La demolició de la Mancomunitat
El 20 de març del 1925, fa cent anys, la dictadura de Primo de Rivera va dissoldre la Mancomunitat de Catalunya
Des del cop d’estat del 13 de setembre del 1923, la institució va viure un període d’agonia i una campanya de descrèdit públic
-
Banquet a la platja presidit per Miguel Primo de Rivera, el dictador que va suprimir la Mancomunitat DIPUTACIÓ DE BARCELONA / ARXIU I GESTIÓ DOCUMENTAL. -
El rei Alfons XIII amb Alfons Sala i Darius Rumeu, alcalde de Barcelona, entre d’altres DIPUTACIÓ DE BARCELONA / ARXIU I GESTIÓ DOCUMENTAL. -
Portada del llibret "Liquidación de la Mancomunidad de Cataluña" DIPUTACIÓ DE BARCELONA / ARXIU I GESTIÓ DOCUMENTAL.
El 21 de març del 1925, fa justament cent anys, la Gaceta de Madrid, el precedent del Boletín Oficial del Estado, va publicar un reial decret a través del qual es regulava l’anomenat Estatut Provincial. El document, de gairebé quaranta pàgines, fixava amb detall les competències de les diputacions; i incorporava una disposició transitòria, la cinquena, específicament dedicada a Catalunya. Concretament, sentenciava “queda sin vigor el Estatuto de la Mancomunidad de las provincias de Barcelona, Gerona, Lérida y Tarragona”. El document, doncs, era el certificat de defunció de la Mancomunitat de Catalunya, la primera experiència d’autogovern des del 1714 i una fita que havia costat anys, suors i llàgrimes al catalanisme. En el reial decret, a més a més, es volia deixar tot lligat, i es creava una comissió interina de serveis coordinats que tenia com a data límit el 30 de juny per tal de dur a terme la “liquidació pertinent per a determinar l’actiu i el passiu que s’hagi de traspassar a cadascuna de les diputacions provincials”.
L’endemà, el dictador Miguel Primo de Rivera es va sentir en la necessitat d’explicar aquella decisió; i, per damunt de tot, de justificar el gir copernicà que havia fet des del 13 de setembre del 1923, quan havia afirmat que estava “catalanitzat per l’afecte que tinc i he vist que em té Catalunya” i s’havia compromès a atorgar una autonomia, fins al 21 de març del 1925, quan havia liquidat la Mancomunitat sense deixar oberta la porta a mantenir alguns dels serveis, tal com li reclamaven diputats monàrquics. En una carta oberta difosa a la premsa, el dictador confessava que en un primer moment “havia pensat que el regionalisme històric (...) podia afermar els llaços d’unitat d’Espanya; i, perquè així ho pensava, ho vaig defensar sincerament”. Però, segons explicava, s’havia passat a “tal grau de malentès predomini del sentiment regional que, contra el que es deia que era compatible amb el de la pàtria gran, l’hem vist galopar desenfrenadament cap al nacionalisme i el separatisme, fent passar als catalans amants d’Espanya hores d’amargura i humiliació”. En altres paraules, que els dirigents de la Mancomunitat, entre els quals hi havia regionalistes, republicans i també alguns monàrquics, s’havien passat de frenada i havien utilitzat una eina administrativa en un recurs per catalanitzar el país. Primo de Rivera, a més a més, també utilitzava un altre argument que s’havia difós amb profusió en la premsa espanyola: la voluntat d’aturar el suposat desgavell financer de la Mancomunitat. Tot i que no s’havia fet cap auditoria i que en cap moment s’havia dotat la institució de nous instruments de finançament més enllà del que ja disposaven les quatre diputacions, el cap del directori sentenciava que “administrativament, el fracàs de la Mancomunitat no pot negar-se (...) En onze anys d’existència (...) ha consumit abundants recursos i contingents provincials, i a més a més té un deute de més de setanta milions”. Que la Mancomunitat s’hagués dedicat a estendre serveis que teòricament corresponien a l’Estat, com ara la xarxa de telèfons i carreteres o les biblioteques, era, per al dictador, un “fracàs”.
Una mort lenta
Tot i que aquell 21 de març del 1925 es va publicar l’esquela, feia anys que la Mancomunitat estava sentenciada de mort. Malgrat les promeses que havia fet en el moment de proclamar el cop d’estat, Primo de Rivera no va trigar gaire a mostrar el seu veritable rostre. El 18 de setembre del 1923 va aprovar un decret “contra el separatisme” que li va permetre perseguir sense treva tot allò que fes flaire de catalanista, ja fos un esbart dansaire o un pobre ciutadà que havia cridat “Visca Catalunya”. L’endemà d’aprovar-lo, el president de la Mancomunitat, Josep Puig i Cadafalch, va adreçar una carta al dictador en la qual li comunicava que “el decret, per les seves exageracions, mata l’ànima dels catalans i els treu tota simpatia pel moviment”. Però al mateix temps que es queixava, difonia una nota en què justificava el cop d’estat del general a partir d’un dilema ben pervers: “La lluita s’estableix entre un fet extralegal (la dictadura) i la corrupció. En el dilema, optem pel primer.” En el document d’adhesió al dictador, el president de la Mancomunitat expressava el desig de “col·laborar en la grandesa comuna de la terra hispànica”; i, manllevant una frase de Primo de Rivera, reclamava que “per a ser gran, conservant la unitat estatal, Espanya ha de ser vària i formada per regions lliures, delimitades per la geografia i la història”. No es tractava d’una innocentada. Tal com ha donat a conèixer recentment l’historiador Josep Pich i Mitjana, el consell permanent de la Mancomunitat, format per regionalistes i republicans nacionalistes, confiava en el compromís del dictador de “regionalitzar Espanya per la via autoritària”. A principis d’octubre del 1923, havia redactat un projecte de “règim” de regions o Estatut regional que era, en bona part, una còpia literal, o gairebé, de la llei d’autonomia elaborat per la comissió extraparlamentària del 1919. Però les expectatives es van esvair de tot el 25 de novembre d’aquell any, quan el dictador va trobar una forma ben original per anunciar que feia marxa enrere. A través d’una entrevista a la premsa cubana, Primo de Rivera va anunciar que “les regions no seran mai autònomes, els municipis sí”.
