Benedicció o extremunció

L’anunci d’Estrella Damm Formentera ja té 40.000 fans a Facebook, signe inequívoc que l’estiu és una bona època per liquidar afers delicats, perquè el personal té més al cap el mojito que el diari. Ja fa 32 anys del Dissabte Sant Roig, aquell de la legalització del Partit Comunista, però la pràctica continua. Per això l’estiu català (o juliol català, per ser més precisos) fa que a la Moncloa se’ls escapi un “¡vaya veranito para los catalanes!” adreçat als periodistes, davant la imminent resolució de la negociació del finançament i de la sentència del Tribunal Constitucional sobre l’Estatut, que José Luis Rodríguez Zapatero vol liquidar abans d’anar a passar el ferragosto a Doñana i que les motorini omplin l’últim paradís.

El govern espanyol va filtrar convenientment divendres que la sentència del Tribunal Constitucional arribarà immediatament després del pacte de finançament que vol tancar abans del 15 de juliol, i que així Zapatero haurà tancat aquesta carpeta catalana que fa que punxi la seva bossa de vots a Catalunya. Una altra cosa és com la tanqui i si no seran pitjors les conseqüències.

D’entrada es dibuixa un escenari fins ara imprevist, però que pot portar el PSC a dir que no al model plantejat per la ministra Elena Salgado perquè no compleix l’Estatut, però acceptar-lo un cop hi hagi sentència, si és veritat que, com diuen a la Moncloa, “beneirà” la proposta de l’Estat. Els socialistes catalans sempre han dit que acataran la sentència del TC. I tampoc els aniria malament rebre més diners, encara que no siguin tots els desitjats, amb l’actual ofegament de les arques de la Generalitat. Sempre podran dir que s’han plantat, però que vista la sentència, no tenen més remei que acceptar. I ERC també ho hauria de fer i tindria arguments per passar a reivindicar el concert.

Però el TC beneirà el model de finançament de l’Estatut o li donarà l’extremunció? Si fem cas de la sentència dictada el gener del 2007 sobre un recurs interposat per la Junta d’Andalusia contra els pressupostos de l’Estat del 1998, més aviat seria la segona opció. Diu el TC que és a l’Estat “a qui correspon en exclusiva, atenent a la totalitat dels instruments per al finançament de les Comunitats Autònomes, a les necessitats de cadascuna i a les possibilitats reals del sistema financer de l’Estat, decidir si procedeix dotar i en quina quantia aquelles assignacions”.

I si es fa cas de la defensa de l’Estatut per part del govern espanyol a través de l’advocat de l’Estat, també seria l’extremunció. Diu l’advocat que en matèria de finançament l’Estatut “enuncia simplement principis genèrics, que per si sols no constituirien ni tan sols l’esquelet d’un model de finançament”. O que “si l’Estatut recollís preceptes inconciliables amb la Lofca, no tindrien eficàcia mentre no es recollissin a la llei orgànica específica”. O sigui, que l’Estat té dret a complir l’Estatut... i a no fer-ho.

El Constitucional, mentrestant, continua pendent de la renovació de quatre dels seus membres, tres de conservadors i la presidenta progressista. I de substituir un magistrat que va morir, però que a la pàgina web de la institució continua figurant com un dels 12 integrants, això sí, amb una creu al costat. La mort d’aquest magistrat, Roberto García-Calvo, va servir per tornar a equilibrar les forces entre conservadors i progressistes a l’alt tribunal, atès que Pablo Pérez Tremps no pot participar en la sentència del recurs del PP perquè el partit de Mariano Rajoy el va recusar. Amb això, la presidenta María Emilia Casas té el vot de qualitat per desempatar la sentència.