“El govern no va al ritme que toca en el traspàs de Rodalies”

La posició d’ERC és molt clara aquí: cadascú ha de ser res­pon­sa­ble d’allò que té la capa­ci­tat de con­tro­lar. És a dir, si tens el coman­da­ment sobre les vies, els trens, les esta­ci­ons o el per­so­nal has de ser res­pon­sa­ble a tots els efec­tes. I quan no tens el con­trol de tot això i, per tant no et cor­res­pon a tu, la teva res­pon­sa­bi­li­tat ve més con­di­ci­o­nada pel paper que jugues. En aquest cas, ERC va plan­te­jar la repro­vació pel fet que la con­se­llera Pane­que per­ma­nent­ment fa el paper de para-xocs de Renfe, d’Adif i del govern espa­nyol. Els hem dit mol­tes vega­des que han de triar entre Cata­lu­nya i Espa­nya, i s’acos­tu­men a equi­vo­car. Sem­pre aca­ben tri­ant Espa­nya. Els he recor­dat també que ells són el govern de Cata­lu­nya, no són el govern de l’Estat. Que assu­mei­xin per tant les res­pon­sa­bi­li­tats que els per­to­qui, però no les que no els per­to­quin i, en tot cas, que asse­nya­lin i exi­gei­xin als que tenen la res­pon­sa­bi­li­tat real que facin el que toca fer.

Jo crec que no la des­ti­tuirà.

El govern hau­ria de tenir un nivell d’exigència altíssim per al com­pli­ment i el des­ple­ga­ment del full de ruta que hi havia dis­se­nyat per tal que el traspàs de Roda­lies fos efec­tiu. Fruit de l’acord vam crear una comissió política i una de més tècnica de què pen­ja­ven una sèrie de grups de tre­ball que vam començar a des­ple­gar i en què es va avançar en el traspàs sobre dife­rents aspec­tes: infra­es­truc­tu­res, docu­ments jurídics, per­so­nal, ja que hi havia un grup amb els sin­di­cats... I també en una cosa que era fora de l’acord d’inves­ti­dura de Sánchez, l’R16, ja que for­ma­ven part de l’acord del novem­bre del 2023 l’R1, l’R2, l’R3 i començar a tre­ba­llar l’R4. Per tant, quan diem que és un traspàs inte­gral amb la volun­tat de tras­pas­sar el que es diu en el docu­ment però avançar més enllà, és veri­tat. No hi ha altres inter­pre­ta­ci­ons.

Jo crec que no van al ritme que toca.

Ho hem dit mol­tes vega­des i ho vaig dir també a l’inici del debat monogràfic. Hem posat al cen­tre, i per això ho vam acor­dar, el traspàs de Roda­lies. I si això no passa, hi haurà con­seqüències, perquè els acords hi són per com­plir-se. I si no es com­plei­xen, no n’hi haurà de nous. Nosal­tres som aquí perquè quan acor­des es com­plei­xin les coses, perquè quan acor­dem ho fem en bene­fici de l’interès gene­ral, no per man­te­nir quo­tes de poder.

Però tem­po­ral­ment. Es fa així per poder fer el traspàs neces­sari. Pri­mer, neces­si­tes saber tot el que tens a dis­po­sició: trens, vies, per­so­nal, dèficit d’explo­tació... Has de tenir la radi­o­gra­fia real. Comen­cem ara l’empresa mixta amb aquesta mínima par­ti­ci­pació de més de la part de l’Estat, però la tran­sició té a veure necessària­ment amb les llicències que neces­si­tes per ope­rar, que vol dir llicències de les vies, però també dels trens. Perquè ens enten­gui tot­hom: quan diu algú “traspàs immi­nent”, si ara mateix et tras­pas­ses­sin vies, trens i esta­ci­ons, tu l’endemà no podries fer anar ni els trens ni les vies, perquè la titu­la­ri­tat la té encara qui la té. I aquest canvi en les titu­la­ri­tats, perquè Europa t’auto­ritzi per qüesti­ons de segu­re­tat, etcètera, no és immi­nent. Segueix uns tràmits i uns pas­sos que s’han de com­plir, vul­guis o no. També has de tenir una agència de segu­re­tat pròpia i hi ha més coses que s’han de fer, i això no s’impro­visa. A banda, men­tres­tant hi ha una part impor­tant que no és menor, que és qui con­trola el con­sell d’admi­nis­tració, qui el pre­si­deix, qui nomena les per­so­nes que hau­ran de por­tar les reg­nes de l’empresa pública...

