Zapatero pressiona, el govern es resisteix
José Luis Rodríguez Zapatero no se sent gens condicionat per la pressió que pugui exercir el PSC en la negociació del nou finançament. Tot el contrari, ara és el president espanyol el que irromp en la disputa territorial que controlava el vicepresident Pedro Solbes i intenta que sigui José Montilla el que acabi acceptant la darrera oferta del seu govern.
De fet, algunes fonts apunten que el proper cap de setmana es podria fer públic l’esperat segon document del govern central sobre el nou sistema. Des de Catalunya, però, s’insisteix a rebaixar la bromera d’optimisme que es crea a Madrid i s’assegura que la negociació continua però l’acord no sembla imminent. Per si de cas, Montilla va avisar des del Parlament que el temps i la paciència s’esgoten.
El cap de l’executiu espanyol vol tancar d’una vegada una pugna que, un cop més, té Catalunya com un dels principals protagonistes. Això sí, ahir donava a entendre que encara que aquesta qüestió no el desgasta com a líder polític –a diferència de la negociació de l’Estatut–, sí que se li comença a fer pesat i se’l vol treure del damunt com més aviat millor.
Tant és així que Zapatero ja no es molesta a amonestar en públic el PSC davant els darrers avisos llançats al PSOE per l’executiva de Montilla perquè es tanqui un acord abans d’acabar el desembre. Fent bona la tesi que els 25 diputats catalans obtinguts el 9-M són obra de Zapatero, l’al·ludit minimitza els estirabots i es replica: “El PSC som nosaltres. Com voleu que jo m’amenaci a mi mateix?”.
Sense acord el 2008?
Més concretament de Miquel Iceta, l’encarregat de donar la cara pel PSC, en recordava fins i tot que forma part “de la meva executiva, la del PSOE”. Per tot plegat, en una conversa distesa amb periodistes, Zapatero treia ferro a la possibilitat que no hi hagi acord abans d’acabar el 2008 subratllant que aquest és un debat “abstracte” que no preocupa la ciutadania.
De fet, des del PSOE i des de la Moncloa s’apunta que no és Zapatero qui es desentén del PSC, sinó que és el partit de Montilla el que, amb ultimàtums i terminis, “s’acaba posant en una situació difícil”.
Des del govern català els moviments que ahir es registraven a Madrid s’atribueixen a una estratègia de pressió. Però més de forma que no pas de fons, atès que la conselleria d’Antoni Castells després de setmanes d’intercanviar papers amb el ministeri d’Economia encara espera conèixer la proposta definitiva. Fonts de la negociació asseguren que, quan s’han posat xifres i esborranys parcials damunt la taula, la proposta de Madrid segueix lluny de la reivindicació catalana.
No obstant, aquest no seria el tema que més preocupa a hores d’ara el govern, que ha situat com a prioritat defensar el model que planteja l’Estatut amb elements claus com els mecanismes d’anivellament.
El temps corre en contra de la negociació. “No tenim tot el temps del món ni una paciència infinita”, va advertir ahir Montilla durant la sessió de control al Parlament, on va insistir que Catalunya no acceptarà qualsevol acord, “només un bon acord” que està segur d’aconseguir. Davant del ple, el president va assegurar que la negociació no està “ni perduda, ni tancada, ni trencada” però va admetre que caldrà “temps, esforç, pressions i baralles”. Aquest esforç l’haurà de dedicar també a refer la unitat d’acció dels partits catalans que ahir el líder de CiU, Artur Mas, el va acusar d’haver trencat.
