Garzón, un jutge contra les cordes

Acap dels dos els agradaria sentir aquesta comparació, però el president espanyol, José Luis Rodríguez Zapatero, i el jutge de l’Audiència Nacional Baltasar Garzón tenen un punt en comú: estan passant el seu pitjor moment. Zapatero viu escanyat per la crisi econòmica i Garzón està pendent de dues querelles que el Tribunal Suprem ha admès a tràmit i que l’acusen de prevaricació, suborn i estafa. L’origen? Haver obert una causa sobre la Guerra Civil i el franquisme, d’una banda, i haver rebut 260.000 euros del Banc de Santander mentre feia classes als Estats Units, de l’altra.

L’últim moviment d’aquest malson que no deixa dormir tranquil Garzón el vam veure ahir. El fiscal general de l’Estat, Cándido Conde-Pumpido, va deixar entendre que la fiscalia no donarà suport a les acusacions contra el jutge. “En principi, no apreciem que hi hagi un fet delictiu que permeti justificar l’acusació”, va assegurar Pumpido, interrogat pels periodistes. Tècnicament, això significa que, amb tota probabilitat, el ministeri públic no aconsellarà al Consell General del Poder Judicial que suspengui Garzón en les seves funcions. Però això no vol dir que no acabem veient el magistrat estrella de l’Audiència apartat del seu despatx mentre el Suprem tramita les querelles que té presentades. Sembla que alguns en tenen ganes.

La fiscalia encara no té enllestit l’informe, però les declaracions de Conde-Pumpido són inequívoques i, en el sistema judicial espanyol, el fiscal general té la paella pel mànec. Un fet que, sumat al perfil polític de la persona que actualment ocupa el càrrec, ha estat molt criticat pel PP. De totes maneres, que el ministeri públic no mogui peça no deixa de ser simple aire fresc per Garzón... en dosis controlades. El CGPJ, el govern dels jutges, va iniciar els tràmits per suspendre’l. Les associacions de magistrats van alertar que la petició a la fiscalia és un simple tràmit habitual, però tot ve arran de la decisió del TS d’analitzar si el jutge pot haver comès determinats delictes greus. I això no passa si no hi ha uns indicis mínims i si els membres del tribunal, com l’instructor de la causa impulsada per Manos Limpias, Luciano Varela, i la magistrada Margarita Robles, no ho promouen. Tots dos són del sector progressista i l’hi tenen jurada a Garzón des de principis dels anys noranta.

El cas del titular de la sala número 5 de l’Audiència Nacional està, sense cap mena de dubte, agreujat pel caràcter de l’acusat. Garzón no és un jutge convencional. Sovint es parla de les seves ànsies de protagonisme mediàtic. Sense anar més lluny, el 30 d’octubre de l’any passat, el dia que va enviar a la presó diversos polítics catalans de renom en el marc de l’operació Pretòria, el magistrat va sortir del jutjat en ple horari informatiu i es va fer portar el cotxe fins a les escales que les càmeres de televisió tenien enfocades. Això, de cara a la galeria. Però, de portes endins, Garzón també va tenir els seus anys de protagonisme polític. Per exemple, quan va formar part de la llista del PSOE, l’any 1993, i va acabar tornant a la carrera judicial, segons diuen les males llengües en no aconseguir obtenir un ministeri. El jutge ha caminat de puntetes sobre el fil –sovint massa prim– que separa el poder judicial del legislatiu i l’executiu. I sempre hi haurà el dubte de si Garzón és un jutge hiperactiu que fa seves les causes més difícils, o si és que sap jugar les seves cartes.

El revés del 92, l’operació Garzón
El que també es critica al magistrat, en la línia del debat sobre les seves intencions, és la precipitació i la manca de fonaments. I un dels casos en què ha estat més evident és el que es va denominar l’operació Garzón. És a dir, la causa que va iniciar oficialment el 1992, l’any dels Jocs Olímpics, contra determinats cercles independentistes i que va suposar la detenció d’una quarantena de persones, acusades de ser integrants o col·laboradors de Terra Lliure. Alguns arrestats van quedar en llibertat sense anar a judici i molts van ser alliberats sense càrrecs, però després d’haver patit presó preventiva. De totes maneres, el més greu és que el Tribunal d’Estrasburg va confirmar les tortures que els independentistes van denunciar haver patit i va condemnar l’aparell de l’Estat, amb Garzón inclòs, per no haver volgut investigar els maltractaments.

És possible que la justícia divina estigui passant factura al magistrat, perquè en els cercles de la magistratura s’afirma que les causes contra Garzón tiren endavant com a venjança dels socialistes que van ser perseguits per ell arran del terrorisme d’Estat dels GAL, i dels magistrats que els són propers. Una venjança autoritzada, com calia esperar, pels sectors més ultres del Suprem, com és el cas del magistrat Adolfo Prego.