Efec­ti­va­ment, i la Gene­ra­li­tat és qui tindrà la capa­ci­tat de pren­dre les deci­si­ons i, per tant, posar-hi la força necessària perquè el traspàs sigui rea­li­tat. En el benentès que arri­barà el moment que es rever­teixi l’acci­o­na­riat i hi haurà una empresa que serà 100% pública cata­lana.

Sí, el ter­mini de dos anys és perquè el govern de Cata­lu­nya hi tin­gui la majo­ria. Després hauràs de fer les pas­ses necessàries per asso­lir el 100%, però això anirà en funció d’altres qüesti­ons que tenen a veure amb la teva capa­ci­tat d’assu­mir-ho tot. Com deia, són ter­mi­nis que van com­pas­sats amb la capa­ci­tat de poder tenir ja la titu­la­ri­tat, en el benentès que estem par­lant de mol­tes coses alhora. Per exem­ple, de trens que han de venir, de trens que són obso­lets. Per tant, comen­cem a plan­te­jar que hi ha d’haver més trens nous, no única­ment els que arri­ba­ran ara de forma pro­gres­siva. Perquè això tam­poc s’impro­visa. Tu no vas a una botiga i dius ‘vull, aquesta màquina de tren, i tots aquests vagons. Això té un procés de cons­trucció que és llarg i ha de després seguir una sèrie d’homo­lo­ga­ci­ons, per­mi­sos, etc.

Sí, i a l’acord que tenen ells amb els sin­di­cats també s’hi pre­veu, i es diu d’una forma molt clara que l’acci­o­na­riat can­viarà.

El que han de bus­car si cal és els diners de sota les pedres Aquí hi ha uns res­pon­sa­bles molt clars dels retards, la mala exe­cució de les obres... i els hem apun­tat de fa temps. Tenen una res­pon­sa­bi­li­tat per la qual no han pagat mai, de fet infi­ni­tat de res­pon­sa­bi­li­tats, i d’alguna manera n’han de res­pon­dre. I al final vull fer una reflexió: Roda­lies i Regi­o­nals, a pesar que alguns d’aques­tes moda­li­tats són gratuïtes al 100% per les per­so­nes que ho uti­lit­zen de forma recur­rent, inva­ri­a­ble­ment es man­te­nen en el temps, és l’únic mitjà de trans­port que no creix en usu­a­ris, a diferència del que passa amb el trans­port de viat­gers per car­re­tera, els tram­vies, els Fer­ro­car­rils de la Gene­ra­li­tat, el metro... Això és una reflexió que poso sobre la taula. El que s’ha de fer és que el ser­vei públic fun­ci­oni. Que els trens arri­bin a l’hora. I després par­lem del cost i qui té dret i qui no a acce­dir a la gratuïtat. Però, en tot cas, és un ser­vei públic que no fun­ci­ona; per tant, és evi­dent que no el pots cobrar men­tre no fun­ci­oni.

Entenc que no és un pres­su­post a l’ombra, perquè un pres­su­post cla­ri­fica exac­ta­ment ingres­sos i des­pe­ses i ajusta on hi ha les par­ti­des i on pri­o­rit­zes. És molt dife­rent. En tot cas, nosal­tres juga­rem par­tida a par­tida. I el pri­mer suple­ment de crèdit incor­pora un ele­ment que no és menor, la rebaixa de l’IRPF, que afecta més del 70% de la població. I veu­rem, perquè hi ha més coses que no ens aca­ben d’agra­dar, com la taxa turística. Una cosa és Bar­ce­lona, la capi­tal, i l’altra el país sen­cer, on no pots apli­car els matei­xos cri­te­ris. A Bar­ce­lona no hi ha esta­ci­o­na­li­tat dels hotels perquè per­ma­nent­ment és tem­po­rada alta, però en funció de les parts del país, les tem­po­ra­des turísti­ques es limi­ten a uns mesos de l’any. Per tant, hem de fer un equi­li­bri. Quan nosal­tres par­lem de pen­sar en la Cata­lu­nya sen­cera i en el país sen­cer, estem pen­sant que tu has de garan­tir l’equi­tat, has de per­me­tre que a tot arreu hi hagi capa­ci­tat de gene­rar progrés econòmic, i quan fem coses només mirant des de la capi­tal ens allu­nyem molt del ree­qui­li­bri, l’equi­tat i la Cata­lu­nya sen­cera.

