El putinisme, principal llegat de Putin

Ni pro­ble­mes amb l’alco­hol, ni bat­ze­ga­des a tort i a dret sense sen­tit. Putin no ha estat Ielt­sin. Ni uto­pisme, ni inca­pa­ci­tat per exe­cu­tar polítiques. Putin no ha estat Gor­bat­xov. Ni edat avançada, ni immo­bi­lisme. Putin no ha estat Txer­nenko, Andrópov ni Bréjnev. Ni his­triònic, ni ide­a­lista. Putin no ha estat Khrus­xov. Ni pur­gues mas­si­ves, ni culte a la per­so­na­li­tat. Putin no ha estat Sta­lin. Ni revo­lu­ci­o­nari, ni comu­nista. Putin no ha estat Lenin. Ni autòcrata, ni feble. Putin no ha estat Nico­lau II. I podríem seguir amb la llista. Però el resul­tat sem­pre porta a la mateixa case­lla: Putin ha estat, i serà, Putin.

Durant més de 9.000 dies ha creat una fórmula par­ti­cu­lar. I ho ha fet a par­tir d’un rumb fix: con­sistència i soli­desa. Per a qui? La res­posta és clara: l’estat. Putin va ser un d’aquells ciu­ta­dans que van veure com davant seu des­a­pa­rei­xien un estat i una ciu­ta­da­nia. Con­cre­ta­ment, el segon estat més poderós del món. El seu estat. Era el 1991. Ell tenia 39 anys. Es que­dava orfe. I no ho diem retòrica­ment: ell era, i és, un home d’estat. Com a mem­bre dels ser­veis d’intel·ligència soviètics, no només era un tre­ba­lla­dor de l’estat, sinó que el tenia inte­ri­o­rit­zat a la seva men­ta­li­tat.

Després de 1991 calia cons­truir un nou estat. I no només això. També era neces­sari crear una nova ciu­ta­da­nia. Putin va saber, pri­mer, situar-se com a mem­bre de l’admi­nis­tració de la Rússia inde­pen­dent. I, segon, va jugar la carta de superar el pas­sat del comu­nisme soviètic, així com el poste­rior caos i des­con­trol ielt­si­nista. Resul­tat: mirada cap a un record edul­co­rat de l’etapa impe­rial tsa­rista, banyat amb el patri­o­tisme de la Gran Guerra de 1941-1945, i adap­tat al model libe­ral capi­ta­lista glo­ba­lit­zat. Con­trol per­so­na­lista i recu­pe­rar l’orgull de potència mun­dial, la cire­reta del pastís.

Així, doncs, després de 25 anys, amb un breu inter­regne a l’ombra però des d’on seguia domi­nant els fils de l’estat, Putin ha tei­xit una sòlida estruc­tura d’estat. Perquè el puti­nisme no és només qüestió de repressió.

Cer­ta­ment, l’opo­sició política i social a la seva figura ha estat silen­ci­ada sis­temàtica­ment i impla­ca­ble­ment, habi­tu­al­ment per impo­sició de la força, i en alguns casos pun­tu­als amb pac­tes tàcits. Putin, però, és quel­com més. També és esta­bi­li­tat. Tant a nivell econòmic com social. Fi a les man­ques d’abas­ti­ments de pro­duc­tes de con­sum o a la inac­ces­si­bi­li­tat d’una bona part d’ells pel seu ele­vat cost. Fi a bona part de la cor­rupció fla­grant dels anys 80 de l’etapa soviètica i dels 90 de la ielt­si­nista. Auto­ri­tat, i auto­ri­ta­risme, molt útils espe­ci­al­ment per reo­ri­en­tar els oli­gar­ques cap a una aliança tàctica amb el Krem­lin i, fins i tot, sub­or­di­nar-los a canvi de con­ti­nuar amb els seus nego­cis. Fi a la ines­ta­bi­li­tat política sis­temàtica que es vivia entre 1985 i 2000, quan els tancs venien en més d’una ocasió a salu­dar els ciu­ta­dans als car­rers de les prin­ci­pals ciu­tats del país. I, també, recu­pe­ració de l’orgull naci­o­na­lista i de potència mili­tar.

Putin no és el paradís. Però sí allò més pro­per que ha tro­bat la ciu­ta­da­nia russa, i amb la qual ha tei­xit cer­tes com­pli­ci­tats, a l’esta­bi­li­tat i a una certa con­fiança en el futur.

