La llosa del Tractat dels Pirineus
El fet de tenir el títol de vila, i no de poble, va deixar Llívia envoltada de territori sota administració francesa
Aquesta particularitat li genera dificultats a l’hora de tractar amb els municipis veïns pels serveis
Reclamen, però, explotar més aquesta singularitat com un atractiu turístic més
Llívia és un municipi molt peculiar des del punt de vista de la divisió política, és una illa de l’Estat espanyol dintre de territori administrat per l’Estat francès. Mai una línia fronterera no havia estat tan artificial com en el cas d’aquesta població de la comarca de la Cerdanya. I si només fos una peculiaritat i prou, els lliviencs podrien aprofitar aquesta singularitat com un atractiu, ja que és un municipi turístic. De fet, hi ha sectors de la població de Llívia que reclamen explorar més aquesta singularitat. Més enllà d’aquest fet, el cert és que la línia fronterera que envolta tot el municipi és un problema que l’Ajuntament pateix molt sovint.
Hi ha molts serveis essencials, com les captacions de l’aigua que s’ha de distribuir per la xarxa llivienca o la canonada de les aigües brutes de diversos pobles nord-catalans veïns que travessa el municipi per desguassar a la depuradora de Puigcerdà, que s’han de negociar amb els ajuntaments nord-catalans veïns o, en molts casos, en la comissió de límits integrada pels representants dels ministeris d’Exteriors dels estats francès i espanyol. Un cas emblemàtic és l’extensió de la xarxa de fibra òptica de la Generalitat entre Puigcerdà i Llívia o l’eixamplament més que necessari de la carretera que uneix els dos municipis i que, en la seva majoria discorre per territori administrat pels francesos. Dur aquests temes a la comissió de límits vol dir tenir la sort que siguin un dels escollits entre els molts que hi ha entre Hondarribia i el cap de Creus i que els dos estats hi donin els vistiplau. En cas contrari, els veïns i visitants de Llívia hauran de continuar connectats a internet via satèl·lit i no es podrà dur a terme l’eixamplament de la carretera que convertiria el tram francès en un coll d’ampolla.
Guerra dels estops
La “guerra dels estops” és un dels exemples històrics d’aquesta situació. En les dècades dels anys 1970 i 1980, la construcció de dues carreteres que travessaven la carretera neutral entre Llívia i Puigcerdà va iniciar l’anomenada “guerra dels estops”. L’Estat francès va plantar senyals d’estop als dos encreuaments generats que havien de respectar els que circulaven per la carretera de Llívia, mentre que els que ho feien per les rutes franceses només havien de fer un cediu el pas. La guerra, que va consistir a anar arrencant els estops, es va acabar als anys vuitanta del segle passat, quan l’Estat espanyol va finançar un pont –el manteniment va a càrrec de l’Estat francès– sobre la carretera neutral per eliminar un dels encreuaments i l’Estat francès va donar el cediu el pas als vehicles de la carretera de Llívia fins que va construir una rotonda per eliminar l’altre. La carretera neutral entre Puigcerdà i Llívia és l’N-154 –nomenclatura espanyola– o la D-68 –nomenclatura francesa– i la prevalença d’una d’aquestes sobre l’altra té en aquest cas molta rellevància, perquè fixa la preferència de pas. Un dret reconegut i establert per dos tractats internacionals, el dels Pirineus, del 1659, i el de Baiona, del 1850.
Fa onze anys, la Prefectura dels Pirineus Orientals i l’Ajuntament de Llívia van desenterrar la guerra dels estops, quan l’Estat francès va voler construir una rotonda que enllacés la carretera estatal N-20 –coll de Pimorent i ruta de Tolosa amb la de Perpinyà– amb la carretera de Llívia a Puigcerdà. En aquell moment, l’Ajuntament de Llívia de torn es va queixar que això trencava la preferència de pas històrica per aquesta via. Segons les previsions del consistori cerdà, la carretera neutral recolliria tot el trànsit de camions de la Guingueta d’Ix a través de la carretera D-8.
Els temors de l’Ajuntament de Llívia, en aquell moment, no s’acabaven aquí, ja que tenia notícies de la construcció d’un centre comercial als afores del municipi d’Ur, cosa que, finalment, es va produir. Amb la proposta francesa de l’enllaç de la carretera neutral amb l’E9, Llívia es podia haver convertit en un lloc de pas dels veïns de l’Alta Cerdanya que volguessin anar a comprar a aquest nou centre comercial.
Pensar el territori
Les vegades, però, que totes les administracions implicades han remat a favor de tractar el territori de la Cerdanya i l’Alta Cerdanya –en segons quins casos, també el Capcir, el Conflent, el Vallespir i el Rosselló– com un tot, els beneficis han estat evidents. Només dos exemples. El primer és el mapa territorial que va elaborar amb la col·laboració de totes les institucions i agents implicats l’Observatori del Paisatge de Catalunya, amb seu a Olot. El Consell Comarcal de la Cerdanya, la Comunitat de Comuns Pirineus-Cerdanya, l’Agrupació Europea de Cooperació Territorial Pirineus-Cerdanya (AECT), el Parc Natural Regional del Pirineu Català i l’Observatori del Paisatge de Catalunya van voler, amb aquest planejament, que el paisatge que els uneix es convertís en un motor de desenvolupament transfronterer. La voluntat de pensar-lo i de planificar-lo conjuntament va fer que el punt de partida fos un projecte batejat com a Paisatge Transfronterer de la Cerdanya.
El gran projecte transfronterer, però, és l’hospital de Cerdanya, l’únic a la Unió Europea que atén pacients de les dues bandes de la frontera administrativa. A final de l’any passat es va celebrar el desè aniversari de la seva entrada en servei, i els representants de totes les institucions van remarcar el seu paper cohesionador del territori. Tot i ser un projecte transfronterer que té el suport de la Unió Europea, va haver de superar traves administratives que semblaven impensables, com ara la gestió administrativa dels naixements i de les defuncions. Els nadons del Capcir s’havien de registrar a Barcelona i, per tant, posteriorment, els pares els havien de nacionalitzar francesos. I els difunts, tot i estar a pocs quilòmetres dels seus municipis, s’havien de repatriar embalsamats i amb taüt de zenc fins a Perpinyà. A més, calia la tramitació dels permisos via policia mortuòria francesa, Madrid i Barcelona. Ara els primers tenen la doble nacionalitat, i en el cas dels difunts es fa el trasllat directe amb una conservació temporal prèvia.