Espe­rem que en breu comen­cin a pre­sen­tar el model i també com el des­ple­ga­ran, perquè neces­si­ten més empenta i més ambició, els ho hem dit mol­tes vega­des. Hem de posar la sisena per poder arri­bar a fer la cam­pa­nya de la renda de l’any que ve. Que hi posin més ganes.

Ja ho hem vis­cut abans, no ens ve de nou. A cada traspàs hi ha hagut reticències, però l’Agència Tri­butària de Cata­lu­nya ja té una estruc­tura, i es tracta de reforçar-la, fer-la més gran i començar a tre­ba­llar perquè sigui la que recapti tots els impos­tos que es paguen a Cata­lu­nya.

Aques­tes car­pe­tes dels acords d’inves­ti­dura que ano­me­nem de fi de la repressió per començar a tre­ba­llar en la reso­lució del con­flicte polític van en paral·lel, a l’Estat i aquí. Hi ha un ele­ment que no és menor en aquests moments, que és que encara no tenim el comp­ta­dor de la repressió a zero, i la llei d’amnis­tia no s’ha apli­cat encara als màxim diri­gents polítics de l’1-O per la reticència dels tri­bu­nals. I la nor­ma­li­tat no exis­teix; hi serà en el moment que hi hagi igual­tat de con­di­ci­ons de totes les parts. I tu has de poder dia­lo­gar, nego­ciar i pac­tar quan estàs en igual­tat de con­di­ci­ons. Aquest gran diàleg de país hau­ria de ser pos­si­ble en el moment que la repressió esti­gui ja a zero.

Podríem començar a par­lar de coses, hau­rem d’anar avançant, però és evi­dent que és un ele­ment que ho dis­tor­si­ona. I també els tem­pos dels par­tits con­di­ci­o­nen la pos­si­bi­li­tat d’ini­ciar el procés. Hi ha de voler ser la majo­ria del país en aquest diàleg, també les for­ces polítiques democràtiques que volen avançar per resol­dre el con­flicte polític.

Un, el PSC, neces­sita tenir ambició i no en té. Ambició i volun­tat de gover­nar Cata­lu­nya, d’enten­dre que governa pels ciu­ta­dans d’aquest país, tot i que puc enten­dre que no té la mateixa visió que nosal­tres del que és l’auto­go­vern. I els altres, Junts, s’han de sumar als grans acords de país, és igual qui els lideri, per avançar en la reso­lució del con­flicte polític, i també en allò essen­cial com els trens, l’habi­tatge, la llen­gua, i tan­tes i tan­tes coses. A vega­des està bé que un estiri més que altres, però ens neces­si­tem i sense la suma de tots no avançarem. Per tant, vis­quem com a pròpies les victòries de cadascú de nosal­tres. Quan Junts, per exem­ple, acorda la dele­gació de com­petències en matèria d’immi­gració, nosal­tres, com que és una assumpció de més res­pon­sa­bi­li­tats per al país, no posem pals a les rodes. En tot cas, diem que cal garan­tir els drets fona­men­tals de les per­so­nes i avançar en l’exer­cici de sobi­ra­nies.

Diria que alguns diri­gents tot el dia tenim la mà estesa, començant pel pre­si­dent d’ERC i la secretària gene­ral. Dema­nem que ens acom­pa­nyin, tor­nant al ple de Roda­lies, per fer més forta la posició del país davant del govern de l’Estat, que és renu­ent. Tam­poc cal que ens enga­nyem, els estem arren­cant un quei­xal. És a dir, que ells acor­den, però després els costa avançar.

Doncs hauríem d’avançar perquè després fan la seva feina els tri­bu­nals renu­ents a què s’apli­quin les nor­mes que apro­ven els par­la­ments, i s’eri­gei­xen en una altra cam­bra par­la­mentària.