Malgrat aquesta galleda d’aigua freda, semblava que la Mancomunitat es podria salvar, ni que fos amb dirigents addictes a la dictadura i amb unes funcions purament administratives. El 30 de gener del 1924, en el moment de situar el monàrquic Alfons Sala com a cap de la institució i de substituir els diputats elegits democràticament per d’altres designats a dit, el general Carlos de Lossada y Canterac, nomenat governador civil pel dictador, va anunciar que era “desig del Directori que la Mancomunitat segueixi el camí que ha portat en pro de la cultura i dels interessos generals de Catalunya, conservant tot allò de bo que ha fet la Corporació fins ara i millorant-lo en allò que calgui per donar exemple a d’altres Mancomunitats que es puguin constituir”. I va aclarir que “mai el Directori ha tingut la intenció de fer desaparèixer la Mancomunitat ni ha cregut que fos un cos mort”. El nou president de la institució també es va sentir imbuït per aquest clima de concòrdia i no només va recordar que havia defensat durant dotze anys el projecte de mancomunitats des del seu escó al Congrés, sinó que fins i tot es va engrescar a reclamar que s’apliqués la segona part del decret de creació de les mancomunitats, que permetia la delegació de serveis per part de l’Estat. El règim, doncs, no només beneïa la tasca de la Mancomunitat, sinó que la situava com a exemple per a altres projectes semblants.
Tot i aquestes declaracions, els nous dirigents havien començat a fer neteja i a disposar, entre d’altres mesures, que a totes les escoles i centres dependents de la Mancomunitat es donessin les classes exclusivament en castellà i que en els actes oficials només s’utilitzés aquesta llengua. També es van prendre altres acords simbòlics, com ara canviar el rètol exterior de “Palau de la Generalitat” pel del “Diputació Provincial” i col·locar al saló de sessions una fotografia d’Alfons XIII, qui “significa la unitat de la pàtria”, en paraules del president.
En el primer ple de l’assemblea de la nova Mancomunitat, que es va celebrar el 20 de març de l’any següent, el missatge d’Alfons Sala ja va ser menys conciliador i molt més centrat a carregar les culpes a l’anterior govern de la Mancomunitat. Va assegurar que hi havia gairebé 13 milions de pessetes pendents de pagament: “El caos que hi ha a la hisenda d’aquesta Corporació (...) alarmant.” També va acusar el govern presidit per Puig i Cadafalch d’haver tolerat la morositat d’alguns ajuntaments per motius polítics: “Van convertir la Mancomunitat en una arma caciquil al servei de vanitats o interessos personals i d’estretes mires de partits polítics, explotant la debilitat dels governs d’Espanya i la bona fe del poble català”. Els antics gestors, que havien estat expulsats de la institució, es van haver de defensar des de la premsa; i van denunciar públicament que hom pretenia justificar la destrucció de la tasca de la Mancomunitat per tal de desprestigiar-la. Era clar que hom estava preparant el terreny per eliminar aquella experiència d’autogovern.
Els executors
El dictador va donar via lliure al general Joaquim Milans del Bosch, el seu governador civil a Barcelona, per tal de purgar aquells diputats provincials que no facilitessin la tasca liquidadora i per situar-hi els més addictes. La contundència de Milans del Bosch fins i tot va incomodar el president addicte, Alfons Sala, que era partidari de mantenir una Mancomunitat administrativa, buidada de contingut polític. El biògraf d’aquest, Joaniquet, explica que Sala no s’adonava que “la mort de la Mancomunitat estava decretada i que els diputats que discrepaven amb el seu criteri serien seleccionats des del despatx de Capitania General, on desfilaven els partidaris acèrrims de la polític assimilista amb les seves acusacions i requisitòries”. El mateix Joaniquet reprodueix una carta de Miguel Primo de Rivera a Alfons Sala, datada el 26 de juny del 2024, en què el dictador li confessava que tenia “una mica de por a la Mancomunitat, més ara que abans, perquè estant actualment a les seves mans no puc tenir cap sospita sobre les persones”. Tot i haver situat “un espanyol tan espanyol” al capdavant de la institució, el dictador tenia por del futur: “Podria arribar un dia que tingués tal personalitat, autonomia o independència, que es convertís en un petit Estat, i es donaria el cas paradoxal que el millor dels espanyols hauria incubat una màquina capaç de fer mal a Espanya en el moment en què s’escapés de les seves mans”. En la mateixa carta, Miguel Primo de Rivera li anunciava la voluntat d’aprovar un Estatut provincial que donaria “els mitjans suficients per a la prosperitat i progrés de la mancomunitat de municipis que essencialment constitueix la província, sense que calgui cap altra mancomunitat més àmplia”. Des de l’endemà del cop d’estat, la dictadura havia buidat de contingut la Mancomunitat, l’havia desprestigiat i hi havia situat homes de la seva absolta confiança. Però, malgrat tot, seguia essent un cos estrany. Tal com explicaria anys després un ministre del dictador, José Calvo Sotelo, “l’unitarisme de Primo de Rivera (només una bandera, només un himne, només un idioma oficial) es va traduir aviat en una tasca: la demolició de la Mancomunitat catalana”.