Putin ha anat gua­nyant sis­temàtica­ment les elec­ci­ons a les quals s’ha pre­sen­tat. Ha sor­tit amb avan­tatge. Cert. I no pre­ci­sa­ment sem­pre amb mètodes trans­pa­rents. Però aquesta gènesi elec­to­ral, cal recor­dar-ho, es troba en un Ielt­sin i un Was­hing­ton que van apos­tar per la seva figura amb un xec en blanc. El pecat ori­gi­nal estava aquí. Aquells que podien impe­dir aquesta via i fomen­tar que Rússia caminés cap a un model més plu­ral, van mirar cap a una altra banda. La clau era garan­tir el no retorn comu­nista al Krem­lin. Ho van acon­se­guir. Putin era la seva opció. Però van donar peu a un deter­mi­nat camí. Té sen­tit ara lamen­tar-se’n?

I arri­bats a aquest punt, què podem espe­rar en el futur? La res­posta és sim­ple. Més Putin. El poder li agrada. Només cal mirar la seva lon­ge­vi­tat en el càrrec com­pa­rada amb la resta dels diri­gents mun­di­als. A més, la situ­ació econòmica i social de Rússia no apun­ten a un fac­tor deses­ta­bi­lit­za­dor.

Al con­trari. El país s’ha enfor­tit arran del nou paper com a motor del Sud Glo­bal. Els sous es paguen, les boti­gues estan força abas­ti­des i les neces­si­tats bàsiques de la vida quo­ti­di­ana, més o menys cober­tes. I l’opo­sició ha estat silen­ci­ada. Podria ser millor? També podria ser pit­jor. I això pesa per a molts ciu­ta­dans rus­sos.

A més, els nous aires que bufen des de Was­hing­ton afa­vo­rei­xen molt. Els aran­zels clau de Mr. Trump de moment no apun­ten cap a Mos­cou. Les san­ci­ons, sí. Però tímides. En canvi, els hidro­car­burs rus­sos són massa valu­o­sos perquè no per­me­tin man­te­nir una soli­desa econòmica al Krem­lin. I més amb els mer­cats de què dis­posa al Sud Glo­bal. I a això s’hi suma la victòria mili­tar a la guerra d’Ucraïna. La guerra aca­barà quan Trump vul­gui. Però també quan Putin vul­gui. I ell només l’aca­barà si gua­nya. Fa unes set­ma­nes ho vam sen­tir clara­ment al Des­patx Oval. Putin és qui té les car­tes gua­nya­do­res en aquesta par­tida de car­tes.

En defi­ni­tiva, no ens hem de fer tram­pes al soli­tari. Si hi ha alguna cosa que ens queda clara després de 25 anys és que Putin ha acon­se­guit arti­cu­lar un sòlid model d’estat. Difícil d’enca­se­llar en les actu­als cate­go­rit­za­ci­ons polítiques del món glo­ba­lit­zat. Pro­fun­da­ment naci­o­na­lista, amb som­nis impe­ri­als, enter­ra­dor del comu­nisme, defen­sor d’un par­ti­cu­lar neo­li­be­ra­lisme econòmic que passa pel con­trol i con­nivència amb els oli­gar­ques, així com un evi­dent inter­ven­ci­o­nisme a nivell mun­dial on reclama esta­tus de potència mun­dial. Ele­ments que podrien entron­car amb la nova dreta i extrema dreta del món glo­ba­lit­zat. Però també amb algu­nes for­ma­ci­ons que par­len de pro­gres­sisme.

Però el puti­nisme és, sobre­tot, una fórmula russa i en clau russa. Estruc­tu­res d’estat sòlides, sota el seu ferri con­trol i que fun­ci­o­nin amb auto­ma­tisme. Putin les diri­geix. I a la sala de màqui­nes hi té noms com Lav­rov, Med­ve­dev o Peskov entre d’altres. Aquests dos dar­rers apun­ta­rien al relleu natu­ral de Putin. Son puti­nis­tes fins a la medul·la. I saben per­fec­ta­ment com fun­ci­ona el sis­tema i, sobre­tot, com ha de fun­ci­o­nar. Però si no són ells, serà qual­se­vol figura apa­rent­ment des­co­ne­guda qui ho con­ti­nuarà. Perquè tots ells tenen l’estat puti­nista com a motor de la seva con­cep­tu­a­lit­zació i en son fills.

Quan es juga una par­tida de car­tes, qui té les gua­nya­do­res, i sobre­tot n’és cons­ci­ent, només pot por­tar a un resul­tat. I més si una part, o una bona part de la soci­e­tat russa, s’hi sent iden­ti­fi­cada, o còmoda, o no hos­til. I, no ho obli­dem, més encara quan l’Església orto­doxa la bene­eix de dalt a baix. Les car­tes estan mar­ca­des. Molt mar­ca­des.