amb els vots d’ERC, els comuns i, en aquest cas, també de la CUP. També en clau més interna, de la cuina par­la­mentària, veiem com a les jun­tes de por­ta­veus impe­dei­xen molta acti­vi­tat que pro­po­sem des de Junts. Aquest tri­par­tit fun­ci­ona perquè aques­tes ini­ci­a­ti­ves des de Junts no les puguem impul­sar o fins i tot perquè no puguem donar cele­ri­tat a certs temes.

Nosal­tres hem dit des del pri­mer moment que per fer de Junts hi ha Junts. Per tant, tenim una acti­tud molt pro­po­si­tiva. De fet, som la prin­ci­pal força de l’opo­sició i això es veu amb la quan­ti­tat d’ini­ci­a­ti­ves par­la­mentàries que gene­rem. Nosal­tres par­lem per­ma­nent­ment de llen­gua, d’escola, d’habi­tatge i d’altres temes que pre­o­cu­pen la ciu­ta­da­nia, com les ocu­pa­ci­ons. La maquinària de Junts està fun­ci­o­nant de manera per­ma­nent i en la mesura de les nos­tres pos­si­bi­li­tats i amb el nom­bre de dipu­tats que tenim, inten­tem inci­dir en l’agenda del dia a dia al Par­la­ment. A les comis­si­ons és fàcil perquè no neces­si­tem majo­ries; en canvi, en el ple sí que és veri­tat que neces­si­tem unes majo­ries que de vega­des no tenim. En tot cas, mal­grat els impe­di­ments que tro­bem amb ERC, amb els comuns o amb el PSC, nosal­tres hem de con­ti­nuar sent pro­po­si­tius i escol­tant dife­rents agents que rebem al Par­la­ment. Ara, per exem­ple, que no hi ha pres­su­pos­tos i que no n’hi haurà, vam dema­nar la tra­mi­tació per pro­jecte de llei del decret de neces­si­tats finan­ce­res que el govern havia de con­va­li­dar aquí, perquè con­si­deràvem que era insu­fi­ci­ent. Lla­vors, volíem que es fes un pro­jecte de llei per poder incor­po­rar totes aque­lles esme­nes que facen referència a sec­tors que estan en situ­ació d’emergència finan­cera. Com que ens ho van tom­bar i aquest pro­jecte de llei no es va poder tra­mi­tar i es va con­va­li­dar el decret tal com estava, vam gene­rar una pro­po­sició de llei amb uns arti­cles en què parlàvem de llen­gua, d’edu­cació, de drets soci­als, de salut, etc. Té un impacte apro­xi­mat de 800 mili­ons d’euros. I aquesta pro­po­sició de llei volíem que es pogués deba­tre al Par­la­ment pre­ci­sa­ment perquè hi ha sec­tors que estan en emergència. També ens ho han tom­bat. Però no ens ren­dim i con­ti­nuem tre­ba­llant pel que con­si­de­rem que els cata­lans neces­si­ten.

Aquest és un tema deli­cat i per a nosal­tres és fona­men­tal. La llen­gua per a Junts és pal de paller i és un tema que estem coor­di­nant també amb l’exe­cu­tiva del par­tit, perquè és una decisió que és impor­tant. A nosal­tres ens gri­nyola que aquest pacte estiga fet sense el con­tacte per­ma­nent amb les enti­tats que tre­ba­llen per la llen­gua i amb la soci­e­tat civil. Per a nosal­tres, un Pacte Naci­o­nal per la Llen­gua és un pacte que no ha de dei­xar ningú fora. I hem detec­tat, veient-nos amb dife­rents agents, que no s’ha actuat amb la trans­parència que cal­dria. També hem de pen­sar que el con­text ha can­viat i que avui tenim un govern que és de tot menys refe­rent lingüístic. Quan tu tens una res­pon­sa­bi­li­tat política, has d’assu­mir que et con­ver­tei­xes en refe­rent en molts aspec­tes. La posició que té el pre­si­dent Illa res­pecte al català és insòlita. Ha estat el pri­mer pre­si­dent que ha uti­lit­zat el cas­tellà en sessió de con­trol. Això no havia pas­sat abans, fins i tot amb pre­si­dents que tenien el cas­tellà com a llen­gua habi­tual en el seu marc fami­liar. Per a nosal­tres, això és un retrocés. En una situ­ació d’emergència lingüística en què estem llui­tant per recu­pe­rar espais d’ús de la llen­gua, tots ens hem de con­ver­tir en refe­rents de llen­gua, començant pel govern del nos­tre país. I, per tant, nosal­tres estem fent una anàlisi molt apro­fun­dida del que és el Pacte Naci­o­nal, però sense obviar aquest con­text. A més, veiem com davant de les ingerències judi­ci­als, el govern està callat.