Veu­rem què diu el Tri­bu­nal Cons­ti­tu­ci­o­nal, però és una norma que va ser apro­vada pel Par­la­ment de Cata­lu­nya i va pas­sar tots els sedas­sos. Ente­nem que no hau­ria de ser modi­fi­cada perquè, a més a més, hi ha unes majo­ries par­la­mentàries molt clares. El TC hau­ria de fer una lec­tura eixam­pla­dora de la volun­tat de la Cons­ti­tució i de reconèixer les llengües ofi­ci­als. I el català és ofi­cial.

Un dels acords d’inves­ti­dura també era la recons­trucció, el reforçament de la nació amb tot allò que la repre­senta, com la llen­gua. Hi ha una dotació pres­su­postària del govern impor­tant per reforçar la llen­gua i totes les estruc­tu­res de l’admi­nis­tració de la Gene­ra­li­tat, també en l’edu­cació i la difusió, com el suport a la Bres­sola. Ja sabem que al pre­si­dent Illa no li podem fer dir el que volem que digui des de la nos­tra posició inde­pen­den­tista. El pre­si­dent Illa no és inde­pen­den­tista. Per tant, nosal­tres hem de defen­sar que cal avançar més enllà, con­que­rir sobi­ra­nies, sabent que qui governa en aquests moments Cata­lu­nya no és un par­tit inde­pen­den­tista i no entén l’auto­go­vern de la mateixa manera.

Nosal­tres no ens resig­nem mai, Esquerra Repu­bli­cana no és un par­tit que es resigni passi el que passi. Tenen marge per rec­ti­fi­car mol­tes coses i és evi­dent que Cata­lu­nya Nord és Cata­lu­nya Nord mal­grat que alguns s’hi refe­rei­xen com a “aque­lla zona, aquell ter­ri­tori”... Però és el que és i s’hi parla català. Per més que no li vul­guin dir Cata­lu­nya Nord, forma part del que és la Cata­lu­nya sen­cera.

Bé, hi ha hagut dava­lla­des elec­to­rals però també assump­ci­ons de res­pon­sa­bi­li­tats –com el pre­si­dent, Pere Ara­gonès, per la part que toca a elec­ci­ons cata­la­nes–, can­vis a les estruc­tu­res del par­tit, nou full de ruta... I hem d’avançar també en la defensa de les ban­de­res a aixe­car, que són el reforç de la nació, posar l’accent en els drets i lli­ber­tats de les per­so­nes, que pas­sen per l’habi­tatge, garan­tir el dret a la mobi­li­tat i tants altres drets que hem defen­sat sem­pre. Ara no per­dem sinó que remun­tem, i per tant ho hem de veure com una bona notícia.

El congrés s’ha tan­cat amb acords majo­ri­ta­ris, amb la ponència d’esta­tuts, la política i l’Horitzó 2031 apro­va­des amb majo­ries acla­pa­ra­do­res. Ara hem de tor­nar a nous lide­rat­ges, endreçar-nos com a orga­nit­zació política, plan­te­jar fulls de ruta per avançar cap a l’objec­tiu, que no és altre que un dia puguem deci­dir sobre el nos­tre futur, i per tant per la inde­pendència... ERC ha tin­gut molts alts i bai­xos des que va néixer i sem­pre hem sabut tro­bar els camins de con­fluència entre la seva pròpia diver­si­tat. A la ponència d’esta­tuts es tenen en compte els cor­rents, una demanda històrica, i cana­lit­zem les mane­res dife­rents que té de veure el país.

Per mi és un tema tan­cat, i com que no hi tinc cap capa­ci­tat de con­trol ho deixo aquí. Tan­quem-ho aquí. Les coses tenen uns òrgans per on pas­sen, i en aquest cas hi havia un acord del Con­sell Naci­o­nal pel qual s’havia de cons­ti­tuir un òrgan per diri­mir cer­tes qüesti­ons.

ERC ha fun­ci­o­nat sem­pre d’una manera deter­mi­nada, i ara volen apli­car models que no ens són pro­pis... Tot­hom mira cap al PNB, però el seu model està pen­sat molt per a un par­tit que és en una nació dife­rent.