Compte enrere per al TC

Des del poble més petit de Catalunya, Sant Jaume de Frontanyà, el president Pasqual Maragall celebrava avui fa tres anys l’entrada en vigor de l’Estatut. Vist amb perspectiva, i tenint en compte les paraules que signa en l’article d’aquí al costat, és més que probable que avui no tornés a formular aquell “l’Estat serà a partir d’ara residual a Catalunya”.

Els incompliments de Zapatero en qüestions com el finançament i la desídia de l’Estat per desenvolupar una llei orgànica com aquesta encara havien d’arribar, però ja en aquell moment el text estava amenaçat per una sentència del Tribunal Constitucional. El PP va presentar-hi recurs el 31 de juliol del 2006, pocs dies després que fos aprovat en referèndum. I se n’han acumulat fins a set. Tres anys després –i també moltes especulacions després–, tot apunta que en el curs polític que comença el mes que ve hi haurà per fi resolució del TC i quedarà revelada l’última incògnita que pesa sobre l’Estatut i que amenaça, de retruc, l’estabilitat del govern.

Govern: reacció conjunta
Tancat el finançament, la sentència sobre l’Estatut és la principal incertesa amb què toparà el govern els pròxims mesos i és també l’últim obstacle que impedeix al tripartit aparcar definitivament el conflicte per concentrar els esforços a vendre obra de govern. L’actitud dels uns i dels altres tindrà lloc en ple curs electoral i això sempre condiciona, però PSC, ERC i ICV s’han conjurat per esgotar la legislatura. Si no hi ha imprevistos, la reacció a la sentència serà, per tant, conjunta.

Sigui al setembre o a finals d’any, hi ha un cert consens que la sentència interpretarà a la baixa l’esperit general del text i que pot laminar o anul·lar aspectes com ara el capítol de justícia, punts del finançament, les competències del Síndic de Greuges o el deure de saber català. Si és així, quina ha de ser la reacció de les institucions i els partits catalans?

No hi ha ara com ara un pla B consensuat –de fet, una de les coses que s’ha evidenciat aquests tres anys és que la unitat és una fal·làcia–, però sí senyals prou indicadors. Maragall vol 200.000 persones baixant pel passeig de Gràcia i cridant “Volem l’Estatut”, però no sembla que aquest sigui l’escenari que tenen al cap la major part dels representants polítics. Al govern regna la prudència i es defuig qualsevol cosa que soni a retallada. El president de la Generalitat, José Montilla, ha advertit reiteradament que l’Estatut és un pacte polític entre Catalunya i l’Estat, referendat després pel poble català. Amb l’argument que les lleis les elaboren els Parlaments i no pas els tribunals, ha titllat de “perillosa” una sentència desfavorable, però es resisteix a revelar el seu pla B. Sí que ha deixat molt clar que no vol ni “camins inviables ni horitzons improbables”.

Una possibilitat, que des del PSC s’ha posat damunt la taula en alguna ocasió, és la d’acatar la sentència i negociar amb el govern espanyol el desplegament d’allò que quedi tocat. El president d’Iniciativa, Joan Saura, afirmava fa poc que si hi ha retallada, s’haurà de refer el pacte polític entre Catalunya i l’Estat. I també obria la porta a plantejar la reforma de lleis orgàniques que topin amb l’Estatut.

El tripartit es va comprometre, en la revisió del pacte de fa uns quatre mesos, a emetre una resposta conjunta i “liderada pel govern”. Tot i això, un dels socis, Esquerra, ja treballa amb la hipòtesi de desplaçar al Parlament un pronunciament contra la sentència, que podria anar acompanyat del desplegament de facto del nou marc d’autogovern. Derivar a la cambra catalana una eventual reacció de repulsa implica sumar-hi CiU, que d’entrada no veu malament una resposta del Parlament.

Aquells plans B... lluny
La federació va incloure en el seu pla B a l’últim congrés l’opció de fer una consulta perquè els catalans decideixin si accepten o no una nova retallada. Aquesta possibilitat no s’ha descartat, tot i que sí que s’ha anat refredant. Passa el mateix a ERC, que va aprovar al congrés de l’any passat una esmena dels crítics que insta a “plantar cara” amb una consulta popular. Encara va més enllà i planteja que el Parlament exerceixi “de manera unilateral” el dret d’autodeterminació, via referèndum, si el TC lamina l’Estatut i l’Estat espanyol es nega a negociar amb la Generalitat “el dret a decidir dels catalans”. Aquells plans B queden lluny. I la sentència, cada dia més a prop.