Per a nosal­tres el paper de la con­se­llera és impor­tant, perquè és qui té les com­petències per ges­ti­o­nar aquest tema a Cata­lu­nya, tot i que sabem que les com­petències gros­ses pen­gen de Madrid. Però Pane­que surt a dema­nar paciència als usu­a­ris, quan el que hau­ria de fer és expli­car un pla de xoc per veure de quina manera poden solu­ci­o­nar el caos que hi ha. La pri­mera incidència grossa d’aquesta crisi es pro­du­eix l’1 de març. La con­se­llera va com­parèixer el dime­cres i el pre­si­dent no com­pa­rei­xerà fins a la set­mana vinent. I men­tres­tant van dema­nant paciència. No és gaire nor­mal, perquè al final les imat­ges que veiem dia rere dia són impac­tants. Ara ja no va només d’arri­bar a la feina cinc minuts o mitja hora tard, sinó que va de no poder-te moure. Hi ha un caos a tot arreu i qui té la capa­ci­tat de posar-se al cap­da­vant i d’esta­blir una sèrie de mesu­res i un pla de xoc és la con­se­llera. Per això hem dema­nat la seva dimissió, de la mateixa manera que la set­mana pas­sada exigíem una com­pa­rei­xença urgent del pre­si­dent perquè donés totes les expli­ca­ci­ons pos­si­bles. Avui hi ha una macro­ma­ni­fes­tació repar­tida arreu del país, impul­sada per aques­tes nou enti­tats ciu­ta­da­nes que s’han posat d’acord, perquè la situ­ació és un caos, és un drama. I això afecta els usu­a­ris de les Ter­res de l’Ebre, però també els de Girona i els de Lleida.

Nosal­tres el que recla­mem és el traspàs inte­gral. I que si a algú li aixe­quen la camisa, que es puga retro­ce­dir i exi­gir el que real­ment aquest país neces­sita. El que no es pot anun­ciar és un traspàs de Roda­lies en què Renfe ho capi­ta­litza tot, quan ja hem vist com de mala­ment ges­ti­ona Renfe el dia a dia del ser­vei. Tam­poc es pot anun­ciar un traspàs de com­petències en què l’Estat té un per­cen­tatge majo­ri­tari i, a més, té dret a vetar totes les deci­si­ons impor­tants que s’han de pren­dre. I tam­poc no es pot anun­ciar un traspàs que diu que començaran per l’R1, quan després hem vist que l’R1 con­ti­nuarà sent ges­ti­o­nada des d’Adif, que con­ti­nuarà per­ta­nyent a Adif. El que cal­dria és que el govern de la Gene­ra­li­tat es plantés per poder ges­ti­o­nar bé les coses. Quan tu tens la catifa roja posada al govern de l’Estat espa­nyol perquè són dels teus, diguem-ne, i no tens capa­ci­tat de plan­tar-te, al final el que tens és un pro­blema cada dia a les esta­ci­ons de tren i en la mobi­li­tat del país.

Hem de veure com acaba aquesta votació al Congrés dels Dipu­tats i què fan aquests par­tits que des d’un extrem i des de l’altre ens ata­quen cons­tant­ment. Per a mi això demos­tra que Junts per Cata­lu­nya ocupa la cen­tra­li­tat del país, que és on hi ha la gent, i es pre­o­cupa real­ment pels temes que afec­ten la ciu­ta­da­nia i tre­ba­lla per asso­lir les màximes com­petències en el con­text que tenim. Nosal­tres no hem per­dut de vista l’horitzó de la inde­pendència i al final tenir les com­petències en immi­gració ens apropa més a ser un estat que no tenir-les. Ges­ti­o­nar aquesta arri­bada dels immi­grants a casa nos­tra és fona­men­tal. Hi ha gent que ens ha dit que és una llei d’expulsió, i per a nosal­tres és una llei d’inte­gració, perquè volem ofe­rir totes les eines pos­si­bles a qui ve perquè s’inte­gre a casa nos­tra, però amb uns requi­sits. I amb una poli­cia, que són els Mos­sos d’Esqua­dra, amb aquest incre­ment de 1.800 efec­tius, que han de per­me­tre poder donar cober­tura a qüesti­ons en què ara Cata­lu­nya no té com­petència. És un tema que pre­o­cupa molt. És un tema d’arre­la­ment, d’iden­ti­tat. Per això és fona­men­tal el tema de la llen­gua i de com, perquè una per­sona immi­grant tinga la docu­men­tació que neces­sita per que­dar-se aquí, ha de demos­trar també un conei­xe­ment de la llen­gua. De moment, el que estem fent des del Par­la­ment és pre­pa­rar tot el que neces­si­tem com a país perquè en el moment en què aquesta llei a Madrid s’aprove, aquí dis­po­sem de totes les eines i els regla­ments que ens han de per­me­tre des­ple­gar aquest traspàs. No és una cosa menor. És una nego­ci­ació que s’ha por­tat de manera molt pru­dent, com s’ha fet sem­pre, i en el marc de l’acord de Brus­sel·les que tenim amb el govern espa­nyol. I crec que és un acord que bene­fi­cia la ciu­ta­da­nia de Cata­lu­nya i bene­fi­cia també qui arriba a casa nos­tra.

Les nego­ci­a­ci­ons que fem a Madrid són sem­pre sota el parai­gua de l’acord de Brus­sel·les, i a més a més les fem amb un medi­a­dor inter­na­ci­o­nal que ho avala de manera externa. Nosal­tres sem­pre hem fet una crida a la uni­tat, però com que ara mateix no és una rea­li­tat, no podem que­dar qui­ets i actuem en els paràmetres que acabo d’expli­car.

Nosal­tres volem la cessió del 100% dels tri­buts. Per a nosal­tres la nego­ci­ació ha d’anar en aquest àmbit, en el marc de l’acord de Brus­sel·les. Aquesta nego­ci­ació sobre si con­cert econòmic o no ha gene­rat bas­tanta polèmica entre els qui han aca­bat tan­cant aquest acord, perquè en funció de qui l’explica diu una cosa o una altra. Per a nosal­tres el més impor­tant és aquesta sessió del 100% dels tri­buts; i ens movem en aquesta línia.

La veri­tat és que el con­text també ha can­viat. Ara hi ha qüesti­ons que ni tan sols podem plan­te­jar perquè la majo­ria inde­pen­den­tista ha des­a­pa­re­gut del Par­la­ment. També és veri­tat que el con­text ha can­viat perquè n’hi ha que han pre­fe­rit fer pre­si­dent Sal­va­dor Illa que mirar de tro­bar altres fórmu­les, almenys ana­lit­zar-les a fons per poder donar al país una altra situ­ació pel que fa la pre­sidència de la Gene­ra­li­tat i pel que fa al govern. La reunió de Water­loo es va pro­duir a alt nivell, com no podia ser d’una altra manera. I això s’ha d’anar man­te­nint. Allí es va gene­rar la cre­ació d’uns espais de tre­ball que s’han de posar en marxa. En tot cas, com a prin­ci­pal força de l’opo­sició a Cata­lu­nya, nosal­tres tenim la res­pon­sa­bi­li­tat de reco­sir al màxim tot aquest espai inde­pen­den­tista, que no inclou només els par­tits, sinó també les enti­tats i la soci­e­tat civil, que fa molts anys que s’està mobi­lit­zant. Pot­ser hem des­en­ci­sat la gent que estava pre­pa­rada per a qual­se­vol repte. Aques­tes pica­ba­ra­lles entre els par­tits ens allu­nyen de la gent i crec que això hem de tenir capa­ci­tat de recon­duir-ho.

No sé si hi més bona relació aquí i allà o no. És indi­fe­rent. Jo crec que el millor que podem fer a Madrid és con­ti­nuar tre­ba­llant amb la mateixa força i qui vul­gui soroll ja s’ho farà. Nosal­tres el que volem és tre­ba­llar, tre­ba­llar i tre­ba­llar, nego­ciar, nego­ciar i nego­ciar. Perquè al final l’objec­tiu de Junts per Cata­lu­nya a Madrid és Cata­lu­nya, i prou. En el cas del Par­la­ment de Cata­lu­nya tenim les rela­ci­ons ober­tes tant amb les estruc­tu­res de direcció dels grups par­la­men­ta­ris com amb els dipu­tats que han de nego­ciar les seves qüesti­ons. Jo, com a por­ta­veu, ara mateix he inter­lo­cu­tat amb la nova por­ta­veu d’ERC, Ester Cape­lla, i abans ho feia amb Marta Vilalta amb fluïdesa. Per tant, aques­tes interac­ci­ons hi han de ser pel bon fun­ci­o­na­ment. Una altra cosa és que després arri­bes a acords o no o tu veges si ells deci­dei­xen fer un pacte a tres amb el tri­par­tit que dèiem abans o no.

Jo crec que el més impor­tant és no per­dre de vista que l’1 d’octu­bre segueix vigent i que, per tant, tenim un man­dat de la ciu­ta­da­nia, que a través d’una votació i en unes con­di­ci­ons molt difícils ens va dir de manera clara que havíem de tre­ba­llar perquè Cata­lu­nya fos un estat inde­pen­dent. Aquesta vigència de l’1 d’octu­bre de vega­des sem­bla que es posa en qüestió i per a Junts és un tema cab­dal; és la nos­tra raó de ser i, per tant, defen­sa­rem aquest man­dat fins al dar­rer moment. Si ens fixem en el nom­bre de dipu­tats al Par­la­ment, qui està lide­rant aquest espai inde­pen­den­tista ara és Junts per Cata­lu­nya. En tenim 35, Esquerra en té 20 i la CUP en té qua­tre. La diferència és sig­ni­fi­ca­tiva. Per tant, també tenim la res­pon­sa­bi­li­tat de reco­sir i sobre­tot de tor­nar a engan­xar la ciu­ta­da­nia a través de les enti­tats. Entre tots hem de fer tots els pos­si­bles per rever­tir aquesta situ­ació.